Trump, Cristiano i Beyoncé són titelles gegants al Lliure

BarcelonaEl nou espectacle de la companyia neerlandesa Theater Artemis, dirigida per Jetse Batelaan, defuig tots els elements clàssics de l’escena teatral. “Qui pugui descriure amb precisió el muntatge serà un heroi”, diu Batelaan amb orgull. El dramaturg i director busca precisament això, generar estranyesa i confusió, amb The story of the story, que arriba a Barcelona després de passar per altres ciutats d’Europa i pels Estats Units. La producció, que es representarà avui i diumenge al Teatre Lliure de Montjuïc, és la primera obra internacional en la nova programació del director del teatre, Juan Carlos Martel.

Pensada per a espectadors a partir de vuit anys i també per a adults, The story of the story no és un muntatge de teatre infantil sinó, segons Batelaan, una obra “sense límits d’edat”. La incògnita al voltant de la qual orbita l’espectacle és què passa quan el públic s’enfronta a l’absència d’una història. “Els humans tenim un desig constant per a les noves històries. Quan no n’hi ha es genera una inquietud col·lectiva i un anhel per omplir aquest buit”, explica Batelaan, que aquest any ha estat guardonat amb el Lleó de Plata a la Biennal de Venècia de Teatre i amb el premi de l’International Theatre Institute d’Alemanya 2020. La companyia holandesa parteix de la falta d’una història per bastir un espectacle que no segueix una estructura lògica i que avança a partir de personatges extrems. “Hi ha un grup de gent primitiva, que interactua amb el públic i que només es mou per pura supervivència”, assenyala el director.

Societat “addicta a les històries”

A The story of the story hi regna el desconcert, provocat en part per “imatges que apareixen de sobte del no res”. Màquines que s’empassen persones, fum, homes que es cobreixen de pintura i sorolls estranys transformen l’escenari en un món oníric i surrealista on la lògica queda exclosa. En paral·lel, Batelaan col·loca a l’escenari les imatges de sis metres de Donald Trump, Beyoncé i Cristiano Ronaldo, que funcionen com una mena de titelles de grans dimensions i representen els personatges principals de l’obra. “Són fotografies de celebrities, però no són els personatges. El retrat de Trump representa el pare d’una família holandesa, Beyoncé és la mare i Ronaldo és el fill”, precisa el director, que amb la presència d’aquestes figures vol parlar de com la societat actual construeix les pròpies històries.

Batelaan està convençut que la societat contemporània “és addicta a les històries” i que “les persones mediàtiques s’han convertit en els nous personatges” d’aquesta dinàmica. És per això que aquests titelles gegants interactuen amb els espectadors, en un exercici que trenca la quarta paret del teatre i els empeny a formar part activa de l’espectacle.

Autor també d’altres muntatges com Trees won’t be applauded until they become sawdust i The show in which hopefully nothing happens, Batelaan treballa seguint un mètode poc convencional: després de fixar una idea de base, construeix els espectacles a partir del que passa als assajos i imaginant en cada moment què està pensant el públic. Aquest mètode fa que es generin imatges caòtiques i performances singulars aparentment desvinculades, però que després la companyia dota de sentit. “El procés creatiu és una absoluta aventura i és molt arriscat. No sé si l’encerto fins que no s’estrena; la incertesa és constant”, diu Batelaan.

El director defensa que les creacions no s’acaben quan es representen a l’escenari sinó que és el públic qui ha de construir-les en la seva ment quan les percep. I de la mateixa manera que ell no fa distincions d’edat a l’hora de pensar en els espectadors dels muntatges, creu que grans i petits reben la història de maneres molt similars. “Tant els uns com els altres descobriran que aquí tot el que pensen que saben sobre el teatre desapareix -diu-. Potser els nens són més expressius, però al final tots passen per una experiència similar, que consisteix en observar l’escenari i preguntar-se: què coi està passant?”