El TNC inaugura temporada amb deu mirades incòmodes a la pandèmia

BarcelonaL'inici de temporada del Teatre Nacional no podia ser convencional: "No podíem obrir com si no fos la temporada que és", diu el director Xavier Albertí. En primer lloc, pel risc epidemiològic, que convidava a pensar en equips petits i en el format de monòleg. I, en segon lloc, per la crisi que ha suposat per a l'essència del teatre el fet d'impedir les reunions nombroses. Amb un aforament del 50% i a la Sala Petita, obre les portes demà el TNC amb un Decameró que recull deu relats sorgits de la pandèmia i que miren al món de demà. "Posa el dit a la nafra més ulcerosa de la nostra societat", diu el director del teatre. Són obres que giren al voltant dels estralls que ens ha deixat el coronavirus, però cadascuna amb una estètica particular, amb estils contraposats i sense una tesi única, gens estrany tenint en compte que s'ha convidat autors tan singulars –i fins i tot en alguns casos aliens al teatre– com Perejaume, Najat El Hachmi, Cristina Morales, Gregorio Luri, Lluïsa Cunillé, Davide Carnevali, Narcís Comadira, Dimitris Dimitriadis, Valère Novarina i Marta Marín-Dòmine.

Aquest fresc contemporani que ofereix el Decameró del TNC s'inspira en la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, estrenada fa cinquanta anys, que al seu torn beu del clàssic de Boccacio, un llibre d'obscenitats que expliquen deu joves durant deu dies en un context d'epidèmia de pesta durant l'Edat Mitjana. El 1971, Pasolini traslladava aquell context florentí a la vida quotidiana napolitana, abans que "la puresa es convertís en pornografia" absorbida pel consumisme, diu Albertí.

Marín-Dòmine s'ha fixat en aquesta deslocalització per parlar també dels marges de la societat. En concret, del que ella anomena "les flors" i que són les persones que no van abandonar els carrers quan hi havia confinament perquè no tenien llar i en alguns casos ni tan sols sabien que havien de fugir-ne. Seguint la metàfora de les lluernes de Pasolini, creu que durant aquest confinament s'ha "pogut veure una llum fugaç i és responsabilitat nostra si la continuem mirant o la deixem extingir".

Najat El Hachmi ha volgut canalitzar a Fam la seva "indignació, impotència i frustració" a través de la veu d'una assistenta social que està atenent persones en situació desesperada. L'escriptora veu que som al llindar d'un canvi de paradigma: "Si s'enfonsa en la precarietat la persona que ha de sostenir els vulnerables, perdem l'esperança".

Davide Carnevalli, en canvi, ha aprofitat el parèntesi per repensar per què serveix el teatre i per què li costa ser al centre del debat social, inspirant-se tant en el Manifest per un nou teatre de Pasolini com en el personatge de Lisabetta da Messina, que planta el cap del seu difunt enamorat en un test. "Hem tingut una crisi d'imaginació, de capacitat d'interpretar el que ens està passant; el teatre pot fer-ho", opina el dramaturg.

Xavier Albertí qualifica l'espectacle –que es veurà fins al 25 doctubre– de "desmesurat" i d'"antídot a la confortabilitat". Els deu textos asseguren alt voltatge literari i interpretatiu, amb actors com Víctor Pi, Pepo Blasco, Oriol Genís, Lina Lambert i Sàskia Giró, que han treballat en equips bombolla. "No és per venir a passar una estoneta al teatre", adverteix el director del TNC.