Director del BarnasantsE s amarga la verdad... ¡pero menos que mañana! La melodia dels aplaudiments confirmava la complicitat amb les paraules de Paco Ibáñez que introduïen el concert d’ahir al Teatre Nacional. Paco Ibáñez és fonamentalment un lliurepensador, que tant reflexiona sobre la possibilitat de demandar l’Estat d’Israel per l’ús d’una melodia que era de la seva mare, com mostra la seva simpatia pel Che Guevara -un dels pocs que no era un cantamanyanes-, com crida un “Visca Catalunya” en el seu concert a Sevilla o ens encoratja a lluitar contra l’imperialisme cultural anglosaxó, al mateix temps que afirma que, com més llengües parles, més humà ets. Tot això, i més, és part imprescindible d’un concert del Paco.
Les llengües cal sentir-les, diu, i per tant només canta amb les que sent. Al concert d’ahir, en català, basc, gallec i castellà, a més d’hebreu i francès. Amb ell la llengua castellana sona germana i pròxima, així com els poetes que van escriure en aquest idioma, des del català José Agustín Goytisolo i el valencià Miguel Hernández fins a l’andalús Rafael Alberti, passant pels llatinoamericans Pablo Neruda i Alfonsina Storni. Tots van sonar al concert, que va viure el moment més emotiu quan Ibáñez va convidar l’expredient Pasqual Maragall a pujar a l’escenari per cantar Brassens.
El seu primer disc enregistrat ha fet 50 anys. La seva tasca de donar a conèixer els poetes en llengua castellana ha estat immensa. Luis de Góngora, Celaya, Blas de Otero, Quevedo, Cernuda, Jorge Marique, Gil de Biedma, San Juan de la Cruz, Ruben Darío, Cesar Vallejo... Ha fet més ell per la cultura en llengua castellana i els seus poetes que la majoria dels ministeris de Cultura espanyols. Amb aquesta seva cultura, la nostra, la catalana, sempre tindrà els ponts oberts. Però no oblidem que el Paco mai serà ministre. I per tant, la possible confederació dels pobles ibèrics lliures tan sols pot ser el títol d’un poema.
