Publicitat
Publicitat

The Cure, il·luminant la foscor més evocadora

Robert Smith recorda els seus èxits a Barcelona

Només havien passat quatre anys de l’última visita de The Cure a Catalunya, quan van encapçalar el cartell del Primavera Sound del 2014. De fet, van deixar molts fans del grup sense veure’ls i una riuada d’assistents marxant, esglaiats, d’un concert que va arribar a les tres hores de durada. Acostumats a xous que, sent generosos, poden allargar-se fins a l’hora i mitja, la marató emocional d’una actuació de The Cure no és apta per a tots els públics. Per disfrutar-ho n’has de ser fan militant, seguidor dels de debò, com la parròquia de Barcelona que va esgotar les entrades del concert d’aquest dissabte fa mig any.

‘Jukebox’ generacional

Una icona de primer ordre, la silueta de Robert Smith és un tòtem dels últims trenta anys per a la cultura pop universal. Pentinat malgirbat i posat d’etern adolescent inadaptat i desmanegat, malgrat els seus 57 anys, el líder i únic membre fundador en actiu de The Cure apareixia en un escenari, el del Palau Sant Jordi, auster i sense focs d’artifici. Amb Open, el tema que obria Wish (del 1992), començava un vaivé emotiu preparat per recórrer la trajectòria vital dels anglesos, evocant la malenconia i melangia més dark i inquietant i enllaçant Kyoto song amb els sintetitzadors de ballaruca de The walk i rajos de llum i guitarres cristal·lines de hits irrebatibles com Push i Inbetween days. Gran protagonisme d’arrencada per a The head on the door, el disc que va els va empènyer definitivament a escala mundial, i el primer amb el qual van venir a Barcelona, l’any 1985. El cicle va culminar amb Sinking, el tema que tanca l’àlbum.

A mesura que passaven les cançons s’incrementava la sensació de jukebox meravellosa i catàrtica, perquè la col·lecció de joies que havia preparat l’ahir somrient Smith, estava definitivament a l’altura de la llegenda. Quan al teu catàleg hi ha peces com Pictures of you, Three imaginary boys, Just like heaven o Lovesong, només necessites que tot soni a lloc per fer de cada concert un moment memorable per als teus acòlits. Tot és una qüestió d’actitud, i ells sempre l’han tingut.

Apoteosi final

Arribats fins als (tres) bisos, la victòria del grup era inqüestionable i, per si calia refermar-ho d’alguna manera, havien d’acabar -tot just després de tancar aquesta crònica- amb Lullaby, Hot hot hot, Friday I’m in love i Boys don’t cry seguides. Sense disc per presentar ni cap altre al·licient que fes especial la nit d’ahir, la nostàlgia és un aliat recurrent per acontentar el personal. Malgrat que l’ombra recaptadora sempre plani en una gira d’aquestes característiques, els fans dels anglesos van marxar a casa contents. Volieu The Cure? Això és The Cure.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT