Toby Miller: “Em sembla increïble que Rajoy no parli català”

BarcelonaDesprés de passar el cap de setmana a Girona, el científic social Toby Miller (Regne Unit, 1958) està estupefacte. “Ningú s’ha enfadat amb mi perquè parlo castellà però no català”, explica amb ganes d’intercanviar impressions sobre la situació política a Catalunya per entendre-la des de dins i estudiar-la. Convidat pel festival Temporada Alta, Miller va impartir divendres una conferència sobre ciutadania cultural.

Quin és el paper dels estudis culturals en la societat actual?

S’estan convertint en una tendència en la vida acadèmica i social. Estem vivint una fusió entre els moviments socials, com el feminisme i els drets de les minories culturals, els mètodes i les teories universitàries com poden ser l’etnografia, l’economia política i l’anàlisi dels significats de les obres d’art popular. Les universitats estan cada vegada més obertes a les minories i a les persones tradicionalment excloses. Els professors, els intel·lectuals i els escriptors poden aprendre des de les classes populars.

Quin és el rol dels intel·lectuals en aquest escenari?

Hi ha tres orígens que determinen la direcció de la producció cultural: els moviments socials, el coneixement formal o acadèmic i el públic. El rol de l’intel·lectual és ser portaveu i receptor d’idees que venen d’aquestes forces de la societat per oferir un diàleg obert entre els grups. No només ha canviat aquest paper, sinó que ara hi ha més minories ètniques, religioses i sexuals involucrades en les universitats. Això fa que la intel·lectualitat representi la demografia real de cada país.

Però les elits intel·lectuals no han perdut la seva hegemonia.

De cap manera. Els homes blancs i heterosexuals dominen la vida intel·lectual. Però moviments com el feminisme i el multiculturalisme afecten, a poc a poc, l’hegemonia tradicional. No és una revolució immediata. Es percep, per exemple, en els plans acadèmics de la literatura als Estats Units, on s’han incorporat escriptors africans, asiàtics i llatinoamericans. Hi ha la voluntat d’eixamplar el cànon literari i artístic. Per a les elits tradicionals això genera un conflicte massiu. Ells defensen que l’únic criteri ha de ser l’excel·lència. Però no és possible ser excel·lent sense representativitat; el mestissatge forma part de la base de la condició humana.

Hollywood és un dels grans gegants hegemònics en les indústries creatives. Ha perdut pes, davant d’aquests canvis?

Les majors no estan filmant el mateix nombre de pel·lícules que en el passat. Potser cada estudi fa unes 15 pel·lícules l’any, que acostumen a ser blockbusters, però la influència d’aquests films és abismal. Per primera vegada en dècades, les majors poden ser propietàries de cadenes de televisió als EUA. Així s’han creat oligopolis en què dominen la producció i la distribució. Són poderosos localment i globalment. A causa de la desregulació televisiva i de les dimensions del mercat domèstic, poden oferir programes televisius a costos molt baixos a cadenes internacionals. I venen els productes a tots els mercats, cosa que perjudica els productors locals.

Com els perjudiquen?

Hollywood és un expert a utilitzar els incentius d’impostos que ofereixen governs de tot el món als productors que filmen al seu territori. No els interessa donar veu a gent local, simplement ho fan per aconseguir diners fàcils. Austràlia, Bulgària, el Regne Unit o Mèxic són amfitrions de la producció de Hollywood. Star Wars és britànica, Mad max és australiana, moltes escenes de films que representen Chicago o Los Angeles estan rodades a Toronto i Vancouver. Amb aquesta estratègia Hollywood combat el discurs del cinema nacional com a espai de resistència a la seva hegemonia.

Tot i això, en el camp de la ficció televisiva sèries com Narcos i Master of none transmeten una certa sensació de multiculturalitat.

Ara veiem més cares llatines, asiàtiques i africanes, però les històries sempre són les mateixes. Per disminuir el risc, l’estratègia és incorporar un mínim d’innovació i mantenir al màxim pautes repetitives. Segueixen la fórmula clàssica de les indústries culturals. Potser hi apareix un personatge que no és blanc però els guionistes, els productors, els directors i tots aquells que no estan al davant de la càmera són blancs. Són intents d’oferir una demografia real representativa per atraure un públic multicultural, però no hi ha un intent al mateix nivell de crear diversitat ètnica o de gènere als equips dels programes.

Com impacta en aquesta hegemonia la popularització d’internet i de models de negoci basats en l’emissió en streaming?

El poder de Hollywood està en la distribució, el màrqueting i la publicitat. Amb les noves tecnologies hi ha més possibilitats per crear, però si formes part d’un grup minoritari et resultarà molt complicat arribar a un públic majoritari. YouTube és un espai de pirateria de blockbusters. I el secret de Hollywood és precisament aquest: li agrada molt la pirateria. Per a ells és màrqueting gratis destinat a les classes mitjanes xineses o índies. A través del consum pirata, adquireixen la idea que tot el que ve de Hollywood és l’estàndard, allò que cal imitar. Aquest tipus de coneixement popular no es pot vendre de cap altra manera.

Quan parla de ciutadania cultural, posa l’èmfasi en el paper de les llengües. A Catalunya el català i el castellà són un aspecte de debat. Quina lectura en fa?

El poder de les llengües dominants cada vegada és més gran. Tot i això, sempre hi ha espais de resistència. Alguns països s’han adonat que no val la pena seguir amb la dominació hegemònica. A Colòmbia, per acabar amb els conflictes, conviden els indígenes a debats radiofònics en les seves llengües. La llengua és la clau per a les lluites de les minories, i això també es pot aplicar a Catalunya. Em sembla increïble que Rajoy no parli català. Al Canadà, el primer ministre ha de parlar obligatòriament francès i anglès en un nivell alt. Els conservadors, que són anglosaxons i equivaldrien al Partit Popular d’aquí, parlen francès amb normalitat. També hauria de ser-ho aquí, perquè això implica reconèixer les diferències i acceptar-les.