Amb Tàpies desapareix l'últim pilar de l'avantguarda catalana de postguerra

BarcelonaLa mort d'Antoni Tàpies suposa la desaparició de l'últim pilar de l'avantguarda catalana de postguerra, que va tenir la seva eclosió en el moviment Dau al Set i en l'informalisme.

Tàpies (Barcelona, 1923) va néixer en el si d'una família burgesa, culta i catalanista, involucrada des de mitjan del segle XIX en una tradició editorial i llibretera, que va quedar inoculada també en l'artista.

Progressivament Tàpies es va dedicar amb més intensitat al dibuix i la pintura, i va acabar deixant els seus estudis de Dret per dedicar-se plenament a la seva passió.

Unit a la revista d'avantguarda 'Dau el set', a partir del 1948, amb Joan Brossa, Joan Ponç, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats, Arnau Puig i Juan Eduardo Cirlot, va obtenir dos anys més tard una beca per estudiar a París, on va fer la seva primera exposició individual (1956).

Aquell mateix any va obtenir el premi de la República de Colòmbia Biennal d'Hispanoamèrica de Barcelona, i va ser presentat per Salvador Dalí a Estocolm, on Tàpies va exposar al costat de Tharrats.

Partícip d'una sensibilitat generalitzada que va afectar els artistes dels dos costats de l'Atlàntic, arran de la II Guerra Mundial i del llançament de la bomba atòmica, Antoni Tàpies va expressar molt aviat el seu interès per la matèria, la terra, la pols, els àtoms i les partícules, que es va plasmar formalment en l'ús de materials aliens a l'expressió plàstica academicista i en l'experimentació de noves tècniques.

Les pintures matèriques han format una part substancial de l'obra de Tàpies i han constituït un projecte en evolució fins a la seva mort.

En la visió de Tàpies, la noció de matèria havia d'entendre's també des de la perspectiva del misticisme medieval com màgia, mimesi i alquímia, i en aquest sentit s'entenia el seu desig que les seves obres adquirissin el poder de transformar el nostre interior.

Durant els anys cinquanta i seixanta, Antoni Tàpies va elaborar una sèrie d'imatges, generalment extretes del seu entorn immediat, que es van anar succeint en les diferents etapes de la seva evolució.

L'obra d'Antoni Tàpies ha estat sempre permeable als esdeveniments polítics i socials del moment, i a finals dels anys seixanta i principis dels setanta el seu compromís polític contra la dictadura es va intensificar, amb obres d'un marcat caràcter de denúncia i protesta.

Coincidint amb l'eclosió de l''art povera' a Europa i el postminimalisme als EUA, Tàpies va accentuar la seva feina amb objectes, però sense mostrar-los com eren, sinó imprimint-los el seu segell i incorporant-los al seu llenguatge.

A principi dels vuitanta, l'interès de Tàpies per la tela com a suport va adquirir una força renovada i durant aquells anys va realitzar obres amb goma espuma o amb la tècnica de l'aerosol, va utilitzar vernissos i va crear objectes i escultures de terra xamotada o de bronze, alhora que es va mantenir molt actiu al camp de l'obra gràfica.

A final dels anys vuitanta, Tàpies va reforçar el seu interès per la cultura oriental, una preocupació que ja s'havia anat gestant en els anys de la postguerra i que es va convertir cada vegada més en una influència filosòfica fonamental en la seva obra.

Al marge d'exposicions en els principals museus d'art contemporani, a Espanya, els museus Reina Sofia de Madrid, el Guggenheim de Bilbao i el Macba han celebrat antològiques i retrospectives.

Precisament, el Macba exhibeix avui a les seves sales la seva obra 'Rinzen', mereixedora el 1993 del Lleó d'Or de la Biennal de Venècia i consistent en un enorme llit del qual pengen cinc somiers, mantes, matalassos i coixins.

Les obres dels últims anys han constituït essencialment una reflexió sobre el dolor –físic i espiritual–, entès com a part integrant de la vida.

Influït pel pensament budista, Tàpies considerava que un coneixement més gran del dolor permetia dulcificar els seus efectes i, d'aquesta manera, millorar la qualitat de vida.

El pas del temps, que ha estat una constant en l'obra de Tàpies, ha adquirit en aquest últim període nous matisos, en viure'l com una experiència personal que comporta un millor autoconeixement i una comprensió més clara del món.

Paral·lelament a la producció pictòrica i objectual, Tàpies va desenvolupar des del 1947 una intensa activitat al camp de l'obra gràfica, amb gran nombre de carpetes i llibres de bibliòfil en estreta col·laboració amb poetes i escriptors com Alberti, Bonnefoy, Du Bouchet, Brodsky, Brossa, Daive, Dupin, Foix, Frémon, Gimferrer, Guillén, Jabès, Mestres Quadreny, Mitscherlich, Pau, Saramago, Takiguchi, Ullán, Valente o Zambrano.

No ha estat menor la seva feina com a assagista, que ha donat lloc a una sèrie de publicacions, algunes traduïdes a diferents idiomes, com 'La pràctica de l'art' (1971), 'L'art contra l'estètica' (1977), 'Memòria personal' (1983), 'La realitat com art. Per un art modern i progressista' (1989), 'L'art i els seus llocs' (1999) i 'Valor de l'art' (2001).

L'artista deixa com a llegat a la ciutat que el va veure néixer la fundació que porta el seu nom, promoguda el 1990, que s'ubica a l'edifici modernista Montaner i Simó, que alberga un conjunt de 2.300 pintures i escultures i 3.100 dibuixos, gravats i litografies dels seus fons personals.

De la seva obra principal destaquen 'Gran pintura gris' (1955), 'Oval blanc' (1957), 'Porta gris' (1958), 'Quadres grisos sobre marró' (1959), 'Forma triangular sobre gris' (1961), 'Gran ics' (1962), 'Relleu ocre i rosa' (1965), 'Incrustació i xifres' (1974), 'Empremta de cadira' (1980), 'Díptic de campanya' (1991), 'Inspiració' (1991), les xilografies 'Nocturn' i 'Gest' (1995), 'Rinzen' (1998) i el cartell del centenari del Futbol Club Barcelona (1999).

Ha realitzat també nombroses peces de ceràmiques, tapissos i escultures, les escultures públiques 'Homenatge a Picasso' (1990) i 'Núvol i cadira' (1990), totes dues a Barcelona, i el seu polèmic 'Mitjó' (1992), de 18 metres de llarg, que havia de presidir la sala Oval del MNAC, un projecte que finalment va ser rebutjat.