“T’acabes trobant el que has sembrat”

Barcelona“Els secrets són la sal de la vida: està bé que en tinguem i enriqueixen la nostra manera de ser”, diu Blanca Busquets, somrient. El que els altres no saben de nosaltres i el que desconeixem de nosaltres mateixos són dos dels eixos de la seva narrativa, que ha arribat amb regularitat des que la periodista i novel·lista va debutar el 2003 amb Presó de neu (Proa). Set anys després d’aconseguir el premi Llibreter amb La nevada del cucut (Rosa dels Vents, 2010), Busquets publica La fugitiva (Proa), que està emparentada amb la seva novel·la anterior, Jardí a l’obaga. “Mentre reconstruïa la vida d’un masover de noranta anys, l’Aniol, vaig pensar que seria interessant explicar també el periple vital de la dona de qui s’havia enamorat, la Mireia”, explica.

Quan l’acció del llibre arrenca, la Mireia també és nonagenària i viu sola en un pis de Barcelona. La seva única distracció és espiar els llogaters del pis del costat i rebre la visita de l’única persona de la família amb qui es porta bé, la seva neta Sònia. “La Mireia s’estima els seus fills, però no ho sap ni ella -diu-. De vegades passa que t’estimes els pares però costa que us entengueu. La incomprensió mútua fa que de vegades petis”. Centrant-se a aprofundir en el periple vital de la Mireia, Blanca Busquets ha creat el personatge més fosc de la seva trajectòria. “Una de les meves intencions era demostrar que els dolents, tret que estiguin malalts, sempre són dolents a causa de les seves circumstàncies”, assegura.

Igual que passava amb l’Aniol de Jardí a l’obaga, els fets que viu durant la Guerra Civil el poble de la Carena -versió ficcionada de Cantonigròs, que l’autora coneix molt bé- deixen una empremta difícil d’esborrar en el personatge. “Ella es tanca a casa per sobreviure, és el lloc on se sent segura -diu-. Igual que el personatge de Scarlett O’Hara, ella també es promet que mai més tornarà a passar gana”.

Els anys de joventut de la Mireia passen al poble, però més endavant ella -“que s’ha casat bé, però ha perdut el marit”, afegeix l’autora- s’instal·la a Sarrià, i també estiuejarà a la Costa Brava. “Parlo de la dècada dels 60 i dels 70, de quan només hi estiuejaven els pijitos ”, continua Busquets. La novel·la, però, no és únicament una passejada per escenaris idíl·lics: la protagonista també acaba passant una temporada a la presó per motius que només els lectors descobriran. “El 2001 i 2002 vaig ser voluntària al departament de psiquiatria d’una presó -explica-. Tot el que trobes al món està condensat en aquell món en miniatura. A les presons no es pot parlar de segons quines coses. La policia no hi pot entrar, només hi ha funcionaris, i n’hi ha, evidentment, que són professionals i a més bones persones, però també n’hi ha que són uns sàdics”.

Fugir perpètuament

A mesura que Busquets anava treballant en la novel·la anava rebatejant-la. “No tenia clar el títol, fins que em vaig adonar que la Mireia era un personatge que s’havia passat la vida fugint -diu-. Fuig perquè no vol trobar-se amb l’esca del pecat, amb el punt de partida que l’hi ha capgirat tot”. L’autora ha fet un exercici d’introspecció a consciència en el personatge per arribar a explicar-se des de la seva versió dels fets: “Quan escrius t’has d’oblidar de tu mateix, tant se val si el personatge és políticament correcte o no. A la vida t’acabes trobant el que has sembrat”. És el que li passa a la Mireia. Ara bé, la novel·lista no revela si el seu personatge acaba trobant la redempció, després de passar comptes amb ella mateixa.