Música
Cultura 04/11/2017

Tony Visconti fa reviure Ziggy Stardust sense purpurina

El supergrup Holy Holy homenatja David Bowie a la sala Barts

Olga Àbalos
2 min
Glenn Gregory i Tony Visconti durant el concert dels Holy Holy a la sala Barts

Sala Barts

3 de novembre

Quan estem a prop que es compleixin dos anys de la mort de David Bowie, el seu llegat continua sent objecte de tota mena d'homenatges, com el que porten a terme els Holy Holy, un supergrup britànic format per retre homenatge al repertori d'entre el 1969 i el 1973 que aquest divendres va actuar a la sala Barts dins la programació del 49 Festival de Jazz de Barcelona. A l'escenari hi havia dos grans noms: Tony Visconti (baix), un dels productors de capçalera de Bowie al llarg de tota la seva trajectòria, i Mick 'Woody' Woodmansey (bateria), l'únic supervivent dels Spiders from Mars, la banda que va acompanyar el britànic en aquella eclosió de glam-rock de principis dels 70 en discos com 'The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars' (1972) i 'Aladdin Sane' (1973).

La banda es va completar amb James Stevenson (guitarra), Paul Cudderford (guitarra), Berenice Scott (teclats) i Jessica Lee Morgan (guitarra acústica, saxo alt), filla de Visconti. A la veu principal hi havia Glenn Gregory, excantant dels Heaven 17 –banda britànica de pop electrònic que a principis dels 80 van tenir un cert èxit–, que es va mostrar com un 'frontman' sòlid i empàtic amb el públic.

Holy Holy no es van mostrar com una banda de tribut habitual. Tot i centrar-se en un dels períodes més teatralitzats de la trajectòria de Bowie –i que va culminar en la gira Ziggy Stardust (1972-73)–, a l'escenari no hi va haver ni maquillatges extravagants amb purpurina, ni botes amb plataforma, ni vestits amb lluentons. La proposta de la banda va ser essencialment musical. El timbre de veu de Gregory, pròxim al de Bowie, connectava inevitablement el repertori amb el seu autor però en cap moment va voler impostar una identitat que no li pertanyia. Que el cantant, afortunadament, no pretengués fer de Bowie i que la banda no tingués cap altre objectiu que ser una solvent banda de rock'n'roll –amb un Woodmansey en forma i sòlid als 66 anys– i mantenir el concert en un terreny sincer i honest. Es tractava que els assistents s'ho passessin bé i cantessin sense cap pudor.

Durant la primera hora van recrear de principi a fi, i en ordre, 'The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars' i posteriorment van anar picotejant entre la resta de discos per rescatar peces com 'Wild eyed boy from freecloud' i 'Oh, you pretty things'. El concert va tenir un dels clímaxs en el tram final, en què van sonar 'Changes', 'Life on Mars', 'The man who sold the world' i, ja en el bis, 'Time' i 'Heroes'. Llavors Visconti, Woodmansey i companyia van deixar de tenir nom i cara. El públic cantava a plens pulmons i amb els ulls tancats. Els aplaudiments no estaven dedicats a ells, sinó a aquelles cançons i a l'experiència de poder-les viure en directe.

stats