El TNC rescata la primera obra de Benet i Jornet

Barcelona.Sonen les melodies de La canción del Cola-cao i el consultori de l'Elena Francis al pati de veïns que s'ha muntat a l'escenari del TNC. Sempre hi ha roba estesa i orelles parades darrere les cortines. L'escenografia de persianes verdes trasllada l'espectador als anys 60, en un barri del Raval de la Barcelona grisa, proletària i franquista. El drama, el d'una jove Maria (Sara Espígul) que s'ofega sota l'estricte control de la seva mare (Mercè Arànega), una dona del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amargada i temorosa.

L'obra desprèn Una vella, coneguda olor , una aroma de ranci que molts reconeixeran haver viscut no fa pas tant. "És una història preciosa que té lloc en un món tirànic, amb aires d'obertura i amb una noia protagonista que és una metàfora de la pèrdua de la innocència i que acaba xocant amb la realitat del moment", explica el director del TNC, Sergi Belbel. D'ell va ser la idea de rescatar el text per inaugurar el Teatre Principal de Terrassa l'abril passat (en coproducció amb el CAET) i, de passada, retre homenatge al seu amic Josep Maria Benet i Jornet.

Una vella, coneguda olor és la primera obra del degà dels dramaturgs catalans, que va escriure quan tenia tot just 22 anys, l'any 1962, i que li va fer guanyar el premi Josep Maria de Sagarra. Per això l'obra es va representar al Teatre Romea, tot i que no va tenir una gran acollida perquè estrenava un nou tipus d'arguments. "L'obra va marcar un abans i un després en el teatre català del segle XX -explica Belbel-, perquè per primera vegada es posava en un escenari la realitat immediata, la dels perdedors, amb una nova manera d'abordar-la, parlant-ne sense dir totes les lletres del que estava passant". Ell la va descobrir fa 35 anys a la televisió, amb Rosa Maria Sardà com a protagonista, i va quedar impressionat. Ara la considera una obra "paradigmàtica" del teatre català. Belbel, a més, amb aquesta estrena pretén "acabar amb el malefici que mai s'estrenin les primeres obres dels autors vius", reivindica el director.

Benet i Jornet, autocrític de mena, patia per si aquell primer treball avui resultava "un text fi com un paper de fumar" i per si "el llenguatge havia quedat encarcarat". Però l'obra es va mantenir viva gràcies als grups de teatre amateur, que la van interpretar durant molts anys. Així, en la versió que encetarà la temporada a la Sala Petita del TNC aquest dijous no hi ha hagut de reescriure més de cinc paraules. Han servit per deixar clar el final, perquè "s'havia malinterpretat i dit que acabava bé, i queda clar que és amarg".

Mercè Arànega encapçala un repartiment compost per dues generacions d'actors que estan separades per la mort de Franco: veterans com Quimet Pla, Maife Gil, Imma Colomer i Mercè Rius, i joves com Espígul i Pau Roca.