“A les generacions anteriors, només quatre bitxos raros consumien ciència-ficció, i ara, en canvi, tots som friquis -explica Alejo Cuervo, propietari de la llibreria Gigamesh, especialitzada en fantasia, ciència-ficció i terror, i de l’editorial que porta el mateix nom-. No és una moda o un fenomen passatger, sinó que estem vivint un relleu generacional. La canalla mama el gènere fantàstic en tots els sentits: als llibres, al cinema, a les sèries i als videojocs”.

Igual que el mag Saruman d’ El Senyor dels Anells, Cuervo ha anat acumulant poders al mateix temps que la barba i els cabells se li tornaven blancs. Va obrir la primera Gigamesh el 1985 -situada a la ronda de Sant Pere-, i descriu la situació del gènere en aquells moments com “un erm”. Llavors, per aconseguir ciència-ficció amb cara i ulls, només hi havia dues opcions: “Makoki i el drugstore que hi havia a la cruïlla entre Aribau i París”, recorda. Durant la dècada dels 80, i arran de l’èxit de La guerra de les galàxies, editorials com Argos Vergara i Martínez Roca van tirar endavant col·leccions de gènere que havien estat precedides per pioners emblemàtics. A l’Estat, el gènere fantàstic va arribar de fora. La revista argentina Más Allá va esperonar l’editor Francisco Porrúa a fundar Minotauro a Buenos Aires l’any 1955. “Porrúa, que se’l recorda perquè va publicar Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, i Rayuela, de Julio Cortázar, va ser el primer editor que va confiar en el gènere”, diu Cuervo. El mateix any, Edhasa engegava la col·lecció Nebulae (1955-1969), que més endavant estaria acompanyada per Galaxia (1963-1969), editada per Vértice, o de la línia de ciència-ficció de Géminis (1967-1969). Encara a la dècada dels 60, també Caralt va apostar pels altres mons, i poc després s’hi van afegir Bruguera i Acervo.

“Els primers anys de Gigamesh van ser molt difícils -assegura Cuervo-. El punt d’inflexió va arribar quan vam apostar per la importació de llibres i còmics provinents, sobretot, d’Anglaterra i els Estats Units”. Actualment, la meitat de l’estoc de la llibreria continua sent en anglès, encara que l’oferta editorial de fantasia i ciència-ficció “s’ha multiplicat per deu durant l’última dècada”. Si Gigamesh ocupa des del 2014 un nou local de 500 m al carrer Bailén ha sigut, en gran part, per l’encert de Cuervo d’haver publicat a partir del 2002 la traducció castellana dels diversos volums de Joc de trons, de George R.R. Martin. “De la saga n’hem venut més d’un milió i mig d’exemplars, però dels altres títols de l’editorial si en venem 2.000 ja és tot un èxit”, reconeix.

Apostes imprevisibles

Si hi ha un aspecte que agermana les col·leccions especialitzades de ciència-ficció és la incertesa i la fragilitat. L’any 2012 RBA posava en circulació els primers títols -d’un gris lluent- de Literatura Fantástica, i un any després n’anunciaven el redisseny i el replantejament. A finals del 2013, després dels Cuentos completos de J.G. Ballard, va entrar en un impàs. Paral·lelament, Penguin Random House llançava el nou segell Fantascy el 2013. “Havíem vist que el gènere estava creixent no només en el món del llibre, sinó en tots els productes culturals, i encara que ja teníem títols de ciència-ficció des de feia anys (ja havíem publicat Terry Pratchett), no teníem cap col·lecció específica que mostrés la varietat del gènere”, explica Alix Leveugle, una de les editores del segell. “El fantàstic està més a prop que mai del mainstream -assegura-. Cada vegada hi ha més gent que llegeix autors com Joe Abercrombie, Trudi Canavan i Paolo Bacigalupi, i al mateix temps creixen també els noms de prestigi, com ara China Miéville, de qui hem traduït Embassytown ”. Leveugle considera que el fantàstic “et fa somiar, et permet viatjar a un altre món sense deixar de pensar en la teva realitat i és, sobretot, un entreteniment de qualitat”. El triumvirat d’autors de gènere fantàstic de Penguin Random House que més venen són Félix J. Palma, Terry Pratchett i, a força distància, Patrick Rothfuss: s’acosta al milió d’exemplars.

Entre els grans èxits editorials dels últims anys, bona part estan orientats al públic jove: hi ha la saga Divergent, de Veronica Roth; Els jocs de la fam, de Suzanne Collins -en català, totes dues a Estrella Polar-, i les novel·les de vampirs emo de Stephenie Meyer, Crepuscle (Alfaguara). Una de les editorials que van apostar breument per l’ urban fantasy va ser Versátil. “Estem especialitzats en novel·la negra i romàntica, i si vam deixar el fantàstic és perquè en el camp adult, i tret d’alguns fenòmens, el públic és molt reduït”, explica Eva Olaya.

‘Fantasy.cat’: és factible?

Editorials comPleniluni, a la dècada dels 80, i col·leccions com Ciència-ficció de Pagès -oberta el 2000- són dos dels precedents que han fet possible Males Herbes, que va néixer el 2012. “Ens agrada dir que publiquem literatura no-realista -resumeix Ramon Mas, un dels dos fundadors, juntament amb Ricard Planas-. Ens interessa la fantasia com a reflexió sobre la realitat o com a hipòtesi del que pot passar. La fantasia medieval o ambientada a l’espai no ens crida tant l’atenció, però no ens volem tancar portes”. Al catàleg de Males Herbes hi conviuen Kurt Vonnegut amb Max Besora, i Jonathan Lethem amb Josep Maria Argemí. La presència d’autors catalans augmenta perquè les traduccions suposen una inversió que difícilment es recupera. “Hem anat creixent una mica de vendes, però són modestes -diu Mas-. Al mateix temps, som conscients que el nostre públic potencial és molt més gran. La nostra missió principal és que els lectors que no llegeixen literatura d’imaginació se’ns vagin acostant a poc a poc”. Dos dels pròxims títols de l’editorial que haurien de fer forat són Nosaltres, de Ievgueni Zamiatin, i La guerra de les salamandres, de Karel Čapek.