Torres-García: classicisme i avantguarda conciliats

Barcelona.Clàssic? Sí. Avantguardista? També. El MNAC vol demostrar com Joaquim Torres-García (Montevideo 1874-1949) va integrar a la seva obra aquests dos universos aparentment antagònics a través de l'exposició Torres-García a les seves cruïlles , un recull de vuitanta dibuixos, molts d'ells inèdits, i diverses construccions en fusta que es podrà veure fins a l'11 de setembre. El comissari Tomàs Llorens va afirmar: "La vida i l'obra de Torres-García es pot veure com una refutació constant de la idea que el classicisme i la modernitat són dos principis contraposats i enemics", abans de concloure que "a diferència de Mondrian, que davant la contraposició entre raó i natura, va seguir el camí de la raó, Torres-García no va triar un sol camí, va voler arribar fins al fons d'aquestes dues vies alhora".

Torres-García a les seves cruïlles no hauria estat possible sense la col·laboració dels néts de Torres- García, Alejandra, Aurelio i Claudio Torres, propietaris dels dibuixos exposats. Aquests petits apunts, realitzats sobre papers pobres, ordinaris, conviden a l'espectador a observar el procés de treball i el mètode de Torres-García, a endinsar-se en el seu laboratori i a participar de la seva recerca gairebé obsessiva. Segons Tomàs Llorens, les obres de Torres-García "són com un microcosmos, tenen una voluntat integradora de la part més abstracta del pensament amb els sentiments i els records, d'allò personal a allò universal. Volia abastar-ho tot, arribar a allò etern a partir d'allò efímer i temporal. Les obres eren com un somni, realitzades en un camí que no s'acabava mai, dirigides cap a una totalitat que tampoc no s'acabava mai".

Aquesta dualitat de l'art de Torres-García ja es fa evident a les dues peces que enceten la mostra. Llorens ha aprofitat el doble recorregut al qual obliguen les característiques de la sala per proposar un viatge cronològicament invers. Fins al final de la seva carrera, Torres-García va seguir conreant el classicisme i l'abstracció, tal com es pot veure a La maternitat (La família), un dibuix preparatori del mural del Sindicat Mèdic de l'Uruguai del 1944, i a Art constructiu universal , una pintura realitzada dos anys abans. Malgrat les diferències entre elles, Llorens va subratllar que no es pot negar que les dues obres són sortides de la mateixa mà. Torres-García no va arribar a submergir-se en l'abstracció i dins les seves composicions geomètriques s'hi poden trobar elements figuratius com sols, peixos, rellotges, vaixells i màscares.

Barcelona, Nova York, Florència

Fill de pare català, Torres-García va arribar a Barcelona el 1891 i ben aviat es va integrar en la segona generació d'artistes del Modernisme, la posterior a Ramon Casas i Santiago Rusiñol. El primer gir classicista a la seva obra data del 1905-1906, moment en què va rebre l'encàrrec dels frescos del Palau de la Generalitat per part de Prat de la Riba i es va convertir en l'artista capdavanter del Noucentisme. Entre el 1920 i el 1922 va viure a Nova York, i aquell mateix any va marxar a Florència, on va romandre fins al 1924. La seva recerca artística va tenir també com a escenaris París (1925-1933), on va ser un dels promotors de l'abstracció geomètrica i, a continuació, Madrid (1933-1934). Aleshores va retornar a Montevideo. "Era un utopista, pensava en un futur utòpic, marcat, però, per la nostàlgia de l'origen". Per Torres-García, Catalunya va representar un origen mític que coneixia a través del pare i quan va tornar a l'Uruguai també va sentir que retornava a una civilització perduda que representava l'origen de la raó.