LITERATURA

Torna la veu elèctrica i misteriosa d’Emily Dickinson

‘Aquesta és la meva carta al món’, traduïda per Marcel Riera, és l’antologia més generosa en català de la poeta

La popularitat d’Emily Dickinson (1830-1886) no ha deixat de créixer des que Thomas H. Johnson va publicar la primera edició de les poesies completes. Era l’any 1955: havien passat, per tant, 71 anys de la mort de la poeta d’Amherst, que havia escrit durant anys en un estricte anonimat, sense pensar que algun dia tots aquells versos arribarien a ser publicats. “La seva feina va ser immensa, però sempre la va amagar”, diu Marcel Riera, traductor i antòleg d’ Aquesta és la meva carta al món (Proa), un dels llibres més esperats d’aquesta tardor.

“Encara ara fascina veure com una dona sola i desconeguda per tothom, algú que vivia en una comunitat puritana, habitada per descendents dels pares fundadors dels Estats Units, interessada sobretot en les flors i en l’astronomia, ha aconseguit convertir-se en una de les grans veus de la literatura mundial”, reflexiona Riera, que recorda que Harold Bloom -el discutit arquitecte del cànon occidental literari- la col·loca al podi dels autors amb més “originalitat cognitiva”: Dickinson fa equip amb Dante i Shakespeare.

“La poesia de Dickinson té alguna cosa difícil de definir: un punt magnètic, espiritual i anguniós que no he trobat en ningú més -afegeix-. Qualsevol vers que escriu vibra d’una manera diferent. El llegeixes i t’enrampa, té una longitud d’ona diferent, gens ordinària. En la traducció que he fet he intentat traspassar el seu alt voltatge al català”. Riera ha compaginat els llibres de poesia -l’últim dels quals és Altres veus (El Gall, 2017)- amb traduccions de l’anglès d’autors com Joseph Brodsky, Rumer Godden, Thomas Wolfe i, recentment, Edna St. Vincent Millay, de la qual ha publicat fa uns mesos una antologia molt recomanable, L’amor no ho és tot. “He estat treballant durant molts anys sense que sortissin gaires llibres i ara apareixeran tots de cop”, admet. Per Nadal presenta també l’antologia nadalenca Un avet especial (Viena), amb poemes d’Apollinaire, Brecht, Donne, Foix, Hardy, Heine, Pirandello, Pessoa i Wordsworth, entre d’altres. “L’any que ve, abans de Sant Jordi, arribarà la poesia completa d’Edward Thomas a Adesiara -avança-. I també el 2018, tot i que encara no sé quan, Edicions de 1984 publicarà una antologia extensa d’Auden”.

Dormint amb l’Emily

Durant l’últim any i mig, Marcel Riera ha dedicat gran part de les nits a Dickinson, de la qual ha traduït finalment 218 poemes dels gairebé 1.800 que integren l’edició definitiva de la seva obra, a cura de R.W. Franklin i publicada en tres volums el 1998 a The Belknap Press of Harvard University Press. “Si em trucava algú a casa li deia que no podia parlar, perquè estava amb una tal Emily -ironitza ara que la feina està feta-. És una autora amb una sintaxi molt particular. Escriu de manera molt sincopada, elidint sovint el subjecte, perquè com que escrivia només per a ella no li calia ser més explícita. Quan la llegeixes en anglès has de fer el teu muntatge i triar si aquell adjectiu va amb el nom anterior o amb el posterior. També el gènere, que a vegades tant pot ser masculí com femení”. Riera ha respectat les majúscules, que abunden en la poesia de Dickinson. Ha eliminat, en canvi, els guionets. “Hi ha crítics que valoren per sobre de tot aquests guionets, quan el que és important és transmetre el sentit dels textos -afirma-. En l’antologia bilingüe el lector hi trobarà la trentena de poemes que han fet que passi a la història. La resta els he escollit perquè m’agraden especialment, mirant de trobar un equilibri que mostri totes les etapes de la seva obra”.

El traductor va arribar a Dickinson a través de les versions que en va fer Marià Manent i que es poden trobar a Poesia anglesa i nord-americana, que va publicar Alpha el mateix any que arribava la primera edició de la seva poesia completa, el 1955. No és l’única vegada que Dickinson s’ha pogut llegir en català: D. Sam Abrams es va encarregar de l’antologia Jo no sóc ningú! Qui ets tu? (Cafè Central, 2003) i Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick van oferir Amherst (Edicions de la Guerra, 2004). “Dickinson era molt casolana, però alhora era una outsider a la seva pròpia comunitat -recorda Riera-. No anava a missa perquè creia que es podia comunicar directament amb Déu des de casa. La seva poesia parla sovint de la immanència, de l’eternitat, del buit existencial. És espiritual però no religiosa”. Tot i que la principal destinatària de les cartes -en les quals de tant en tant hi incloïa algun poema- era la seva cunyada Susan, va ser Lavinia, la germana petita de la poeta, qui va decidir que els textos que va trobar a la calaixera de l’habitació de la seva germana després de morir havien de ser publicats. La llegenda va trigar a germinar, però actualment és una de les autores més ben valorades i seguides del segle XIX. “La que havia de ser l’última, / que infinita que va ser”, llegim en una de les versions de Marcel Riera incloses a Aquesta és la meva carta al món.

The Poets light but Lamps

The Poets light but Lamps -

Themselves - go out -

the Wicks they stimulate

if vital Light

Inhere as do the Suns -

Each Age a Lens

Disseminating their

Circumference -

Els Poetes només encenen Llums

Els Poetes només encenen Llums;

ells es van apagant.

Els Blens que ells aflamen,

si la Llum és vital,

com la dels Sols roman.

Cada Època és una lent

que la seva Circumferència

va difonent

Més continguts de