Publicitat
Publicitat

CINEMA

Steven Spielberg: "Busco projectes que m’espantin: la por és el meu combustible"

El director de cinema estrena 'El meu amic el gegant'

L’última pel·lícula de Steven Spielberg, El meu amic el gegant -que arriba als cinemes aquest divendres-, està basada en la novel·la homònima de Roald Dahl, publicada el 1982. Explica la història de la jove Sophie: una nit, la nena és arrencada del llit per la mà d’un gegant. La Sophie descobreix ràpidament que aquella mà pertany al Gran Amic Gegant. Els dos es fan amics, i de seguida el relat -divertit, sinistre i extravagant- aprofundeix en la vida d’aquestes dues ànimes solitàries, que fan equip per derrotar un grup de gegants malèvols que es dediquen a devorar persones. La història de Dahl l’ha adaptat al cinema Melissa Mathison, que va morir el 2015 i que és coneguda mundialment pel seu guió d’ E.T. L’extraterrestre.

Com li va arribar el projecte?

A través de la productora Kathy Kennedy. Va aconseguir els drets de l’obra de Roald Dahl fa nou o deu anys, i a partir d’aquí va encarregar el guió a Melissa Mathison. El vaig llegir i em va encantar. Hi havia feina per fer, però el primer esborrany era meravellós. Vaig decidir dirigir-lo perquè la Melissa i jo hem tingut molt bona relació durant molts anys, pràcticament hem criat les nostres famílies junts. Les trobades de feina que vam fer -que eren gairebé com jam sessions - van ser meravelloses i informals. Costa acceptar que ja no sigui entre nosaltres.

¿La barreja de tecnologia i persones de carn i ossos era un dels seus objectius principals a l’hora de fer la pel·lícula?

No exactament, perquè en un primer moment vaig pensar que tota la pel·lícula seria rodada amb actors, forçant les perspectives i els escenaris. Però llavors em vaig adonar que si ho feia així no tindria màgia. I vaig pensar que la meva contribució més important havia de ser intentar crear autèntica màgia cinematogràfica, i fer-ho no a partir del que veiessin els espectadors, sinó aconseguir una alquímia literal en les imatges, que s’assemblés i alhora fos molt diferent del que hem vist fins ara. Per aconseguir-ho necessitava que tots els gegants fossin criatures digitals. M’he sentit com si pogués insuflar l’ànima humana en un personatge animat. Fins ara s’hi havien acostat en pel·lícules com Avatar i El planeta dels simis. El que no volia era perjudicar l’actuació sincera de Mark Rylance [que interpreta el gegant]. Aquest va ser el gran risc que vam assumir. ¿El meu equip seria capaç d’aconseguir que l’ànima d’en Mark quedés reflectida a la cara i el cos del Gran Amic Gegant? El 80% de l’èxit es deu a la interpretació d’en Mark, però el 20% és mèrit dels animadors.

¿En aquest punt de la seva carrera creu que encara hi ha reptes prou interessants per a vostè?

El meu amic el gegant ha sigut un gran repte, perquè mai abans havia filmat un conte de fades. Cada nova pel·lícula té les seves dificultats. Busco projectes que m’espantin: la por és el meu combustible. Quan no sé com sortir-me’n és quan trobo les millors idees. La confiança en mi mateix ha sigut i continua sent el meu gran enemic. Quan rodo una seqüela mai no és tan bona com la primera pel·lícula perquè tinc massa seguretat. L’èxit comercial d’una pel·lícula en justifica la seqüela, i llavors m’hi poso pensant que l’encertaré un altre cop, però acabo traient-ne uns resultats inferiors. Em va passar amb Parc Juràssic i El món perdut.

Quina mena de pors té? Por de fracassar? Por de decebre’s a vostè mateix? Por dels crítics? O potser dels seus seguidors?

Tinc por de perdre’m. Perdre’m i quedar-me enfangat en un pantà durant els 60 dies de rodatge. Quan vaig fer Tauró em va passar, però no era perquè no sabés com fer la pel·lícula, sinó perquè era molt difícil rodar-la. Va acabar tenint un èxit sorprenent i em va donar una llibertat creativa total a partir de llavors, però quan la recordo penso que va ser la pitjor època com a director de cinema perquè anaven passant els dies i era impossible aconseguir una bona presa.

A Canes li van preguntar sobre l’antisemitisme de Roald Dahl, una hipòtesi que ha sigut exposada fins i tot per un dels biògrafs de l’autor. ¿Pot apreciar l’obra de Dahl sense tenir en compte el que pensava?

Tots els que hem treballat a remolc dels gegants que van tirar endavant la indústria del cinema ens hem trobat amb aquest problema: D.W. Griffith elogiava el Ku Klux Klan a El naixement d’una nació. No sé què hauria fet si hagués sabut aquesta informació de Dahl abans de rodar El meu amic el gegant. No el vaig investigar, i això no és cap excusa. Estava captivat per la seva escriptura: per Charlie i la fàbrica de xocolata, James i el préssec gegant i, especialment, El Gran Amic Gegant, el meu preferit. L’he llegit als meus fills. L’única recerca que he fet és a l’hora d’interpretar el llibre. Tal com vaig dir a la roda de premsa, crec que si Dahl va afirmar que era antisemita, va escriure històries que van en direcció contrària, perquè elogia les diferències entre ètnies, cultures i llengües, com passa a El Gran Amic Gegant. Més endavant, quan vaig començar a fer preguntes a persones que havien conegut Dahl, em van dir que li agradava declarar segons quines coses simplement per polemitzar. Bona part dels comentaris antisemites que va fer no tenen a veure amb coses en què cregués amb fervor, perquè pràcticament tothom que li va donar suport i el va ajudar eren jueus. Tots aquests comentaris que va fer, i dels quals m’he assabentat ara, sobre els banquers jueus i els estereotips de l’Alemanya dels anys 30 eren simples provocacions, encara que fossin paraules horroroses.

La gent és complicada.

Els artistes són complicats.

L’any 2013 va participar en una xerrada a la Universitat de Califòrnia amb el seu amic George Lucas. Hi va dir coses gruixudes sobre la indústria del cinema.

Encara les penso. El que vaig dir va ser que ara per ara només caldria el fracàs de tres o quatre grans produccions per desequilibrar els comptes, perquè aquestes pel·lícules costen entre 200 i 270 milions d’euros. Si el públic general es decanta per un altre gènere -potser un jove director n’acabarà inventant un-, les pel·lícules de superherois seran suplantades. Fa dos estius gairebé va passar, però no va ser tan greu per fer mal a Hollywood. No crec que el gènere dels superherois tingui tant de recorregut com el western, ni tampoc com la ciència-ficció. Hi ha un mur de separació entre les pel·lícules de superherois i les de ciència-ficció: barrejar-les és un sacrilegi [riu]. Al mateix temps, si tingués l’oportunitat de fer una pel·lícula de superherois m’hi posaria, perquè és un bon negoci. Si trobés una bona franquícia -ara mateix produeixo la saga de Transformers - seria una bona opció.

Si tingués l’oportunitat de reestructurar el negoci i els estudis, què faria? Com els arreglaria?

No crec que els estudis necessitin que se’ls arregli, sempre que mantinguin en actiu els seus equips especialitzats i parin atenció a les novetats del mercat i als joves directors que haurien de poder tenir una gran oportunitat. El meu únic consell -i el dono sense tenir un gran estudi, sinó una petita empresa- és que cal trobar l’equilibri entre les pel·lícules taquilleres i les que fan un bé a l’ànima, pel·lícules que van més enllà i que potser no tenen èxit comercial però que, tot i així, tres dies després d’haver-les vistes fan que ens adonem que hem vist alguna cosa que potser ens ha canviat la vida.

Algun altre consell?

Sempre he defensat la diversitat rere la càmera. Pel que fa als actors en tenim, però no en relació als directors. Falten directores de cinema. Cada cop hi ha més directores de televisió, però en falten al cinema. Això ha de canviar. Així i tot, no sóc una persona que cregui en les quotes. Només serveixen com a cortina de fum. El que hem de valorar és el talent genuí, i aquest està distribuït amb diversitat, en diverses ètnies, sexes i religions. Gran part d’aquesta bona feina s’està fent a la televisió. ¿Com podem establir ponts entre aquest format i el cinema? ¿Com podem donar una oportunitat a aquells que encara no n’han tingut cap? Els directors de càsting saben arrencar joves de les escoles que no tenien cap intenció de ser actors, com ha passat amb la Ruby Barnhill a El meu amic el gegant. Per què no podem dedicar els mateixos esforços a l’hora de trobar directors?

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT