Cultura 15/09/2015

Torres-García: de la Generalitat al MoMA

Es desmunta el mural ‘Lo temporal no és més que símbol’ per traslladar-lo a la retrospectiva de l’artista a Nova York

Antoni Ribas Tur
4 min
Torres-GarcíaDe la Generalitat  al MoMA

BarcelonaLa retrospectiva que el MoMA dedicarà a Joaquim Torres-García (1874-1949) del 25 d’octubre al 15 de febrer, titulada Joaquim Torres-García. El modern arcàdic, inclourà una peça excepcional: per primera vegada s’exposarà fora del Palau de la Generalitat un dels quatre grans murals que l’artista va realitzar per al Saló de Sant Jordi de l’antic Palau de la Diputació Provincial de Barcelona, el titulat Lo temporal no és més que símbol. El públic novaiorquès podrà contemplar de molt a prop els protagonistes de l’obra: el flautista -el déu Pan- i la multitud que balla embogida als seus peus. Els dos plafons de dimensions menors de la part inferior, que també formen part de la pintura i que flanquegen una porta, s’han quedat a Barcelona. Fins que el mural torni a casa, el substituirà una reproducció fotogràfica.

Joaquim Torres-García va realitzar els quatre murals que decoraven el Saló de Sant Jordi per encàrrec d’Enric Prat de la Riba entre el 1912 i el 1916. El primer, La Catalunya eterna, va ser titllat de primitivista, i quan Josep Puig i Cadafalch va assumir la presidència de la Diputació, l’any 1917, va cancel·lar l’encàrrec. Les pintures van ser recobertes amb una altra decoració, academicista, durant la dictadura de Primo de Rivera, i no es van recuperar fins a l’any 1966. Va ser aleshores que es van col·locar damunt un suport de fusta i dividides en diferents fragments. L’any 1974 es va habilitar la Sala Torres-García per exposar-les. L’artista no va arribar a saber que les seves obres no s’havien destruït.

“El més complicat va ser treure el mural d’una sola peça, ja que els bastidors de les dues parts estaven units amb passadors de ferro. El mural es va haver de separar de la paret tot sencer, després col·locar una altra bastida al darrere i descargolar cadascuna de les parts”, explica Júlia Roca, responsable de Patrimoni del Palau de la Generalitat. L’operació de desmuntatge va requerir la participació de quatre restauradors i quatre tècnics de l’empresa de transports i va durar prop de quatre hores. “Els restauradors van aprofitar el desmuntatge per netejar l’obra i consolidar-ne les parts més febles, així com per redactar l’informe de l’estat de conservació, necessari a l’hora de fer el préstec al MoMA”, subratlla Roca. Lo temporal no és més que símbol partirà cap a Luxemburg en un camió especialitzat a finals de mes i embarcarà en un avió rumb a Nova York.Una especialista del Centre de Restauració de Béns Mobles supervisarà tot el trasllat.

Un artista tant català com uruguaià

“L’interès per Torres-García a Catalunya és obvi: hi va arribar quan tenia 17 anys i és on va començar la seva maduració cap a la modernitat, quan el 1918 va presentar diverses exposicions simultànies, una de les quals amb Rafael Barradas”, explica Cecilia de Torres, nora de l’artista, autora del catàleg raonat de la seva obra i galerista. “Al cap dels anys -continua-, després de la dictadura, quan Espanya va començar a recuperar la seva història cultural, es va rescatar la figura de Torres-García. Jo crec que ell es considerava tant català com uruguaià”.

L’etapa catalana de Torres-García es va perllongar des del 1891 fins al 1919. Un any després va marxar a Nova York, on es va quedar fins al 1922. “Van ser uns anys molt importants perquè voluntàriament es va col·locar en el que aleshores era el lloc més actiu de la modernitat. Per anar-hi, va córrer un risc molt gran a nivell econòmic. A més, no coneixia pràcticament ningú a la ciutat i a penes parlava l’anglès. Però va tenir una visió increïble quan es va interessar per la publicitat i va dir que definiria l’art a partir d’aleshores. El seu Vestit de Nova York es va avançar a l’art conceptual gairebé cinquanta anys! Tot i que va renegar de Nova York i del materialisme, va haver de reconèixer que mai havia passat per un moment tan vital com aquell”, recorda De Torres.

“A Torres-García encara no se l’ha col·locat al lloc just que li correspon dins les avantguardes. Desitjo que l’exposició contribueixi a entendre la seva figura. El fet d’haver-se retirat a l’Uruguai va fer que quedés fora del radar quan es va començar a escriure la història del segle XX després de la Segona Guerra Mundial”, explica Cecilia de Torres. Tot i que la retrospectiva del MoMA -que inclourà 190 peces, 22 de les quals són documents- repassarà tota la trajectòria de l’artista, la mostra posarà l’accent en dos moments concrets: el seu paper dins de l’avantguarda europea dels anys 20 i 30 -el 1930 va participar a París en la primera exposició del grup Cercle et Carré-, i l’obra abstracta que va realitzar després de tornar a l’Uruguai, entre el 1935 i el 1943 .

Un creador total

“Joaquim Torres-García és un artista que encara genera confusió, perquè va trencar molts esquemes al llarg de la seva trajectòria: passava de la figuració a l’abstracció, es declarava uruguaià, s’interessava per l’art llatinoamericà i l’indoamericà. També perquè va proposar un retorn a l’abstracció indoamericana i perquè va tocar moltes tecles, com ara l’ensenyament i la creació de joguines. Sempre ha sigut una figura difícil per als historiadors de l’art, perquè la seva obra es resisteix a les classificacions”.

La Generalitat és una de les deu institucions catalanes i espanyoles que han prestat una vintena de les 190 obres de diferents èpoques de la mostra, 22 de les quals són documents. També ho han fet el Macba, el MNAC, el Reina Sofia, el Thyssen de Madrid, la Fundació Telefónica, l’IVAM, els Museu Col·leccions ICO i la Fundació Tallers Josep Llorens Artigas. A més, l’Institut Ramon Llull hi col·labora amb una aportació de 12.000 euros.

La cronologia dels treballs que viatjaran a Nova York és molt diversa i reflecteix l’atenció continuada que les institucions públiques i privades han dedicat a l’artista. A banda de Barcelona, Torres-García va viure a Madrid entre el 1932 i el 1934. La més primerenca és Lo temporal no és més que símbol.Una altra referència barcelonina es troba en l’oli de la Fundació Tallers Josep Llorens Artigas. El títol alternatiu de Composició vibracionista és La Rambla o Las Rambles de Barcelona. La més tardana és Formes lliures, propietat de la baronessa Carmen Thyssen i datada el 1943.

stats