Cinema

Steven Soderbergh: “La pandèmia tindrà un cost psicològic que haurem de gestionar d'alguna manera”

Conversem amb l'autor de 'Contagi' i Amy Seimetz, directora del 'thriller' viral 'She dies tomorrow'

Steven Soderbergh a la Berlinale l'any 2018 / Alexander Koerner / Getty Images
KYLE BUCHANAN / THE NEW YORK TIMES

Havia de ser una primavera moguda per als directors Steven Soderbergh i Amy Seimetz. Ella havia de presentar al març la seva nova pel·lícula, She dies tomorrow, al Festival South by Southwest, i després tenia previst volar a Detroit per actuar en el nou drama criminal de Soderbergh, Kill switch. Aquests eren els plans anteriors a la pandèmia, esclar. A mesura que el coronavirus es va anar estenent pels Estats Units a nivells alarmant, el South by Southwest es va cancel·lar i la producció de Kill switch es va aturar quan només faltaven dues setmanes per començar a rodar. Hollywood es va trobar en un punt mort. “Sabia que les coses trigarien a tornar a ser normals. I va ser interessant veure com la gent afrontava la situació”, diu Seimetz.

Però a Soderbergh i Seimetz els va passar una cosa curiosa durant el confinament, ja que l'interès per dues pel·lícules seves es va multiplicar per culpa del covid-19. Contagi, el thriller pandèmic que Soderbergh va rodar el 2011 amb Matt Damon, va ser una de les més llogades al catàleg digital d'iTunes al març, mentre que She dies tomorrow, que aquests dies s'estrena en plataformes digitals als Estats Units, ofereix una perspectiva més subjectiva de la viralitat: una dona jove i ansiosa (Kate Lyn Sheil) està convençuda que morirà l'endemà, i tothom a qui ho explica acaba posseït pel mateix terrible convenciment profètic.



" Contagi és despietadament objectiva en l'estil i l'estructura formal, mentre que el film de Seimetz està dissenyat com una mena de somni febril, tant la narrativa com l'estil –comenta Soderbergh durant una conversa de Zoom amb Seitmetz–. És interessant com a exemple de com dos artistes poden treballar a partir d'una mateixa idea central i fer coses completament diferents, simplement per la seva manera de ser”.

Com van ser els vostres primers mesos de confinament?

Steven Soderbergh: Com que havia anat parlant amb els amics que tinc al món de l'epidemiologia, des del gener ja sabia que això seria una cosa seriosa. Els anava trucant i preguntava: “Què en penseu?” I la seva única resposta era “Això va molt malament”. Així que intentes trobar un equilibri entre la teva reacció primària a tot el que està passant amb el virus i la preocupació per la teva feina, però és com un xoc estrany entre la teva responsabilitat cívica i el teu ego.

Amy Seimetz: Una cosa que va canviar durant el confinament van ser les meves converses amb els executius. Al principi em deien: “Ja no som a l'oficina, així que et trucarem tota l'estona per saber com va la cosa”. Va ser curiós veure com el telèfon va emmudir de cop, cosa que en realitat ja em va bé perquè m'ajuda a fer la feina. L'altre efecte secundari d'això és que tinc la casa plena de menjar des del principi de la quarantena. Tinc una provisió de llenties que em durarà tota la vida.

Per què tothom es va sentir tan atret per Contagi al principi de la pandèmia?

S.S.: Això planteja una pregunta més àmplia sobre per què sentim aquesta atracció per les pel·lícules de catàstrofes. Per què ens agrada tant l'espectacle de la destrucció? ¿És pura fantasia o és alguna cosa més fosca que hi ha dins nostre i que no acabem d'entendre?

A.S.: La meva teoria sobre això, perquè m'ha passat a mi mateixa, és que quan va començar la pandèmia, per evitar l'ansietat, no parava d'empassar-me realities sense cap ni peus com  Too hot to handle o Love is blind, i després em deia: “Per què em sento tan malament? Només intento evitar pensar en res”. Llavors em posava After life, de Ricky Gervais, i em passava tota l'estona plorant però em sentia molt millor. Necessitava sentir emocions com la pèrdua, la tristesa i la por. Suprimir-les et fa sentir més ansietat, així que veure Contagi té un element catàrtic que jo trobo molt reconfortant.



Sobre Contagi he trobat aquest comentari del 2011: “És una de les pel·lícules més acurades que he vist sobre brots de malalties infeccioses... molt dramàtica, tensa i excitant”. Sap qui va dir això de la pel·lícula?

S.S.: No, qui?

El Dr. Anthony Fauci [un dels experts en la lluita contra el coronavirus als Estats Units].

S.S.: Oh! Quin detall. Vam intentar ser molt rigorosos amb la ciència, òbviament, i crec que puc defensar la major part de coses. L'única llicència que ens vam prendre va ser la rapidesa en què es va trobar la vacuna. Vam comprimir una mica la línia temporal, especialment si pensem en la tecnologia d'aleshores.

¿Hi ha alguna cosa que estigui passant ara que no vau preveure en la pel·lícula?

S.S.: Ningú podia imaginar la factura social que provocaria l'epidèmia i tot el que sortiria a la llum quan la marea baixés, per dir-ho d'alguna manera. No vaig anticipar que es revelaria de manera tan crua la disparitat econòmica de la societat. En som conscients intel·lectualment, però molts de nosaltres som capaços d'aïllar-nos perquè no ens afecta directament. Ara ningú pot escapar-se'n. Hi ha poca gent que no hagi vist la seva vida completament alterada pel covid. L'altra cosa amb què hem de conviure i que la pel·lícula no aborda, perquè no és el seu focus, és l'efecte psicològic d'un esdeveniment com aquest en la gent. Una cura, la vacuna, teràpies mitigants... tot això serà important, però la pandèmia també tindrà un cost psicològic que haurem de gestionar d'alguna manera. Perquè no podrem pitjar un botó i fer com si això no hagués passat mai.

La pel·lícula d'Amy Seimetz parla més d'aquest cost psicològic i de la rapidesa amb què s'encomana l'ansietat.

A.S.: El més complicat de l'ansietat és que compartir-la pot fer més ansioses les altres persones, i tens la sensació que els estàs traslladant la teva càrrega. La teva ansietat es converteix en la seva ansietat, d'una manera que a la pel·lícula és molt literal. Ha passat també amb el cicle de notícies: durant el confinament em vaig tornar addicta a les notícies, em posava ansiosa per culpa seva i les mirava compulsivament. Els cicles de notícies propaguen el pànic i l'addicció al pànic.

Això em recorda el personatge de Jude Law a Contagi, que capitalitza el pànic de la gent per promocionar una cura miraculosa. He llegit referències al personatge quan el president Trump va apuntar a la hidroxicloroquina com a cura del coronavirus

S.S.: En un moment donat, algú que no formava part de l'equip creatiu de Contagi ens va suggerir que eliminéssim el personatge. Havíem fet projeccions de prova i la gent l'odiava! I jo els vaig dir: “Ja ho sé! Se suposa que és un personatge polaritzador!” Sabíem que els temes que aportava el personatge de Jude Law serien centrals quan això passés de veritat. I ell també té raó en algunes coses que diu, com ara quan denuncia que estan accelerant els assajos de la vacuna i que les companyies farmacèutiques seran les úniques que es beneficiaran de la pandèmia. Òbviament, jo soc provacunes, però injectar una substància al cos de tothom al planeta és una cosa molt i molt seriosa. Podríem tenir un efecte secundari que afectés menys d'un 0,1% de la gent, però si administres la vacuna a tothom, hi haurà desenes de milions de persones amb reaccions adverses. Si ens afanyem per tenir la vacuna, més val que també tinguem molta cura.

Steven, lideres el comitè del gremi de directors de Hollywood que està elaborant les guies per tornar a la feina amb seguretat. A quins problemes us enfronteu?

S.S.: El més complicat és que, per culpa del ressorgiment del virus, no tenim clar si podrem accedir als recursos i personal que necessitem per seguir els protocols per mantenir un rodatge segur. Una cosa és rodar un o dos projectes i veure com va la cosa, però en les últimes dues o tres setmanes s'estan posant en marxa una pila de produccions alhora. I això serà difícil de gestionar.

La competició de beisbol s'ha reactivat i ja han tingut un brot important. ¿Hollywood corre el mateix risc?

S.S.: El seu cas és diferent del nostre per la naturalesa del joc i pel fet d'estar viatjant d'un lloc a l'altre. Nosaltres podem controlar millor com ens movem, cap on, quanta gent ve amb nosaltres... Si podem assumir el sobrecost que implica mantenir segur un rodatge –que jo estimo entre un 15% i un 20% del pressupost en funció del projecte–, em sembla que podrem mantenir la gent segura. Si se segueixen els protocols que estem acabant de definir, es podrà garantir que la gent no es posi malalta a la feina. Si es contagien, serà durant les 12 a 14 hores en què no els podem controlar. Aquesta serà la part complicada, tot aquest temps en què no saps què està fent l'equip.

I què passa si algú es contagia durant aquest període i després tornen al rodatge?

S.S.: Mira, és complicat, però Joel Coen està rodant Macbeth a Los Angeles ara mateix i un membre de l'equip està elaborant un diari molt detallat i sembla que funciona! Estan fent servir proves ràpides, que no són tan precises com les PCR, però ho compensen fent un munt de proves, com vuit vegades durant un període de cinc dies. És una bona aproximació.

Amy, ¿el sobrecost que ha esmentat l'Steven limitarà el nombre de pel·lícules independents que es podran rodar l'any que ve?

A.S.: S'està parlant amb els sindicats per suavitzar alguns dels requisits, perquè no es pot rodar amb un equip gran quan no disposes de pressupost per a aquests protocols. Alguns directors m'han dit que treballaran amb equips i càstings petits i que rodaran en exteriors. Jo vaig rodar She dies tomorrow amb un equip de només sis persones, o sigui que ja seguíem el protocol molt abans que existís un protocol.

I què passarà amb les produccions més grans? Quan reprenguis el rodatge de Kill switch, canviaran moltes coses?

S.S.: Ja t'ho diré d'aquí unes setmanes. Moltes d'aquestes qüestions són una mica abstractes fins que arribes al set de rodatge i veus realment com va la cosa. I vull ser molt obert pel que fa a l'experiència de rodar així per si pot ser d'ajut als altres directors. Segur que aprendré molt i que moltes de les coses que ara mateix assumim com a certes s'hauran de revisar. Això és un procés viu i anirà evolucionant, però no sabrem en quina direcció fins que ens hi posem.

Copyright The New York Times