BarcelonaComencem citant Dylan, que en les cròniques de rock sempre vesteix molt: "Abans era més vell, que ara sóc més jove". La tornada de My back pages es pot aplicar a Sopa de Cabra: fa deu anys eren una banda trencada, esgotada pels lustres del cicle gira-disc, els xocs d'egos i la mort de Joan Cardona. Però com diu un d'aquells proverbis tàntrics que tant agraden a Gerard Quintana, "el terra en què caus és el mateix que t'ajuda a aixecar-te". El terra, esclar, és la música, i sobretot el record d'una banda que ha fet que, deu anys després, siguin capaços d'omplir el Palau Sant Jordi durant tres nits consecutives.
Amb aquesta base per agafar embranzida, Sopa de Cabra van sortir, amb deu minuts de retard, a un Sant Jordi ple de gom a gom. Soroll de motors, derrapada, explosió i de sobte es van engegar els fars dels cotxes que conformaven el muntatge escènic de Lluís Danés, una mena de paratge de desolació urbana. Bona nit, malparits! La primera cançó de la nit, El boig de la ciutat , va sacsejar la memòria emotiva de tot el Palau. Quintana, un altre cop amb la postura d'heroi roquer -queda enrere aquella mena de germà petit de Patti Smith- semblava haver perdut quilos, cabells blancs, tibantor i tristesa. Després, sense gaires contemplacions ni discursos, Tot queda igual, Dies de carretera i Si et va bé . A la seva dreta, Josep Thió, impassible. Més a prop de Quintana, el nou guitarrista, Xarim Aresté, va agafar el relleu a l'imaginari de postures roqueres que va deixar vacant el malaguanyat Joan Cardona, Ninyín . I precisament una cançó que va ser escrita per a ell, Sota una estrella , va arrencar la primera onada de deliri massiu. Tot curosament controlat, sense sortir del guió: Sopa de Cabra són els nostres Stones o The Who. És a dir: el primer dinosaure del rock català que ha tingut prou èxit per tornar per demanda popular. Plou i fa sol , Lletania , records d'una última època que els va arrelar en una nova generació de fans, van desembocar en la contundent Per no dir res , que va agafar una volada èpica i senzilla pròxima a Springsteen.
Cullerades de Sopa clàssica
Després de l'advertència de Quintana "dels estranys temps amb barba que s'acosten", van començar les cullerades de Sopa vintage : La balada de Dickie Deeming, No vull canviar de pell i El carrer dels torrats , rock de carreró convertit en himnes d'estadi.
"No som els Rolling Stones ni ens hi volem assemblar", va dir Quintana. "Però el Ninyín era el nostre Keith Richards". Seguirem somiant , un repòs dedicat al Ninyín, va portar els assistents al primer moment encenedor de la nit. Que per cert, van cremar com teies quan el cantant va al·ludir al fet que "només hi ha un camí per ser nosaltres mateixos". Hores bruixes , precedida per tot el Palau cridant "independència", els va posar en el camí de la subtilitat més funk i la balada roquera, culminada pel seu paradigma d'aquest gènere, Mala sang .
Hi havia fam de Sopa; després de vint cançons, la banda va encarar la recta final del concert amb asos a la màniga segurs: El far del sud ja ha esdevingut en la memòria sopera un himne a l'altura de Si et quedes amb mi , que la va succeir. Si de cas, per ser la primera vegada que la banda es reunia en més d'una dècada, el concert va començar amb un sentiment de cerimònia, d'adoració a l'artista que es va anar esvaint a mesura que queien els clàssics i les barreres de la banda amb el públic. Mai trobaràs , Camins i L'Empordà van ensenyar a milers de fans que mai els havien vist com eren els Sopa de sempre, i els que ja els havien viscut van poder vibrar dins un remolí de trenta himnes.
Sopa de Cabra van demostrar que encara els queda molta música a les venes, que brollarà i farà bullir la sang durant sis nits més. Els retorns només són nostàlgics si avorreixen. Aquests dinosaures són ben vius i van fer tremolar la Terra.
