Música

The New Raemon: "Estem en un moment molt important perquè podem refundar la base de la cultura"

Ramón Rodríguez publica el disc 'Coplas del andar torcido'

Ramón Rodríguez (Cabrils, 1976) manté el projecte The New Raemon a velocitat de creuer i consolidant una discografia de llarg recorregut que tan aviat remena amors com apocalipsis. Coincidint amb les primeres setmanes de la desescalada va publicar Coplas del amor torcido (BMG, 2020), un àlbum el llançament del qual va haver d'ajornar a causa de l'estat d'alarma. Aquesta vegada, el rock i les textures electròniques acompanyen una poètica desencantada, sobretot amb les dinàmiques superficials de la indústria musical. 

On has passat el confinament?

Justament m'havia mudat a casa dels meus pares, que viuen en una casa de dues plantes. La planta de dalt sempre deien que l'havien feta per als fills. La tenien buida des de fa cinc anys i, al final, per coses de la vida, m'hi he mudat. L'estat d'alarma just em va enganxar una setmana després de mudar-m'hi. Vaig tenir molta sort en aquest sentit. Ha sigut bastant fort, sobretot per als pares, que els veus una mica acollonits. Tots dos es mediquen, han tingut càncer. Són malalts estables, però crònics. Sort que estic amb ells.

¿Has estat molt de temps sense veure els fills?

A la Jazz he estat mesos sense veure-la, però ja és normal perquè viu amb la seva parella a Girona. I a la Leia la vaig veure el dia que ens van deixar sortir a passejar. Des de certa distància, vam estar xerrant després de més de dos mesos. I el petit el vaig veient, el tinc quatre o cinc dies a la setmana, i anem alternant amb la seva mare. Tot molt surrealista, la veritat, sembla l'àngel exterminador.

Tu ets molt de treballar a casa i fer cançons, que és el que més t'agrada. ¿T'has sentit culpable durant el confinament per tenir fins i tot més temps per fer cançons?

No m'ho havia plantejat així com ho dius... No, no. Com que tot va ser tan violent, tan de cop... La meva feina és solitària, i sí que és veritat que no tinc oficina i sempre he treballat a casa; el que he anat fent amb els anys és canviar la ubicació del lloc de treball per no tenir la sensació d'estar tancat al mateix lloc fent la mateixa història. Hi ha discos que els he escrit al menjador, d'altres en unes golfes, he anat variant. Però sobretot al principi del confinament, l'última cosa que volia era fotre'm a escriure cançons perquè tot era tan dràstic i tan bèstia. El primer mes estava una mica més paralitzat pel que fa a la feina, fins i tot em plantejava si era el moment del llançament de Coplas del andar torcido. No era important, perquè ¿qui es fot a promocionar un disc en plena pandèmia? Era absurd fer-ho en una situació d'alarma sanitària i social.

I aleshores la cosa va canviar...

Al cap d'un mes, quan vaig començar a adaptar-me, sí que vaig anar escrivint. De fet, he fet un disc que ja està gravat i tot. Vaig parlar amb el David Cordero, que és el que ha fet els arranjaments electrònics de Coplas del andar torcido, i li vaig demanar si estava fent algun disc. Em va dir que no tenia gaire res a fer, i li vaig proposar fer el disc en la distància. L'hem fet en tres setmanes. El que no sé és quan el publicarem.

¿I les cançons d'aquest disc fet en confinament estan molt condicionades per la pandèmia?

No. És un disc superbonic. Quan tot va bé, em surten coses apocalíptiques, i ara que som en l'apocalipsi, doncs he fet un disc d'amor molt bonic. Per portar la contrària.

Ja deu ser això, perquè Coplas del andar torcido, que està escrit abans de la pandèmia, té un to que no es precisament optimista.

Potser és el disc més opressiu que he fet des de Tinieblas por fin [2012]. Crec que són dos discos que estan connectats per l'atmosfera angoixant, tot i que també hi ha més esperança en aquest disc que en aquell, que era més apocalíptic. Em vaig trobar en una situació una mica absurda. El disc Una canción de cuna entre tempestades [2018] va funcionar molt bé en streaming, però després era impossible tocar en condicions per poder pagar els músics. D'un disc que havia funcionat molt bé només havíem fet sis concerts amb la banda. No entenia res. I llavors Coplas del andar torcido el vaig escriure un mica enfadat i em va sortir tot molt punk. I si fem sis bolos, doncs fem-los bé. Malgrat tot, aquesta situació penso que m'esquitxarà menys, perquè jo ja estava pensant a petita escala.

"És una hòstia que estava cantada, perquè tothom el que estava fent era invertir en il·luminació i pirotècnia, com si fos un concert de Kiss"

Ara hi ha urgència per fer concerts amb limitacions d'aforament, i els ingressos dels músics estaran molt condicionats per aquesta situació.

Això el que farà és devaluar-ho tot molt. Tanmateix, això hauria passat igual abans de la pandèmia, perquè en el nostre circuit o ho petes molt o ets a l' underground. I si ets al mig és pitjor perquè estàs en terra de ningú. A qui més perjudicarà és a la gent invisible del sector, als tècnics, als músics que venen a tocar, aquests són els que en sortiran més perjudicats, no pas els artistes. És una hòstia que estava cantada, perquè tothom el que estava fent era invertir en il·luminació i pirotècnia, com si fos un concert de Kiss, per vendre'l més car als festivals. En canvi, jo soc més de la vella escola; a mi el que m'interessa són les cançons i que la cançó tingui alguna cosa, i que si fas un disc almenys hi hagi dues o tres cançons que puguis defensar amb el cap una mica alt. El sistema ha volgut vendre aquest ofici com una història d'èxit molt perversa que a mi no m'interessa. Crec que ara estem en un moment molt important perquè podem refundar la base de la cultura. Potser és que la cultura estava en mans de gent que li interessava més la quantitat que el contingut.

¿Tens concerts programats?

Ara mateix no, vaig haver d'aturar-ho tot. De tota manera, m'havia centrat en l'espectacle que estic fent amb la Paula Bonet, perquè em venia de gust tocar als teatre, i ha sortit tan bé això d'estar fent una actuació d'una hora i mitja, un paio sol amb una guitarra i una dona pintant. El fet de fer un bolo als teatres, on la gent deixa estar el telèfon, on tothom està dins de la història, et permet interpretar d'un manera molt més expansiva i connectar de seguida. Dels quatre bolos que vam fer a La Villarroel, el tercer va ser increïble, perquè la gent no va aplaudir fins que va acabar tot. Ha sigut l'ovació més gran que he sentit mai en un escenari.

Paula Bonet i Ramón Rodríguez creen i destrueixen una obra efímera a La Villarroel

El públic havia entrat més en el protocol teatral que en el musical, oi?

Sí. I vaig veure que això és el que vull, que això és el que m'interessa, perquè puc ser millor intèrpret si no he d'estar pendent de si la gent xerra, de si la gent està borratxa, de si la gent està amb el mòbil... Totes aquestes coses que la vida moderna i la tecnologia ens ha posat als concerts i que els ha malmès. Jo estava en aquestes, i només volia fer un parell de concerts amb la banda, però ben fets, a Barcelona i Madrid, perquè la gent pogués gaudir del disc en directe i fer un concert de dues hores amb un repertori que pugui abraçar més o menys tota la discografia i que tothom quedi content. I després d'això, fer els bolos amb la Paula als teatres, perquè realment és el que m'interessa.

A la banda sonora de la sèrie Valeria, que ha estrenat Netflix, hi ha la versió que vas fer de Te debo un baile, de Nueva Vulcano. ¿Això genera prou ingressos per a un músic?

Bé, en aquest cas li generarà ingressos a l'Artur Estrada [del grup Nueva Vulcano], perquè jo vaig ser massa bona persona i no vaig registrar aquesta cançó com una adaptació, que és el que és perquè la música és meva. La melodia i la lletra són seves, però la música és meva. I ho vam registrar com si fos una versió. Aquestes coses, sonar en una sèrie, mediàticament tenen molt ressò, però no es paguen gaire bé. Són molt pocs diners, però sí que he notat una pujada en l'audiència digital. Mirant la metadada a la qual tinc accés a les diferents plataformes, hi ha un increment d'un 30% de gent nova que segueix aquesta sèrie que s'interessa pel que faig, i ara entre les meves cançons torna a estar al número 1 de les més escoltades Te debo un baile, que porto tota la vida lluitant perquè se'n vagi al número tres mil... [Ara al perfil de The New Raemon a Spotify, Te debo un baile apareix amb 2,9 milions d'escoltes, un milió més que la segona, Reina del Amazonas].

Coplas del andar torcido és un disc amb molt de treball electrònic, però també hi ha arranjaments de corda.

Sí, les cordes són cosa de l'Antonio Fernández Escobar, que és qui va fer els arranjaments d' Una canción de cuna entre tempestades. Vaig descobrir la seva feina arran del Perspectiva caballera [2014] de Sr. Chinarro, que és un disc molt xulo. A més, vaig tenir la sort d'escoltar aquell disc abans que sortís perquè el Javi Vega, del grup Maga, que toca els baixos amb mi, va ser l'últim àlbum que va fer amb l'Antonio Luque [Sr. Chinarro]. Recordo que el Javi va venir un estiu a casa meva, crec que estàvem gravant Oh, rompehielos [2015], i em va posar cançons del disc de Chinarro com Droguerías y farmacias, que em van cridar molt l'atenció pels arranjaments de corda, que eren increïbles. I tot el que a  Coplas del andar torcido pot semblar corda més sintètica són els arranjaments que fa el David Cordero a partir de les meves pistes de guitarres, que les processa passant-les per la seva rentadora digital. Sembla que sigui una orquestra, però és el David fent els seus experiments.

El árbol de la vida és la cançó més Sr. Chinarro del teu disc.

¿Et sembla chinarresca? M'agrada.

Sobretot pels arranjaments.

Sí, és veritat. En les estrofes d'aquesta cançó he intentat fer un homenatge a Franco Battiato. De fet, soc jo intentant imitar la veu de Franco Battiato. Com que sé que al Luque també li agrada Battiato, potser per aquí ve el link chinarresc. A part que a mi Sr. Chinarro m'agrada i l'he seguit des del principi.

Per què obres el disc amb Ropa mal colgada, que és una cançó molt diferent a la resta, sobretot per com sona la guitarra?

És que és aquesta cançó és la primera que vaig fer i no sabia on posar-la. A vegades, quan començo a fer la primera cançó la penso ja com si hagués de ser la primera cançó del disc. Aquí em va passar una mica el mateix, però entre la composició de Ropa mal colgada i la següent cançó que vaig fer, Luna creciente, potser van passar nou mesos, i jo ja estava en una altra història. Per això tot el que ha vingut després ja és diferent. Vaig estar a punt de suprimir Ropa mal colgada, però vaig decidir mantenir-la i deixar-la al principi perquè en un altre lloc no hi quedava bé. D'alguna manera també era lligar aquest disc amb l'anterior, perquè és una cançó que té més a veure amb aquell disc.