LITERATURA

Toteking: "Treballar sobre la veritat no falla mai"

El raper sevillà publica el llibre 'Búnker', amb pròleg de Vila-Matas

La pèrdua del pare no és l'eix central del debut de Manuel González (Sevilla, 1978), més conegut com a Toteking , però sí el motor de la primera incursió literària d'aquesta llegenda del rap en llengua castellana. La seva sorprenent estrena és Búnker , un recull de textos autobiogràfics que publica Blackie Books i que té més llibres que rimes.

Escrius que t'has passat molts anys amb la limitació d'una base instrumental. ¿Era el moment de deslligar-se?

En aquest llibre he vomitat tot el que tenia dins després de 22 anys al servei d'un ritme. Aquí m'he alliberat i m'ha servit per adonar-me que el que vull fer és escriure: és divertidíssim! No paro d'apuntar idees al telèfon i tinc un parell de novel·les en ment.

El teu llibre arriba quan tens 41 anys. ¿Quan estudiaves ningú va veure que eres una persona amb talent?

Mai ningú va detectar-ho. A la universitat com a mínim eren tolerants amb les nostres maneres de vestir, però en general érem la riota. A la facultat l'ensenyament era molt carca, i mai cap professor em va animar a escriure.

No t'ha sortit un llibre gens alliçonador, i mira que els rapers tendiu a ser-ho molt.

Soc conscient que en el món del rap tenim tendència a anar repartint consellets a la gent. Però sempre que he pogut he intentat fugir-ne. El meu problema ve de ser un rondinaire a les cançons. Si he intentat que no em passés amb el rap, amb el llibre encara menys.

A Búnker parles molt del teu trastorn obsessiu-compulsiu (TOC). Com el portes?

Tinc una gran obsessió per la neteja. El meu és un TOC diagnosticat. Fa deu anys que prenc medicació i no me n'amago, en parlo obertament. Convisc amb la malaltia amb total normalitat, però haig de tenir la casa sempre perfecta: m'aixeco abans d'hora i la netejo tota cada dia (riu).

L'any passat va haver-hi una onada de jugadors de la NBA, començant per Kevin Love, que van parlar de problemes mentals.

És que s'ha de dir sempre la veritat. En aquest llibre he treballat sobre la veritat, i això no falla mai.

T'hi has posat gaire filtres?

Quan va morir el meu pare vaig perdre la por a tot. L'única cosa que em causa terror és el càncer. Em passo el dia buscant-me bonys pel cos. Vaig viure molt intensament la seva malaltia, ens va deixar a tots destrossats i, una vegada l'he perdut a ell, ja m'és tot igual.

Ets una llegenda del rap, però en el llibre expliques els teus inicis poc exitosos amb un grup de culte, La Alta Escuela

Érem uns nanos que ni sabíem el que fèiem en una escena de quatre. Vam fer poquíssims concerts i en un, a Zamora, ni sabien que portàvem discjòquei. Es veu que a l'Amèrica Llatina som un grup de llegenda i, de fet, ens han ofert fer gires diverses vegades.

Què hi vas trobar al rap que et va atrapar?

Un estil nou, que a la ciutat coneixia poquíssima gent, i que em permetia cantar sense tenir una bona veu. Jo jugava a bàsquet i escoltava música heavy, i de sobte el meu entorn portava vambes Jordan i el cap rapat. Va sortir el primer disc de Rage Against the Machine i a mi em va canviar la vida, perquè vaig entendre que els dos mons, rock i rap, poden conviure sense conflicte. M'agrada que el rap et permeti coses que no et permet cap altre estil. ¿Coneixes gaire cançons rock de cinc minuts sense tornada? Al hip-hop és normal escopir rimes sense parar durant molta estona. Al rap tens tot el que necessitis per expressar-te.

Tote King: “M’inspiro en les conductes grotesques i miserables de l’ésser humà”

Després faries un disc amb el teu germà i començaries a ser popular. Trobo que al llibre no parles de què suposa aquest canvi.

És que no li dono cap tipus d'importància a la fama. Ni és molest ni se'm fa estrany, perquè per a mi no és gens aclaparant. Bàsicament veus gent que et mira i t'assenyala, però res greu.

També hi ha una cara B: l'ostentació, certs tics xarons ...

Hi estic d'acord, però m'agrada respectar els codis de la música. Ja no porto pantalons amples, perquè em veig més guapo d'una altra manera, però em segueix agradant fer cançons de vacil·lada absoluta a la meva edat. No tinc problema per anar fent cançons més adultes amb d'altres més de competició. És com encistellar un triple o pegar-te amb un paio al gimnàs: absurd però bonic.

Però hi ha cançons que has abandonat amb el temps...

I tant, sobretot les que tenen contingut masclista. Hem dit barbaritats i ens hem de redimir. Hi ha una cançó a mitges amb el meu germà Shotta, Ven, que no la farem mai més. Tot i ser una de les més demanades del repertori, no sonarà més, m'és igual qui la demani. Quan reviso temes antics, la condició és que no em facin vergonya.

Hi ha un moment del llibre que em sembla clau: quan escrius a Enrique Vila-Matas i trobes la teva veu per escriure. ¿ Búnker neix exactament allà?

I tant! M'he passat la vida fent coses que la gent creia que havia de fer i jo la majoria de vegades les feia sense ganes. I jo no em sentia còmode amb això, tothom em deia que era un ratllat i un amargat. Volia trobar el meu lloc i l'he trobat escrivint, llegint, parlant de la literatura de Raymond Roussel amb Vila-Matas i veient la mateixa pel·lícula les vegades que faci falta.

Com hi arribes a aquesta conclusió?

Amb les converses amb l'Enrique i la mort del meu pare. Quan ell marxa me n'adono que ha arribat el moment de posar-ho tot en perspectiva i mirar enrere. Vaig començar a pensar i recordar anècdotes i a tenir la necessitat d'escriure-ho. D'aquesta necessitat en surt el llibre.

Has demostrat ser un lector voraç i haver tingut bons guies de lectura.

He tingut una sort incalculable amb els meus tres mentors: el meu pare, un professor de la facultat i l'Enrique Vila-Matas. Quan no tens algú que et guiï pots acabar amb qualsevol llibre que no t'animi a continuar amb l'hàbit. Necessites una autoritat superior que et vagi dient per on anar. Passa amb la literatura i amb tot. Quan començàvem amb el hip-hop, els Sólo los Solo ens passaven al meu germà i a mi tot el que s'estava fent a Detriot (J Dilla, Slum Village) i ens van canviar la vida.

Escrius que quan mor el teu pare passes de "lector addicte a lector junkie".

Llegir em desconnecta de la pena i d'oblidar-me dels últims moments que vaig passar amb ell. Hi ha gent que quan està trista li costa llegir, li ballen les lletres. Jo als llibres hi trobo un món.

El grup escocès Belle & Sebastian diu que totes les nostres aspiracions estan envoltades de llibres. Sembla que a tu t'hagi passat que la gran aspiració final era precisament fer llibres.

Hi pensava molt, però em feia molt de respecte posar-m'hi. M'agrada la literatura que és un repte i des de petit he intentat llegir sempre els millors. Et faig un símil amb el bàsquet: si has vist jugar Jordan, ¿com tens valor d'intentar fer-ho com ell? Un llibre és una cosa molt seriosa. ¿Has llegit l'última obra de Justo Navarro ? El nivell és altíssim i fa por entrar-hi. Per fer-ho he hagut de treballar moltíssim.