MEMÒRIA HISTÒRICA

Torturat, enverinat i oblidat: qui era el comunista Cipriano Martos?

Roger Mateos rescata la història d’un idealista mort a mans de la Guàrdia Civil

Cipriano Martos Jiménez va morir el 17 de setembre del 1973 amb l’única companyia de dos agents de la Guàrdia Civil, després de 21 dies d’agonia, a l’Hospital Sant Joan de Reus, on el van ingressar per haver ingerit una ampolla d’àcid sulfúric. Suposadament se la va beure mentre era a la caserna. Tenia 31 anys.

El novembre del 2014 el seu cas va sortir de l’oblit per formar part de la macroquerella que familiars de les víctimes del franquisme van portar davant els tribunals argentins. Dos activistes de la memòria històrica, Maria José Bernete i Felipe Moreno, van explicar la història de Martos al periodista Roger Mateos. Li van donar una còpia del sumari sense censura, és a dir, amb tots els noms dels implicats, perquè donés a conèixer un altre crim del franquisme silenciat durant dècades. “Vaig dir que sí amb la condició que pogués investigar i pogués reconstruir la seva vida. M’interessava poder respondre moltes més preguntes i no fer només un relat sobre un assassinat en ple franquisme”, assegura Mateos.

Ni dret al comiat

Martos havia deixat la seva família, que vivia enmig d’una pobresa extrema en un poble de Granada, per anar a treballar a Sabadell el 1969. Quatre anys després la família va fer el viatge fins a Reus -on van matar Martos- en una sola nit, però no van poder veure el cos. Les escenes que descriu Mateos a Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista (Anagrama) són desoladores. La mare es va agenollar i va plorar, però ni la policia ni els metges van deixar que s’acomiadés del fill. Els van fer fora de l’hospital de mala manera i, quan van arribar al cementiri, ja l’havien enterrat a la fossa comuna. La sepultura l’havia autoritzat el pare de Cipriano, cosa impossible perquè no havia pogut abandonar Granada. Ni un últim petó, ni una última carícia a la mà. I molt silenci. Només uns mesos després el cas de l’anarquista Salvador Puig Antich, mort al garrot vil, sacsejaria Espanya i el món.

De Martos només en van quedar les ulleres, el rellotge, la roba que portava i algunes pessetes. “A la família hi havia terror, desesperació i impotència perquè aviat van poder constatar que no podien fer res per remoure el cas i han hagut de viure dècades amb això a l’estómac sense poder-ho digerir”, diu Mateos, que no es limita a explicar com i per què va morir Martos sinó que l’humanitza. Al llibre, el periodista es va apropant al protagonista: el vol conèixer i entendre. Per fer-ho entrevista mig centenar de testimonis. I a cada entrevista hi dedica el seu temps. Escolta amb paciència.

El submon de la clandestinitat

Cipriano Martos era una persona tímida, introvertida, molt sensible, que havia crescut en una família que es deixava la pell al camp per un jornal misèrrim. No va poder anar a l’escola i pràcticament no va poder aprendre a llegir i escriure. Per què s’afilia al Partit Comunista (marxista-leninista)? “ El PC (m-l) era molt bel·ligerant amb el règim i amb unes mesures de seguretat extremament estrictes. El Cipriano va haver de tallar tots els vincles amb familiars i amics i submergir-se en un submon d’on pràcticament no en podies treure el cap”, diu Mateos.

Martos va arribar al barri de Ca n’Oriach de Sabadell a finals de la dècada dels 60, quan el moviment obrer i veïnal estava en plena ebullició. Mateos recull l’editorial de la revista Can Oriach de març del 1969: “El que ens passa és que estem vivint en un barri subdesenvolupat urbanísticament. Can Oriach sembla un barri d’Àfrica o de la Xina; bé, amb la diferència que no som ni negres ni grocs”. Tota una plantofada a l’alcalde franquista Josep Burrull. “Fins aleshores el Cipriano no havia tingut accés a una mínima educació, i a Ca n’Oriach va descobrir una oferta organitzativa i cultural que el va enlluernar. Venia d’un lloc on sempre havien acotat el cap, i allà hi havia persones amb el mateix origen que no s’hi conformaven i volien revertir-ho”, diu Mateos.

Enderrocar Franco

Va ser als centres culturals, on es feien xerrades, debats i sessions de cinema, on Cipriano Martos va fer els primers contactes amb la gent del PC (m-l). Els qui el van conèixer diuen que era molt bona persona, molt callat, que escoltava amb atenció i era aplicat: “Tenia moltes ganes d’aprendre, es llegia tots els textos. Ho devorava tot -assegura Mateos-. Tots els testimonis diuen que mai va dubtar; estava convençut i, fins i tot, feia proselitisme i captava nous militants. Va assumir el credo comunista, el va interioritzar plenament”.

Suïcidi o assassinat

Martos va creure que valia la pena sacrificar-ho tot per enderrocar el dictador, fins i tot la seva pròpia seguretat. A Reus, el PC (m-l) tenia pocs recursos i no podien pagar un pis franc per amagar la propaganda i el material d’acció. Martos va oferir el seu pis i el van acabar detenint. Sabem quin va ser el seu final: el seu sistema digestiu va quedar abrasat després d’ingerir una ampolla d’àcid sulfúric. ¿Suïcidi o assassinat? “Una de les meves obsessions era esbrinar si en aquella caserna de la Guàrdia Civil hi havia hagut tortures i maltractaments. Puc afirmar taxativament que n’hi va haver. El Cipriano va ser torturat de la pitjor manera”, diu Mateos.

El periodista no es creu la versió oficial segons la qual l’interrogatori va ser “cavallerós” i “respectuós” i que Martos es va beure l’ampolla d’àcid de forma voluntària. “Els Guàrdies Civils van dir que al despatx hi havien deixat totes les ampolles amb àcid sulfúric decomissades al seu pis perquè les anés identificant i que quan el van deixar sol se la va beure -diu Mateos-¿És creïble deixar un terrorista sol amb els còctels Molotov? Tot plegat trontolla molt”. Però el suïcidi no eximiria els torturadors. “La manera com va morir és cruel, no només per la ingesta del còctel Molotov, sinó perquè el van deixar agonitzar durant 21 dies i no van deixar que el veiés ningú”, diu Mateos.

Els agents implicats van continuar amb la seva vida. Mateos només sap que un d’ells és mort. De la resta no se’n sap res. “La llei d’amnistia diu que els crims queden impunes però enlloc es diu que estigui prohibit investigar-los. No concebo que l’any 2018 les atrocitats del franquisme hagin de quedar encobertes”, reflexiona el periodista. Martos pertanyia a un partit que amb la Transició va quedar apartat. La família tampoc tenia recursos perquè algú se’n fes ressò.

Després de tres anys d’investigació Mateos ha pogut donar a conèixer el cas. El més complicat ha sigut seguir el rastre de Martos en la seva etapa clandestina. Però molts dels seus antics camarades han acabat col·laborant en el llibre: “Ho han fet perquè no se l’oblidi”, diu Mateos. Si es continua investigant, o no, ja només depèn dels jutges.