THE NEW YORK TIMESQuan la Tate Modern va obrir les seves elegants portes de vidre el maig del 2000 els seus directors i comissaris esperaven propde 2 milions de visitants en el primer any -una xifra ambiciosa per a un museu d'art contemporani-. N'hi van anar 5 milions.
Fins avui, més de 56 milions de visitants han passejat pels grans espais industrials de la Tate Modern, que, transformats pels arquitectes suïssos Herzog i De Meuron, van passar d'una central elèctrica en desús a un centre cultural que ha alterat la naturalesa i l'expectativa de l'experiència d'anar a un museu: n'han fet un destí i una atracció turística.
La Tate Modern acaba d'obrir un altre conjunt de portes que van des del Turbine Hall fins a tres enormes cilindres de formigó, les antigues cisternes de combustible que alimentaven la central i que contenien un milió de litres d'or negre. Coneguts com The Tanks, es convertiran en els primers espais d'exposició permanent que un gran museu dedica a la performance , la instal·lació i el cinema experimental.
L'obertura de The Tanks s'anuncia amb un festival de 15 setmanes de performances i d'instal·lacions que forma part del London Festival 2012, i és la primera fase d'una extensió més gran que han de completar el 2016 els arquitectes i que inclourà, segons Herzog, "un edifici de forma piramidal" situat a sobre dels tancs, amb espais d'exposició i pedagògics.
The Tanks són diferents. "Tenen alguna cosa arqueològica, és com descobrir una cosa a la naturalesa, que fa que t'enretiris, miris, i reconeguis la seva bellesa -diu l'arquitecte-. Érem molt conscients que aquest aspecte de l'espai era una qualitat per a les performances . Volíem que es veiessin com sempre havien sigut, arquitectura, així que el nostre objectiu era simplement trobar la manera menys invasiva d'intervenir-hi per preservar la seva cruesa". "Aquesta cruesa era important com a escenari alternatiu del museu on mostrar i experimentar l'art", segons Chris Dercon, el director de la Tate Modern.
"Necessitem espais nous i foscos per al tipus d'art que va sorgir als anys 60 -va dir-. Obres que impliquen projeccions, performances , esdeveniments participatius en què l'espectador forma part de l'art. Tots els grans museu tenen una sala negra rectangular, però molt pocs tenen aquests espais tan heterogenis, on pot passar qualsevol cosa".
Nicholas Serota, el director dels Tate Museums, va dir que s'havien adonat del potencial dels tancs des d'un bon principi. "Quan vam entrar-hi per primera vegada, a mitjans dels 90, vam veure les increïbles possibilitats d'aquests espais, que estaven més a prop del tipus d'entorns que els artistes estaven treballant que no pas l'espai del cub blanc de la galeria tradicional. El que va passar després és que vam adonar-nos que s'havien de fer servir per a la perfomance ".
L'hora de la 'performance'
Aquest fet mostra un dels corrents principals dels museus de l'última dècada: la creixent acceptació de les performances i el cinema experimental com a element intrínsec de l'art contemporani i no pas com a activitats complementàries.
"Fa uns anys, l'art de la performance va ser vist com a marginal", escrivia Holland Cotter al New York Times . "No es podien vendre, els museus no podien mostrar-ne, els crítics no sabien què dir. Era un romanent dels hippies de l'art experimental dels anys 60 i 70, cosa que significava que no podies dir si era bo o dolent". El 2010, quan el MOMA va presentar el projecte que abastava quatre dècades L'artista és present , de Marina Abramovic, ja no hi havia cap dubte que existia un ampli públic disposat a acceptar la idea d'art crossover , un art en viu sense un gènere concret. Durant els tres mesos que va durar la mostra, l'artista es va asseure cada dia, sense moure's, durant set hores, a l'atri del museu, mentre el públic feia cua per seure davant seu en silenci.
"Crec que hi ha una raó per la qual tots volem tenir trobades amb persones de carn i ossos en un moment en què tenim una relació cada vegada més descarnada amb el món a través de mitjans digitals", va dir Charlotte Higgins, periodista d'art a The Guardian . "I, sens dubte, l'atracció cada vegada més gran dels artistes per la peformance és una reacció en contra de la mercantilització absoluta de l'art que ha succeït en l'última dècada. La idea de l'art contemporani com a part del mercat de productes de luxe no és una idea atractiva, especialment davant del caos financer que estem vivint". També hi ha el fet que els mateixos artistes s'han anat trobant cada vegada més còmodes, en l'última dècada, amb la difuminació de les disciplines. La tendència ha estat evident per a qualsevol persona aficionada a la dansa, que cada vegada més s'ha trobat anant als museus i ha vist coreògrafs com William Forsythe, Trisha Brown, Jerome Bel i Boris Charmatz a cavall entre el teatre i la instal·lació, l'art conceptual i l'experiència participativa.
"Crec que les audiències més joves són molt més obertes a la transversalitat que fa 25 anys", diu Serota, el director del museu. "El creixement dels productes digitals, internet i el correu electrònic, la interactivitat i els blogs, han estimulat les ganes de diàleg i discussió, i el compromís amb la performance . I els artistes estan passant més temps en contacte amb companys d'altres àrees perquè tenen accés a les seves obres".
Passejar sobre pipes
La mateixa Tate Modern i les megainstal·lacions de la Turbine Hall també són un altre element de l'equació. Tant si els visitants van gaudir de la calidesa virtual del sol fals d'Olafur Eliasson a Weather project com si van passar pel camp de 100 milions de pipes pintades d'Ai Weiwei, l'experiència col·lectiva interactiva d'aquestes obres d'art ha capgirat l'experiència d'anar al museu.
Quan l'art de la performance va sorgir com a corrent artístic als anys 60 i 70, la seva naturalesa semblava l'antítesi del que es podia incorporar en una institució -en part perquè el mitjà artístic era el cos, en part perquè la idea d'una experiència basada en el temps significava que l'acte no podia o no havia de ser repetit-. Això ha generat una disparitat d'opinions.
Durant el festival, que durarà fins al 28 d'octubre, dos dels tancs (el tercer s'utilitza per a oficines) seran entregats a 20 artistes per a les seves performances , incloent-hi una nova versió de Fase (1982), de la coreògrafa Anne Teresa de Keersmaeker; una residència per a l'artista cubana Tania Bruguera; un recull de les figures pioneres del cinema experimental, i un encàrrec a l'artista de performance coreà Sung Hwan Kim.
S'ha estès la idea que l'art de la performance té a veure amb la resistència física, el dolor i la nuesa perquè als inicis pretenia trencar les regles socials, però, al contrari del que la gent sol pensar, en realitat és una forma d'art molt accessible. Tots els cossos tenen una història, tothom pot tenir-ne la seva opinió.
