MÚSICA

Stefano Palatchi en versió de ‘crooner’ jazzístic

El baix barceloní presenta el disc ‘Crazy’ a Luz de Gas

Stefano Palatchi (Barcelona, 1960) va ser un rotund Angelotti a l’òpera Tosca que es va representar al Gran Teatre del Liceu al juny. No és estrany en un baix amb més de 35 anys de trajectòria lírica. Més sorprenent és l’altra cara artística de Palatchi, que fa sis anys va començar a fer de crooner jazzístic. “És un món molt diferent, i cada vegada m’hi estic trobant més a gust, i ara amb molta il·lusió”, diu Palatchi, que acaba de publicar un disc titulat Crazy, com la cançó de Willie Nelson. Aquest dimarts el presenta a la sala Luz de Gas de Barcelona en un concert que serà també el retrat de les seves influències, tant nord-americanes com franceses i italianes.

“He cantat molt estàndards de jazz, i soc un chansonnier com Maurice Chevalier i Charles Trenet, que m’agraden molt perquè he tingut una educació francòfona. En els concerts sempre trio algun tema seu, com Que reste-t-il de nos amours, de Trenet. També hi ha una petita menció al jazz italià dels anys 60, sobretot del cantant Fred Buscaglione”, explica. El disc inclou emblemes de Broadway com Make someone happy del musical Do Re Mi, que a més, diu, “té un missatge molt important: fer feliç algú costa molt poc, només cal un gest, una paraula”. Palatchi considera Crazy la culminació d’una etapa. “Ara aniré cap a un altre tipus de repertori. Segur que les pròximes coses seran molt diferents”, afirma.

La veu mana sempre, però l’òpera i el jazz són mons tan diferents que no es poden cantar de la mateixa manera. “Per cantar amb micro aquest tipus de repertori de crooner he hagut de treballar molt perquè aquí els recursos operístics els utilitzo molt poc”, admet. Això sí, un cantant amb la seva tessitura de baix sí que ha trobat models jazzístics de referència. “M’he inspirat molt en els black baritones dels anys 50 i 60 com Billy Eckstine i Joe Wiliams, cantants meravellosos amb un to de veu greu”, diu Palatchi, que en aquesta aventura té com a companys de viatge indiscutibles del jazz a casa nostra com Joan Albert Amargós, Francesc Capella, Bernat Hernández, Filippo Fanò, David Pastor i Jordi Santanach.

En l’àmbit operístic, Palatchi, que el 1999 va cantar en el primer repartiment de la Turandot que va inaugurar la reobertura del Liceu, té en agenda La traviata al Teatro Real. “Seran moltes funcions del maig al juliol, i algunes amb Plácido Domingo -explica-. Malgrat el que li està passant ara, li tinc molta admiració i estima. L’he tractat moltíssim i sempre ha estat atentíssim amb tothom, homes i dones. Sobretot amb el jovent. Ara li ha caigut això, i a veure com acaba. És un home a qui li agraden les dones, com a l’Arturo Fernández o el Bertín Osborne, però d’aquí a assetjar... Jo no ho he vist mai”.

Abans del Real, Palatchi passarà pel Liceu... però no per fer-hi una òpera. “Serà el meu debut de crooner al Liceu”, diu sobre la seva participació en un concert benèfic de la Fundació Vozes el 17 de desembre.

Més continguts de