Sol Picó balla 'Llàgrimes d'àngel' al romànic del MNAC
Sol Picó presenta la seva visió de la col·lecció d'art romànic del MNAC amb un espectacle de dansa. Llàgrimes d'àngel té lloc dins les sales del museu i evoca el patiment de les dones de l'Edat Mitjana.
BARCELONA.A la coreògrafa i ballarina Sol Picó els reptes no l'espanten, per molt arriscats que puguin semblar. Primer va ballar amb una excavadora, més tard amb els ulls embenats damunt un escenari ple de cactus, i ara s'ha submergit dins la història de l'art català medieval per crear Llàgrimes d'àngel , un espectacle concebut específicament per a les sales d'art romànic del MNAC, on es podrà veure els dies 23, 24, 30 i 31 de març.
Llàgrimes de sang proposa a l'espectador conèixer la col·lecció de romànic del Museu Nacional a través de la mirada de la coreògrafa, que fa pocs mesos ja va visitar el centre per ballar amb la Gran ballarina de Pablo Gargallo. El museu ha fet un esforç per poder tirar endavant el projecte i les intèrprets s'han hagut d'adaptar a les condicions de conservació i de seguretat de les peces. "Sempre que puguem fer una activitat com aquesta, la farem. Hem de tenir artistes creant al museu, no hi ha opció. L'espectacle converteix en persona tots els personatges que hi ha a les parets. Si hi ha carn dins la sala, fa carn el que hi ha a darrere ", va dir Pepe Serra, director del museu, durant la presentació de l'espectacle, que compta amb el patrocini de la Fundació Damm.
La veu de les dones silenciades
En aquesta ocasió la coreògrafa i ballarina d'Alcoi no s'ha pogut valer de les seves fonts d'inspiració habitual -tot el que passa al seu voltant i els llibres-, però gràcies a l'assessorament dels conservadors i els tècnics del museu ha aconseguit el seu objectiu: posar-se dins la pell de les dones d'aquella època. A partir d'aquí, l'autora de Petra, la mujer araña y el putón de la abeja Maya convida l'espectador a seguir-la en un recorregut en què, dialogant amb les obres, retorna la humanitat als personatges dels frescos i a les escultures, reflexiona sobre el pes de la religió i la guerra en la vida de les persones, i sobre el bé i el mal. No està sola en aquesta aventura: l'acompanyen la ballarina Verónica Cendoya, la música de la violinista Adele Madau i el cant de Mariona Sagarra. Amb la seva música Madau ha volgut donar, afirma, "una expressió més contemporània a la por, el patiment i l'èxtasi de l'època".
L'espectacle comença al davant de l'absis de Sant Pere de la Seu d'Urgell. En aquest punt Mariona Sagarra surt a rebre els espectadors interpretant un fragment del Cant de la Sibil·la i els porta al punt on té lloc la primera escena. Al davant de les pintures de Sant Joan de Boí, Sol Picó balla convertida en un àngel negre que representa la "desesperació de totes les dones d'aquell temps". Poc després es troba amb una altra dona vestida amb les restes d'una armadura. "Ella ho ha perdut tot... pel camí ha trobat un escut i una espasa, també a vosaltres... no sap si sou amics o no... vol lluitar, ens amenaça... a la fi, decideix acompanyar-nos a les profunditats del romànic", ha escrit Picó per presentar l'espectacle.
Al llarg del recorregut, Llàgrimes de sang aconsegueix atrapar el públic amb imatges colpidores: davant l'absis de Sant Climent de Taüll les ballarines interpreten dues dones atemorides que acaben rendint-se davant la grandesa i la majestuositat del Pantocràtor, a la vegada que desfermen la seva por i la seva sensualitat mirant de fit a fit els espectadors.
Els capitells romànics contenen moltes vegades escenes de caràcter sexual i grotesques. "A l'hora de tallar-los els artesans no estaven tan condicionats com en les grans obres", recorda Picó, que ha aprofitat els del museu per representar-hi al davant una peça que recrea les figures que contenen. Ella i Verónica Cendoya ballen juntes i s'entrellacen com la pedra.
El moment culminant de l'espectacle es produeix en l'àmbit de les pintures murals de Sorpe, que s'exposen acompanyades del Davallament de Santa Maria de Taüll . Aquí Mariona Sagarra interpreta una sacerdotessa que plora davant les escultures. Entre els seus braços Sol Picó apareix com una "dona sense pits, el seu pitjor malson", diu la mateixa autora. Es pot dir, també, que ha aconseguit fer una versió punyent, actual i en femení de la mort de Crist. Amb tot, Llàgrimes d'àngel finalitza amb un càntic alegre que celebra la vida.
