La de St. Vincent era una de les actuacions més esperades del Primavera Club 2011. La texana Annie Clark tornava al Casino l'Aliança del Poblenou -on el 2006 havia fet de telonera de Sufjan Stevens- convertida en una de les veus amb més personalitat de l'escena alternativa internacional. En formació de quintet, Clark va acompanyar la seva veu de soprano i virtuosa guitarra elèctrica -que es penja sota l'aixella i toca amb dits rapidíssims- de sintetitzadors, bases electròniques i una bateria. Tot al servei d'un pop sofisticat, bastit sobre una veu melodiosa i adornat amb una guitarra propera al rock progressiu.
Strange mercy, el seu tercer àlbum i un dels discos de l'any, va ser el protagonista del repertori, on van brillar joies com Surgeon, Cheerleader, Cruel o Chloe in the afternoon. Però Clark també va tenir temps de repassar el també magnífic Actor (2009) -del qual va recuperar Save me from what I want i Actor out of work-, de versionar She is beyond good and evil, de The Pop Group -també al cartell del festival- i de rescatar Your lips are red, del debut Marry me (2007), per tancar.
El so va fer justícia a les cançons, algunes de les més estimulants de l'última dècada, i Clark va exhibir una tímida simpatia quan explicava com Mark Stewart (de The Pop Grup), li havia regalat un fregall en forma de Sid Vicious. "En això s'ha convertit el punk", reproduïa Clark el diàleg, fent veu gruixuda.
Després de St. Vincent, la proposta de bonic pop clàssic retro de Girls empal·lidia una mica. Però si la música de Clark sedueix les neurones, la del californià Christopher Owens arriba al cor. I la bellesa amb què el quintet va defensar el repertori -a anys llum de la baixa fidelitat dels inicis del projecte-, també va conquerir el públic del Casino. Hellhole ratface va posar la pell de gallina. I Laura, Honey bunny i Lust for life van fer segregar endorfines. Tot plegat, molts mèrits per repetir a la pròxima edició del Primavera Sound, cosa que Owens va anunciar que era una possibilitat.
Un Malkmus regular
L'únic que va quedar una mica malparat dels grans noms de la jornada va ser Stephen Malkmus. Al contrari que a St. Vincent i Girls, a la veu de Pavement i els seus Jicks -el quartet de pop-rock que lidera- la qualitat de so no el va acompanyar.
Ara, Malkmus va desplegar el seu encant natural, la seva veu expressiva i el seu talent com a compositor. Senator, Tigers i Stick figures in love, totes tres incloses a l'últim disc amb els Jicks, Mirror traffic, demostren que el conserva intacte.
