Tots els vessants de la vida i l’obra de Puig i Cadafalch

BarcelonaLa trajectòria de Josep Puig i Cadafalch té tantes cares que a l’hora de fer-ne una exposició el millor és explicar-les sense artificis. “Estan molt de moda les exposicions temàtiques, però hem volgut que sigui cronològica. I no és una exposició de tesi, sinó que hem treballat amb molta humilitat”, afirma la historiadora Mireia Freixa, la comissària, juntament amb l’historiador Eduard Riu, de l’exposició Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya, en cartell al Museu d’Història de Catalunya. Entre els plats forts de la mostra hi ha la recreació del taller i el despatx de l’arquitecte i curiositats com els anònims amb amenaces de mort que va rebre d’espanyolistes i sindicalistes entre els anys 1920 i 1923, mentre era el president de la Mancomunitat. De fet, les crítiques satíriques a Puig i Cadafalch, algunes de les quals per la tebior del seu catalanisme, són un dels ganxos de la mostra, ja que el recorregut està esquitxat de reproduccions de vinyetes de l’època. “Una de les seves contradiccions és que era molt conservador, però acabava barallant-se amb els conservadors. Era un home que no defugia els conflictes”, explica Riu.

“Puig i Cadafalch va ser un arquitecte més modern que modernista”, diu Riu sobre l’afany renovador de l’arquitecte, més que per les seves simpaties pel racionalisme. “Alguns dels seus edificis són més moderns pel programa que pel llenguatge que fa servir”, subratlla.

Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya és la mostra central de les commemoracions del 150è aniversari del naixement de l’arquitecte i del centenari de la seva designació com a president de la Mancomunitat. El recorregut inclou centenars de dibuixos, plànols, objectes, fotografies i documents, molts provinents de l’Arxiu Puig i Cadafalch, propietat de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Però els comissaris no han pogut exposar tot el que els hauria agradat arran de les restriccions econòmiques ocasionades per l’aplicació de l’article 155. “El contingut hauria sigut el mateix, però hauríem exposat altres materials”, explica Riu. Entre les peces amb les quals no han pogut comptar hi ha un fanal de ferro forjat de l’antiga Farmàcia Sastre i Marqués propietat del Museu d’Història de Barcelona. “Hi ha casos en què una mateixa família li encarrega la casa, el panteó, la seu del negoci i la segona residència”, expliquen els comissaris sobre la potència dels clients de Puig. Un dels encerts dels comissaris és que alguns dels aspectes de la trajectòria de l’arquitecte estan presentats com una altra petita exposició, com és el cas de la seva tasca com a director de les excavacions d’Empúries, mentre que moltes de les obres i projectes més emblemàtics i algunes rareses estan presentats amb plànols, dibuixos i fotografies d’època i actuals en taules. Entre els menys coneguts hi ha el projecte d’una piscina als Estats Units que és un pastitx d’arquitectura mesopotàmica i el projecte de concurs d’una gran església de l’Inmaculado Corazón de María a Buenos Aires, a quatre mans amb Josep Goday, que va ser descartat perquè era massa car. En el terreny dels documents hi ha un buit molt sorprenent: els comissaris no aborden la polèmica que va suposar la retirada de l’encàrrec de les pintures del Palau de la Generalitat a Joaquim Torres-García perquè Puig no en va deixar cap constància entre els seus papers, mentre que l’artista va “maximitzar” el cas en les seves memòries, com diu Freixa.

Tot i que la vida i l’obra de Puig i Cadafalch s’han estudiat amb profunditat, els comissaris volen trencar un tòpic, el de l’arquitecte neomedievalista que va fer servir el llegat del Gòtic català en els edificis. “Era absolutament eclèctic, feia servir tot el repertori europeu”, conclou Riu.