BARCELONAAmb més ordre que aventura, i després d'unes llargues cues, 55.000 persones van anar omplint a poc a poc l'Estadi Olímpic. Feia olor de frankfurt i humitat, l'olor dels esdeveniments multitudinaris a Montjuïc. Els llums de l'estadi es van encendre a un quart de deu, però a l'escenari no hi havia senyals de vida. El públic de Springsteen fa bo el concepte intergeneracional i la paciència va dominar l'espera mentre els altaveus transmetien temes de soul i rock'n'roll. Qui més qui menys ja feia càlculs sobre a quina hora tornaria cap a casa. A dos quarts de deu els xiulets van deixar de ser tímids, però tot dins d'un ordre molt assenyat. Una de les tribunes es va intentar distreure fent l'onada, que es va completar amb èxit un parell de vegades.
A tres quarts va sonar Last dance . Era l'homenatge a Donna Summer, que va morir ahir. Bruce Sprinsgteen va voler homenatjar així la diva disco, per a la qual va compondre la cançó Protection el 1982. I llavors sí, va aparèixer el Boss amb tota la banda. El públic va respondre amb l'udol habitual: "Bruuuuuce, Bruuuuce...". I Springsteen va saludar Barcelona i Catalunya. ¿O potser va dir Badalona? Encara amb tots els llums de l'estadi oberts, va començar amb Badlands , que va lligar amb We take care of our own , la primera de les cançons de Wrecking ball que van caure ahir.
El so, com acostuma a passar a Montjuïc, va tenir més potència que nitidesa, però la veu arribava prou clara, fins i tot en la cançó titular de l'últim disc, que duia darrere tot el poder de la secció de vents i dels teclats. La seqüència va continuar amb el clàssic No surrender i la recent Death to my hometown , amb el violí de Soozie Tyrell aportant l'accent irlandès. L'inici de concert va ser una declaració d'intencions.
Celebració protesta
Springsteen ja fa temps que va deixar de perseguir les llistes d'èxit. Des del retorn de l'E Street Band se sent més còmode, i els esdeveniments sociopolítics posteriors a l'11-S li han concedit un nou paisatge de fons per expressar el seu descontentament, que el connecta amb el que pensava en els temps del primer mandat de Reagan. L'actitud no és la mateixa, esclar. En comptes de buscar el recolliment de Nebraska (1982) o fins i tot el de The ghost of Tom Joad (1995), ara s'estima més compartir aquest disgust en cerimònies de celebració. Ben mirat, és el signe dels temps. La cançó protesta del segle XXI també es pot ballar. I les cançons del Boss, les més aspres i les que van ser èxits, es ballen a ritme de rock d'estadi, amb passos de ball de soul i esquitxos de folk rural.
"Aquesta cançó és una història d'holes i d'adéus, una història sobre el que perdem i el que queda per sempre", va dir en començar My city of ruins , una peça tocada per la màgica influència de Curtis Mayfield, un altre que sabia que la protesta és més profunda si es pot ballar. My city of ruins també va ser el primer minut de protagonisme del saxofonista Jake Clemons, el nebot de Clarence, i el moment perquè Springsteen disculpés l'absència de Patti Scialffa. "S'ha quedat a casa cuidant els nens", va dir.
Tot i la gravetat del seu discurs en record dels amics morts, el to general va ser de celebració. A Out in the street es va penjar la guitarra a l'esquena i es va acostar a les primeres files, mentre la veu de Michelle Moore es deixava sentir des del fons de l'escenari. Era un altre toc soul, com el del final de Talk to me , un altre cop amb la secció de vents connectant amb les pàgines glorioses de la música negra.
Com ja va fer a Sevilla, el de Nova Jersey també va introduir Jack of all trades amb un parlament de complicitat amb els indignats , aquest cop en català, com totes les cites de la nit: "Són temps dolents a Amèrica. Molta gent ha perdut les feines i les cases. A Catalunya ha estat encara pitjor. Dediquem aquesta cançó als indignats del 15-M i als que lluiten a Catalunya". Springsteen ahir es va indignar amb un somriure als llavis, recolzat en una vigorosa E Street Band i amb un espectacle sòlid defensat amb la noblesa que obliga la seva trajectòria, la d'un home de 62 anys que cada nit ret un homenatge a la història del rock. I no és poca cosa.
