Postals del 'british summer'

Stonehenge, monòlits de l’estiu i de l’adolescència

Cada 21 de juny milers de persones s’apleguen a Stonehenge per veure la sortida del sol

Vaig veure Stonehenge molt abans de veure i visitar Stonehenge, de llegir sobre Stonehenge i que la meva filla Júlia, amb la impertinència habitual de les criatures i la facilitat d’haver crescut en un entorn trilingüe, corregís la meva pronunciació lleugerament defectuosa del nom del famós monument prehistòric.

La tardor del 1981, esperonat per l’entusiasme d’una professora de literatura, Sara Freijido, vaig anar a veure al cinema Alcázar de Barcelona -no el busqueu més, va tancar el 2006- la pel·lícula de Roman Polanski Tess, basada en la novel·la de Thomas Hardy Teresa dels Urbervilles. Les escenes finals es van filmar a Stonehenge, de nit i a trenc d’alba, un escenari en què Hardy situa la tràgica heroïna abans que sigui capturada per la policia. Tess jeu, adormida, sobre un dels grans monòlits que han fet reconeixedor l’indret arreu del món, i que en el moment que l’autor va escriure l’obra es creia que era per a sacrificis rituals, una de les moltes teories elaborades al XIX sobre la significació del conjunt monumental.

Vaig trepitjar Stonehenge per primer cop ja fa uns quants anys, acompanyat de la família, sempre amb les imatges de la pel·lícula al cap i també amb algunes frases finals de la novel·la, llavors prou fresques, perquè després de diversos intents finalment havia trobat temps i esma per llegir sencer el llibre de Hardy:

-És Stonehenge! -digué Clare.

-El temple pagà, voleu dir?

-Sí; més vell que els segles, més vell que els Urbervilles…

[…]

-Sacrificaven a Déu, aquí? -preguntà ella.

-No -digué ell.

-A qui ho feien?

-Al sol, em sembla. Aquesta alta pedra isolada està en la direcció del sol, que aviat s’alçarà, darrere d’ella.”

El culte al sol s’hi ha imposat. Cada 21 de juny, el dia més llarg de l’any, milers de persones s’apleguen a Stonehenge per veure com l’astre vermell apareix a l’horitzó, manera canònica de donar la benvinguda al solstici d’estiu al Regne Unit.

Un dels meus somnis, o malsons, que deixo per a una altra vida, la de milionari que no té cap cura del medi ambient, és veure la sortida del sol a Stonehenge el 21 de juny i la posta del mateix dia, i del mateix any, des del cap Súnion, a la part més meridional de la península de l’Àtica, a Grècia, on hi ha el temple de Posidó; la frivolitat, si ho voleu dir així, d’unir Hardy al Carles Riba de les Elegies de Bierville amb la velocitat d’un jet privat.

Però el 21 de juny no es pot anar a Stonehenge. És una de les quatre jornades a l’any que l’entrada és de franc. I per això, i malgrat la suposada màgia que pugui tenir visitar-lo en aquesta data, no us ho recomano. Massa gent! Sobretot si recordeu la pel·lícula de Polanski i voleu gaudir de Stonehenge com jo el volia veure el primer cop que hi vaig anar, com més buit millor, ben semblant a la imatge que en guardava, potser per retrobar-me amb la Tess de l’adolescència.

Gràcies a la farsa inacabable de les noves tecnologies, des de casa ara podeu veure Stonehenge, durant el dia i en temps real, i quan es pon el sol, amb una recreació virtual feta per ordinador que imita, minut a minut, les condicions nocturnes. Ja no cal que hi aneu, només que us connecteu a www.stonehengeskyscape.co.uk.

A mitjans de març passat, quan faltaven deu dies per a la primera data oficial del Brexit (29 de març), una notícia al Daily Telegraph em va cridar l’atenció. L’arqueòleg Richard Madgwick, de l’Escola d’Història, Arqueologia i Religió de la Universitat de Cardiff, publicava un estudi en què sostenia que fa 5.000 anys el lloc on s’acabaria alçant Stonehenge -construït en fa uns 3.000- era centre de reunió dels llavors habitants de les illes: hi arribaven des de tots els racons per celebrar cerimònies relacionades amb el calendari agrícola. Madgwick parla d’un “Brexit neolític” perquè només s’hi han trobat rastres d’humans de les illes, no pas d’éssers del continent. El Telegraph, diari brexiter per excel·lència, escombrava cap a casa: “El Brexit neolític descobert a Stonehenge mostra que la identitat britànica va començar fa 5.000 anys”.

Ja ho veieu. El conjunt pot ser el bressol i la raó última del Brexit o una nova web on connectar-se per no haver de moure’s de casa mai més. O com em deia la Júlia: “Només unes quantes pedres molt més grans que jo”. Hi vam anar quan ella tenia 6 anys i el seu judici va ser lògic i sensat. Però per a mi Stonehenge sempre serà una nota a peu de pàgina de la Barcelona dels anys vuitanta, no només la porta màgica del british summer.

Més continguts de