Cinema

'Space dogs', de les estrelles als carrers de Moscou

El DocsBarcelona presenta a Filmin una fascinant immersió en l'univers dels gossos de carrer

En la dècada dels 50, quan la Unió Soviètica dominava sense problemes la cursa espacial, una gossa es va convertir en la primera estrella pop de la Guerra Freda. La glòria de la Laika encara dura, però ella es va consumir al tornar a entrar en l'atmosfera terrestre, incinerada, com la càpsula espacial en què viatjava. Hi va haver més gossos en el programa espacial, cosmonautes canins que, en la majoria dels casos, van tenir el mateix final que la Laika. Però alguns se'n van sortir i van sobreviure als experiments, a la cirurgia per instal·lar-los a l'abdomen tubs digestius i sensors, a les setmanes orbitant l'atmosfera i a l'impacte d'aterrar com un meteorit. Els gossos supervivents no només van ser un altre cop objecte d'estudi sinó que se'ls va fer procrear per obtenir-ne una cadellada que es va presentar en una multitudinària roda de premsa: aquells gossets bufons eren la prova que el viatge a l'espai era segur.

“Els van convertir en objectes de propaganda –apunta Levin Peter, codirector del documental austríac Space dogs–. Transmetre una imatge heroica dels gossos com si fossin pioners que havien anat a l'espai per voluntat pròpia és una altra forma d'abús, un mecanisme que posa de manifest la instrumentalització política de la cursa espacial”.

Però Space dogs, que forma part de la programació del DocsBarcelona i estarà 72 hores disponible a Filmin a partir d'aquest divendres a les 20 h, no és tan sols un documental sobre aquells astronautes de quatre potes, sinó, sobretot, un retrat immersiu en la vida dels seus descendents, els gossos de carrer que vaguen avui dia pels carrers de Moscou, una ciutat que a través dels seus ulls sembla un planeta alienígena habitat per éssers i artefactes misteriosos. “La idea inicial era fer una pel·lícula sobre una banda de gossos de carrer, no importava de quina ciutat, però quan vam saber que la Laika vivia als carrers de Moscou abans de ser enviada a l'espai vam decidir que havia de ser Moscou”, explica Elsa Kremser, l'altra codirectora de Space dogs.

El DocsBarcelona en 10 pel·lícules

Després de tres anys de negociacions amb un institut científic per aconseguir imatges d'arxiu dels experiments –és la primera vegada que es fan públiques–, Kremser i Levin van marxar cap a Moscou sense parlar rus ni conèixer la ciutat i van escollir la gossada que segueixen en el documental, filmant-la diàriament durant 12 setmanes: calia temps per entendre els gossos, el seu ritme i la seva forma de vida, i també perquè els animals s'acostumessin a una càmera que els observa amb una intimitat sorprenent, gairebé com si fos una més del grup. “Al documental només veus imatges de les últimes quatre setmanes –explica Peter–. Abans, els gossos interaccionaven amb nosaltres i en les imatges es percebia la presència de la càmera, però a còpia d'estar amb ells cada dia ens van acabar acceptant com a companys i d'alguna manera van entendre el procés, així que quan estàvem concentrats i gravàvem ells simplement feien la seva”.

Tom i Jerry en versió extrema

El film resultant es desmarca de la funcionalitat dels documentals de natura per seguir un camí més poètic i filosòfic. Space dogs reflexiona sobre la relació entre els homes i els animals i ens confronta amb les nostres expectatives sobre els gossos, sobretot en una escena de violència pertorbadora entre el líder de la gossada i un gat de carrer. “Per a nosaltres va ser un xoc –diu Peter–. Sabíem que podíem esperar agressions entre grups o entre gossos, fins i tot de gossos a persones. Però veure tan de prop com un gos matava un gat no entrava en els nostres càlculs. I ens va fer pensar molt en el simbolisme que els humans projectem sobre gossos i gats”.


“Feia setmanes que coneixíem aquell gos i ens l'estimàvem molt, però després de presenciar allò no volíem saber-ne res, l'odiàvem i no el volíem tocar –afegeix Kremer–. I aquesta reacció ens va ensenyar molt de nosaltres mateixos. Portàvem anys preparant una pel·lícula sobre gossos, volíem conèixer-los de prop, respectar la seva naturalesa... ¿I de sobte els odiàvem per fer el que se suposa que fan els gossos?” Després de parlar-ho molt, els directors van decidir que l'escena havia d'aparèixer en el documental. “Arrosseguem tantes narracions, dibuixos animats i clixés sobre gossos que no sabem com reaccionar quan perden el control –continua Kremer–. Però potser no el van perdre, potser som nosaltres els que tenim por de perdre el control sobre ells”.