67È FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE BERLÍN

'Trainspotting 2' i la crisi dels 40

Danny Boyle presenta a la Berlinale una seqüela massa obsessionada amb la pel·lícula original

De vegades sembla que els guionistes vulguin jugar amb el públic i anticipar-se a les crítiques. A Trainspotting 2, que ahir es va projectar en sessió especial a la Berlinale, una escena mostra els protagonistes visitant una estació de tren aïllada que els fans de la primera part de seguida reconeixeran. L’excursió té com a objectiu homenatjar el seu amic mort, el Tommy, però el Sick Boy es mostra escèptic amb el seu amic Mark Renton. “Ets aquí per nostàlgia -diu-. Ets un turista de la teva pròpia joventut”.

La frase també es podria aplicar a bona part del públic que acudirà als cinemes per refrescar la memòria sentimental de la seva joventut, retrobar-se amb els personatges i escoltar altre cop Born slippy i Lust for life. La pel·lícula és molt conscient de la seva condició de seqüela encadenada a la primera part, sotmesa al carisma dels personatges i la iconicitat del film original. Però no és un film que reflexioni sobre l’estancament de la creativitat o la cultura del reciclatge infinit, sinó una reunió d’antics alumnes. I tot i que alguns facin bromes iròniques sobre les reunions d’antics alumnes, això no impedeix que Trainspotting 2 sigui una celebració nostàlgica.

Reunió de la banda

El discurs de la seqüela queda resumit en la seva primera imatge: Mark Renton (Ewan McGregor) corrent. Però no fugint cames ajudeu-me pels carrers d’Edimburg, sinó fent running a la cinta d’un gimnàs. Els detalls canvien, però no els personatges: el Renton torna a la seva ciutat després de viure 20 anys a Los Angeles i es retroba amb l’Spud, altre cop enganxat a l’heroïna, i amb el Sick Boy, que regenta un bar i un petit negoci d’extorsió. El Begbie, mentrestant, rumia la seva venjança des de la presó. Boyle torna a reunir la banda per tocar els hits de sempre: petits robatoris, cops més ambiciosos, nits d’alcohol i drogues, sexe, amistat, traïció... Són les mateixes cançons, però tocades amb acords menors: de l’arrogància i l’alienació social de la joventut passem al desencant i el cinisme de la maduresa; i de la crítica del consumisme al lament per la buidor de les xarxes socials.

“John Hodge va escriure un guió més personal del que esperàvem -explicava Boyle ahir-. És molt divertit, però també parla de l’ansietat dels homes pel pas del temps”. En l’argot de la droga: el baixon. “No podíem tornar a fer el mateix -afegia Jonny Lee Miller-. L’impacte que va tenir en la gent no es repetirà mai. El meu únic interès en el film, de fet, era precisament que passa 20 anys després”.

Viure en el passat

Trainspotting 2, per tant, és una seqüela amb crisi de mitjana edat i no perquè el Begbie necessiti Viagra per tenir una erecció. “Viviu en el passat!”, recrimina al Renton i al Sick Boy el nou personatge femení de la funció, la Veronika, una prostituta búlgara que s’entén amb tots dos. El mateix es pot dir d’una pel·lícula que deu tenir prop de 15 minuts d’escenes extretes del film original o que en reconstrueixen seqüències. Boyle es queda a mig camí entre el desig de revisar l’univers de Trainspotting a l’estil de la trilogia de Linklater i el d’invocar l’energia de la primera part, contenint les ganes del fan de tornar a escoltar Lust for life (ara en versió remesclada per The Prodigy). Per sort, la majoria dels actors suen la cansalada -sobretot un envellit Robert Carlyle que s’ha d’esforçar de valent a transmetre sensació de perill- excepte un Ewan McGregor per a qui es nota que Trainspotting 2 és una pel·lícula més.

McGregor i Carlyle van ser els únics que van faltar a la cita a Berlín, on Boyle va explicar que l’objectiu inicial era fer una pel·lícula independent de la primera, tant que ni tan sols portés Trainspotting al títol. “Però no es pot, esclar -va admetre resignat-. Les dues pel·lícula han de dialogar d’alguna manera”. El compromís amb els productors va ser que els cartells deixessin el títol en la inicial i el número, T2, que és també com es coneixia Terminator 2 en el món anglosaxó. “Va ser idea dels actors, és la seva pel·lícula preferida -confessava Boyle amb humor-. Però no sé si ho van fer per fer un homenatge a James Cameron o per fer-lo emprenyar”.

Al final, com apuntava Boyle, Trainspotting 2 existeix perquè 20 anys després “la gent continuava interessada en la primera pel·lícula i tothom volia saber què havia passat amb aquests personatges”. Un cop satisfeta la curiositat, queda un dubte: ¿d’aquí 20 anys, algú voldrà saber què ha passat amb el Renton, el Sick Boy, l’Spud i el Begbie?

Una comèdia romàntica a l’escorxador

Els programadors de la Berlinale acostumen a tenir bon ull per al cinema de l’Europa de l’Est. La veterana directora hongaresa Ildikó Enyedi presentava ahir On body and soul, una entranyable història d’amor entre una controladora d’aliments i el director d’un escorxador. Ell té un braç inútil i ella té un trastorn psicològic i no pot desxifrar els codis dels comportaments socials. Els uneix un somni compartit, i no és cap metàfora: tots dos somien cada nit que vaguen per un bosc nevat, ell convertit en cérvol i ella en cérvola. El toc fantàstic i un peculiar sentit de l’humor hongarès s’acaben imposant a la sobrietat narrativa en aquesta excèntrica comèdia romàntica més a prop de l’univers de Todd Solondz que del d’ Amélie.

La quota hollywoodenca la va posar Richard Gere, un dels actors del confús i pretensiós drama familiar The dinner, que adapta una novel·la de Herman Koch. Gere interpreta un carismàtic polític en ascens que sopa en un restaurant de luxe amb el seu germà, un cínic professor d’història (Steve Coogan), i les respectives dones. Ple de fugues narratives mal encaixades i carregat de temes, el film d’Oren Moverman és un petit desastre, un exercici autoindulgent de cinema de festivals que no hauria de traspassar aquest marc.

Més continguts de