Timothée Chalamet, un rei mil·lennial a la Mostra

Netflix porta a Venècia una nova adaptació de l’'Enric V' de Shakespeare

Amb 'The king', presentada ahir fora de competició a la Mostra, la companyia Netflix va completar un triplet venecià després de les exitoses estrenes de 'Marriage story', de Noah Baumbach, i 'The Laundromat', de Steven Soderbergh. Com les dues anteriors, 'The king' va ser rebuda amb aplaudiments a la projecció de premsa del film, una recompensa potser excessiva per a una adaptació força convencional del clàssic de Shakespeare. Pel que fa a la fidelitat al text original, el director del film, David Michôd, va apuntar: "Després de tant temps treballant en el guió, fent la pel·lícula i introduint canvis continus, diria que ja no sé què és original i què va ser invenció meva o del Joel [Edgerton]", el coguionista a més de coprotagonista del film.

Joaquin Phoenix explora la humanitat del Joker

'The king' funciona com una obra de caràcter impersonal –bascula alegrement entre l’intimisme i l'èpica, la sobrietat i l’espectacularitat– i no pot amagar la seva condició d’aparador per al lluïment de Timothée Chalamet, la jove revelació de 'Call me by your name'. El més curiós del cas és que, vist el resultat, l’elecció de Chalamet com a Enric V voreja el fracàs més estrepitós. Amb la seva complexió xuclada, el seu caminar indolent, la seva aura andrògina i els seus aires descaradament 'cool', Chalamet (que cada vegada s’assembla més a una versió masculina de Kristen Stewart) es passeja per l’Anglaterra del segle XV com si fos aL Los Angeles del segle XXI. Hi ha alguna cosa marcadament dissonant en la relació de l’actor amb la ficció, com si es tractés d’una presència anacrònica, un element mil·lennial projectat al passat. Un efecte estranyíssim que, observat amb benevolència, es podria llegir com una reflexió sobre la dimensió intemporal d’aquesta història sobre la corrupció de l’esperit humà a mans del poder, la perversió dels codis d’honor i els funestos efectes del bel·licisme més exacerbat, xacres que perviuen clamorosament en la nostra època.

Roman Polanski clama contra la intolerància a Venècia

Completant el repartiment de 'The king', trobem un Joel Edgerton que li roba la pel·lícula a Chalamet com el noble i barrilaire Falstaff, el personatge que va immortalitzar Orson Welles a 'Campanades a mitjanit'. Amb una presència imponent –accentuada perquè s’ha engreixat per a l’ocasió– i una bonhomia commovedora, Edgerton construeix un Falstaff sorprenentment contingut. Tot el contrari que Robert Pattinson, que ja havia treballat amb Michôd a 'The rover' i que a 'The king' dona vida al Dofí de França. Amb els anys, Pattinson ha demostrat ser una brillant pàgina en blanc sobre la qual els directors més dispars perfilen personatges de qualsevol classe i condició. Aquí, Pattinson entrega un festival d’histrionisme, exhibint una malícia sibil·lina, sempre al límit de la crueltat. Una nova prova del caràcter camaleònic d’un dels actors més interessants del panorama actual.

Robert Pattinson, musa del cine d’autor

Jack London a la italiana

En la competició oficial també s'ha presentat un dels millors títols vists fins ara a la Mostra, l’adaptació homònima de la novel·la 'Martin Eden', l’obra més autobiogràfica de Jack London. Dirigida per Pietro Marcello, una de les figures emergents del jove cinema d’autor italià (al costat d’Alice Rohrwacher), la pel·lícula ofereix una sublim combinació de cinema narratiu i de document sociopolític. Portant a Nàpols una història que a la novel·la transcorria a l’Oakland de començaments del segle XX, la pel·lícula intercala de manera audaç l'odissea vital d’Eden –una ascensió des de la vida com a mariner fins a l’èxit literari i econòmic, sempre impulsat per l’amor que sent per la jove i burgesa Elena– amb un torrent d’imatges d’arxiu de tots els formats i textures imaginables. Trencant permanentment la continuïtat del relat amb estranyes fugues més o menys fantasioses, Marcello dona forma a un realisme il·lusionista amb el qual es pregunta pel valor de la cultura i l’art en un món deshumanitzat.

Julie Andrews, un Lleó d'Or "obligatori"

La protagonista de clàssics incontestables de cinema popular com Mary Poppins, Somriures i llàgrimes, Julie Andrews, ha pres aquest dilluns el relleu de Pedro Almodóvar per recollir, als 83 anys, el seu Lleó d’Or honorífic de Venècia. A la Sala Grande de la Mostra, just abans de la projecció de Víctor, Victòria de Blake Edwards –un altre de les pel·lícules icòniques de l’actriu britànica–, Andrews va recordar els seus orígens com a actriu infantil al West End, el bressol del teatre londinenc, abans de donar el salt al Broadway novaiorquès, que li va servir de plataforma de llançament a Hollywood. “Encara em meravella que tingués la sort de que em cridessin per interpretar al cinema uns papers tan memorables”, va explicar l’actriu, visiblement emocionada després de rebre una llarguíssima ovació.

El director artístic de la Mostra, Alberto Barbera, va destacar que el reconeixement era “obligatori” per a una “figura icònica i estimada per vàries generacions de cinèfils, una actriu que ha sabut conciliar l’èxit popular i les ambicions artístiques sense caure mai en els fàcils compromisos”. Els elogis que es van estendre al llarg del discurs que va llegir el cineasta italià Luca Guadagnino, director de Call me by your name i el nou Suspiria, que va assumir les tasques de mestre de cerimònies. “A Víctor, Victòria, on la Julie interpreta no un sinó dos papers, podem veure tot el poder de l’humanisme. De fet, això em recorda el títol d’un altre film , That’s life (també dirigit per Blake Edwards). Per a mi, aquest títol es la descripció perfecte de l’art de la Julie Andrews: l’art de la vida”.