TEATRE

Teatre sense paraules en l’era de l’excés d’informació

La Mostra Internacional de Mim de Sueca celebra 30 anys

La Mostra Internacional de Mim (MIM) de Sueca farà aquesta setmana 30 anys. Tres dècades durant les quals el festival de la ciutat que va veure néixer l’assagista Joan Fuster ha jugat un paper fonamental en la visibilització del teatre gestual, un gènere poc sovintejat pel gran públic i sovint eclipsat pel teatre de text. I és que, en l’era de la immediatesa i l’excés d’informació, quan l’actualitat s’infiltra cada cop més en la dramatúrgia, a l’art de comunicar sense paraules li toca continuar reinventant-se. I encara més quan enguany ha d’afrontar l’adeu de companyies emblemàtiques com el Tricicle, que durant 40 anys ha sigut un dels màxims altaveus dels artistes voluntàriament muts.

Per acostar a la ciutadania una disciplina amb regust d’avantguarda hi juguen un paper fonamental festivals com el MIM, que, en la seva 30a edició, omplirà els carrers de Sueca entre el 18 i el 22 de setembre. Així ho creu Paco Mir, cofundador del Tricicle, que recorda que la formació catalana va néixer a FiraTàrrega, la mostra d’arts de carrer de la capital de l’Urgell. Hi està d’acord Joan Santacreu, director del festival de Sueca, que subratlla que aquestes cites eduquen un gran públic més acostumat a la comunicació verbal. “Allò que en les primeres edicions podia semblar estrany o escandalós, avui en dia s’aprecia des d’un altre punt de vista”, explica el màxim responsable de la mostra. Tres dècades després, el públic del MIM està “més obert a descobrir nous llenguatges teatrals”, completa Santacreu.

Un teatre massa edulcorat

Més crític es manifesta Leandre Escamilla, director artístic de la companyia valenciana Xarxa Teatre, que enguany celebra el 25è aniversari del seu espectacle més emblemàtic, el muntatge ecologista Veles e vents, que aquesta setmana es podrà veure a Sueca. Escamilla afirma que iniciatives com les del MIM i FiraTàrrega són l’excepció. “Els programadors estan apostant per un teatre edulcorat. Volen coses iniqües, que no vagen més enllà del políticament correcte, que agraden a tot el públic”.

A més d’uns espectadors receptius i uns programadors arriscats, per seduir el públic al teatre gestual també li calen espectacles engrescadors que s’adaptin a les característiques d’un gènere que té les seves limitacions. Així ho defensa Paco Mir, que considera que no s’ha de seguir el camí de tendències com el teatre documental, que aposta per representar obres que incloguin les problemàtiques que trobem cada dia als mitjans de comunicació. “Quan el mim vol explicar massa coses es pot fer molt avorrit, perquè cal fer moltes accions per explicar un únic fet. En ocasions una imatge pot comunicar més que moltes paraules, però també a la inversa. El teatre gestual no és el millor per explicar grans problemes”, sentencia. A aquesta tesi s’hi suma Leandre Escamilla, que afegeix que el teatre de carrer no permet el detall i exigeix prioritzar “el traç gros”, una limitació a la qual, no obstant, veu aspectes positius perquè “fa treballar més l’intel·lecte del públic”. “Dir que Bárcenas és un xoriço [en referència a l’obra Ruz-Bárcenas, del català Jordi Casanovas] en text és fàcil; si ho dic en gest, l’espectador ho haurà de descodificar”.

Per al director artístic de Xarxa Teatre, la principal influència dels mitjans de comunicació en el teatre gestual no està vinculada amb els temes que tracta, sinó amb “l’escàs ressò” que se’n fan dels seus espectacles. Un argument que comparteix Joan Santacreu, que defensa que per a la creació de fenòmens com el Tricicle han sigut clau les “seves aparicions en televisió”. S’afegeix a la tesi Alfred Picó, actor i fundador d’Horta Teatre, una companyia que estrenarà al MIM Bola, la seva primera incursió en el teatre gestual. “Ara tenim altres grans noms com Yllana i Kamikaze a Madrid, o Impebrís al País Valencià, però no tenen la força d’haver aparegut en escenaris com unes Olimpíades [el Tricicle ho va fer en la cloenda de les de Barcelona 1992]. Són fruit d’una època”. També ho creu el mateix Paco Mir, que atribueix l’èxit de la companyia com una excepció “que no estava prevista”. “Ens ha tocat a nosaltres com els podia haver tocat a d’altres que segurament tenien més talent”, afirma el membre del Tricicle, que en lloc de mirar al passat prefereix fer-ho cap al futur. “Ara que ho tenim tot a les pantalletes, esperem que s’obri una porta a la revifada de l’espectacle en directe. De fet, ja hi ha noves experiències com les propostes de teatre a casa. Com sempre, toca adaptar-se”, sentencia.