Música

"Txarango ha sigut la nostra manera de relacionar-nos amb el món"

El grup s'acomiada amb el disc 'De vent i ales' i una gira que acabarà el 2021

"Les primeres tres setmanes no se sentia el soroll de l'autovia, ni un cotxe", diu el cantant de Txarango, Alguer Miquel. De sobte, el confinament sembla un record llunyà mentre diferents membres del grup traginen pel local d'assaig que tenen llogat en un polígon industrial de Vic. "La vida ens l'hem muntat al voltant del grup i del local d'assaig", explica el teclista, Sergi Carbonell. Tots dos, nascuts el 1986, fan de portaveus d'una banda que amb la publicació del disc De vent i ales (Halley Records, 2020) comença a acomiadar-se del públic que els ha acompanyat durant una dècada. Però de moment, i atès que no faran concerts fins al 2021, Txarango s'ha aplicat un ERTO. "És que ara com ara no estem generant activitat econòmica", diu Miquel.

Com heu passat el confinament?

Alguer Miquel: Estàvem tancant la gravació del disc i engegant tot el procés per preparar els assajos i el muntatge de la gira i cada setmana era una dosi de realitat, d’anar veient que no podríem tirar-ho endavant. Ha sigut bastant estressant. Cadascú des de casa, però no hem parat.

Sergi Carbonell: Molta reunió de Zoom.

El disc estava pràcticament enllestit, oi?

S.C.: Faltaven mescles, que es van fer en els dies de confinament més dur.

A.M.: Faltaven algunes segones veus per gravar, i el mateix David Rosell [productor del disc] va acabar fent cors a l’estudi.

Què quedarà sense fer de tot el que havíeu pensat per a la gira de comiat, com ara la carpa, la cooperativa de cervesa i el TickEtic?

A.M.: Tot es trasllada més endavant, i cada projecte amb el seu tempo. El problema que tenim amb la gira és que falta una informació clara sobretot pel que fa a l’aforament. La carpa estava pensada per a 2.500 persones en un espai amb capacitat per a 2.800, que de moment ja veiem que no pot ser, i, en canvi, en un espai exterior tot pot ser més flexible. Per tant, el que no hi haurà és la carpa de circ i intentarem adequar en aquests espais exteriors tot el que estàvem tirant endavant. TickEtic, de fet, en aquest confinament ja l’hem fet servir com a eina per a concerts en streaming i recollint aquests diners per a un sector que està en la ruïna. I altres projectes com el de gestió de residus s'estan reconvertint. En aquest procés de disc i gira el que ens feia més il·lusió era la posada en marxa d'aquestes eines, que seguiran tirant endavant d'alguna manera.

¿Allargar l’adeu us genera un estrès extra?

A.M.: Acabàvem l’any que ve al maig i ara acabarem a finals de juliol, també del 2021. Sí que és veritat que al principi va ser com, "hòstia, ara què farem i com ho tancarem?" Ho teníem coll avall, perquè abans de començar a gravar el disc ja havíem decidit que era l’última etapa. Ha sigut un procés molt inquietant i molt frustrant, en què ens hem estat reinventant. Seran dos mesos més enllà. No ho volem tancar sense que ningú que tingui una entrada pugui venir a un concert. Aquesta era la prioritat.

S.C.: Volem que acabi, però no que s’allargui.

Per què s’acaba Txarango?

A.M.: Perquè la vida és curta.

S.C.: I tenim moltes coses a fer.

A.M.: Una de les principals raons és que ho vivim amb molta intensitat i portem deu anys dedicant-nos-hi. El grup i la nostra manera de viure’l fan que pràcticament no hi hagi espai per a res fora del projecte. Som deu persones diferents vivint-ho tot a través del grup, que és un projecte col·lectiu, intens i que no té horaris. Quan vam acabar l’última gira, i després d’estar un mes al Brasil, vam veure que encara teníem l’energia per fer un altre disc i una gira, però sentíem que a nivell personal el que havíem de viure a través d’aquest projecte ja estava viscut. Volíem viure altres coses. És que un terç de la nostra vida l’hem dedicat a Txarango. ¿Ens sentim bé tancant-ho? Podem triar com fer-ho i en un moment en què encara ho disfrutem.

S.C.: No ens ho trobem ni ens hi veiem obligats. Tenim la sort i el privilegi de poder-ho decidir.

"El grup i la nostra manera de viure’l fan que pràcticament no hi hagi espai per a res fora del projecte"

Alguer Miquel

Què ha representat cada disc de Txarango en la història del grup?

A.M.: A nivell musical ens interessa molt poc analitzar-ho. Per exemple, en aquest últim disc no hem volgut fer res més que el que sortís. Ara, a nivell de vida sí, esclar. El primer disc, Benvinguts al llarg viatge [2012], per a mi va ser una explosió i una revelació: podíem construir un grup de música i dedicar-nos a això. Va ser un descobriment i un procés que ens va atropellar. Vam passar de ser un grup d’amics a un grup de companys de feina, i això va ser un procés emocional bèstia.

S.C.: Vam començar com a nens jugant i de sobte vam haver d’afrontar responsabilitats.

A.M.: El segon disc, Som riu [2014], era un altre repte: veure si el projecte tenia vida i si el podíem consolidar perquè fos un vehicle per a una altra cosa. I va ser això. Recordo els dos primers discos com una altra vida. Abans de publicar el tercer, El cor de la terra [2017], vam començar a fer una sèrie de viatges que ens han transformat. Tot allò que al principi ens ressonava de manera intuïtiva, a partir del tercer va ser més conscient: vam tenir consciència de com volíem que fos el projecte, com el volíem viure i des d’on ens hi relacionàvem. A partir del tercer sí que reconec les persones que som, les coses que hem viscut i una intenció concreta. Això a nivell personal, perquè musicalment tot acaba sent un grapat de cançons que hem cuinat aquí passant-nos-ho bé, no té més. I aquest últim és el tancament del viatge, conscients que el grup ha sigut una eina, una canoa, i l’hem posat sempre al servei de les nostres vides, que ens serveixi per viure coses. Aquest últim disc és un agraïment, perquè hem tingut un privilegi: la vida ens ha deixat viure això, som superafortunats. Celebrem la vida compartida. I encara tenim temps per viure moltes coses més.

De fet, a la cançó És hora de tornar a casa dieu: "Ens seguirem trobant,
potser amb un altre nom".

A.M.: Sí, però no parla d’un altre grup.

S.C.: Està provocant confusió, això.

A.M.: En aquests últims dos o tres anys, les vivències personals ens han dut a incorporar una altra pota al tamboret de Txarango. Érem molt conscients que tenim una eina, la música, a través de la qual ens relacionem amb el món. Podem viure coses, viatjar a llocs i que la gent de cada lloc ens organitzi una moguda, la qual cosa genera relacions molt guapes. També hi ha la part política, que ha anat creixent a mesura que anàvem vivint coses. Hem intentat que el grup ens servís per relacionar-nos des d’un lloc. I en aquests últims dos o tres anys, amb el viatges i les experiències personals, apareix una pota que no hi era abans de manera conscient: una part espiritual, la mirada endins. Com ho hem viscut això? Com ens relacionem amb aquest vaixell que hem tingut? Des d’on ho vivim? Mirant endins i recollint moltes coses de moltes cultures que ens han impregnat els últims anys. Per exemple, tant el món hindú com el budista, com altres cultures arreu del món, parlen de les vides successives i de com ens anem trobant amb diferents rols i com anem fent el procés d’aprenentatge. La idea aquesta que som éssers espirituals transitant una experiència humana, però que això és un trosset molt petit del que som. En aquesta cançó parlem d'abraçar els finals com a part del viatge, sí, però també que la vida ens transformarà en altres coses, i al final diu "venim ballant plegats des d’altres vides". Per tant, "ens seguirem trobant, però potser amb un altre nom" no es refereix a la possibilitat de muntar un projecte que es dirà no sé com. No.

Ni una versió per a públic familiar?

A.M.: Ja és el mateix Txarango, això. Ja la tenim, aquesta versió. Falta temps i cadascú ho viu a la seva manera, i segur que hi haurà gent del grup que seguirà fent música. Estem en un procés de deixar anar maletes i de cremar mobles. Hem crescut i hem viscut molt, però volem que ens hi càpiguen altres coses, perquè no només som feliços tenint un grup de música.

Parleu de cremar mobles, de fer foc nou. En el disc hi un tema titulat La foguera i també dieu que és l'hora de deixar a terra tot allò que no necessiteu. Com ara què?

A.M.: Desprendre’ns de pells, de personatges, de rols. Txarango és un projecte d’artesania d’un grup d’amics però que té una dimensió i un impacte molt grossos, i sostenir-lo és un desgast. En les cultures originàries de l’Amèrica Llatina tenen molt integrat a través de molts rituals aquest anar netejant i treure’t les motxilles, i a la Mediterrània tenim un mirall: la foguera de Sant Joan, que és cremar el moble vell. D’alguna manera estem en aquest procés de treure’ns de sobre algunes pells, alguns personatges, per seguir sent cada cop allò que som en aquell moment i prou.

¿ De vent i ales pot ser el disc de Txarango amb més influència africana?

S.C.: No ho sé, però sí que és veritat que hi hem utilitzat més instrumentació africana. Al Senegal i a Gàmbia hi hem anat tres vegades... Al final els viatges tenen molts components i un és el musical. Quan anem al Senegal toquem i també fem classes de percussió...

A.M.: Que només les entenen el [Joan] Palà i el Pau [Puig].

S.C.: Sí, els percussionistes ho aprofiten més.

A.M.: L'Àfrica és l’origen de tot i ressona a tot arreu. Però en aquest disc hi ha una idea: la de les músiques d’anada i tornada. Tot el que hem fet els últims anys ho hem viscut sobre territori. La gira per Colòmbia ens ha influït molt; hi ha molt acordió en el disc que ve d’això, i tanquem el disc amb un vallenato. I hi ha una havanera, que, com el son cubà, vol ser un homenatge a aquestes músiques d’anada i tornada.

L’havanera és La memòria de les mans.

S.C.: Sí. Volíem que fos una havanera, havanera. El que passa és que després la fem nosaltres i sona a Txarango.

A.M.: Perquè l’hi anem ficant capes. En els discos anteriors la majoria de cançons arribaven a guitarra i veu, una lletra i una melodia, i anàvem construint a partir d'aquí. I en aquest disc, mentre jo estava escrivint cançons a casa, o el Sergi, al local hi havia part del grup jugant i fent patrons rítmics, i al final acabàvem ficant una cançó dintre d'un ritme. En alguns temes ha sigut un procés molt diferent del que havíem fet sempre. També hi hem ficat tot el que teníem, perquè aquella cançó que potser per a un era la millor però que l’hauríem deixat fora del disc ara no ho hem fet perquè no volíem deixar fora una cançó que li molés a algú del grup. Per això ens ha sortit un disc llarguíssim, infinit, de 16 cançons, però és el que teníem i no volíem deixar res fora.

El to de la cançó Barcelona recorda el de Barcelona sona de Yacine & The Oriental Groove. Us estimeu Barcelona, però en teniu una visió crítica.

A.M.: És l’eterna relació. Barcelona va ser la casa que ens va posar a l’abast un munt de coses meravelloses: baixem de la muntanya, ens posem a estudiar allà i ens trobem envoltats de gent que toca, que barreja, que fa coses. Va ser brutal. I a nivell social i polític ens n’hem enamorat moltes vegades. Hi ha hagut moviments meravellosos dels quals hem pogut impregnar-nos, però sempre són petites espurnes, perquè al final acaba sent un projecte de ciutat franquícia europea que ho atropella tot. Sí que és veritat que n’hem vist moltes coses. Vam viure el Gòtic i l’entrada en vigor de la llei del civisme. Després vam estar dormint a la plaça Catalunya, érem dels nanos que hi dormien, i vam veure com d’aquesta plaça Catalunya en sortia un ajuntament.

S.C.: I hem vist com l’Ajuntament no acaba de ser allò que sortia de la plaça Catalunya.

A.M.: La cançó diu: "Anem buscant en tu alguna cosa que ens recordi que ens en sortirem". Seguim buscant aquells petits deixos d’esperança o de reconeixement, però estem venuts i vivim en una societat molt dura, molt violenta, que és atropelladora, i això és el que tenim. És una barreja de moltes idees.

¿ Avui que fas anys és el vostre intent de ser Manel fent una rumba?

A.M.: És una cançó d’aniversari, per posar-la el dia que bufem les espelmes... No ho sé. Hem muntat cançons ajuntant peces i coses. No volíem fer una rumba, sinó una cançó d’aniversari, i al final cadascú aquí en aquest local l’hi fica el que sigui. Potser una cosa que comença amb una línia i que té una melodia l’acabem tirant cap a un lloc que evidentment no respecta cap pal concret.

Crec que és la cançó en què Manel i Txarango sou més a prop.

A.M.: Els Manel ens agraden molt. Des del primer disc ja vam començar a escoltar-los, els hem seguit i hem anat als seus concerts com a públic.

S.C.: Hem crescut en paral·lel per dos camins diferents. Hi tenim bona relació.

"Per la relació que la gent ha establert amb les cançons crec que com a grup de música fusió hem tingut la cançó sempre molt present"

Alguer Miquel

Diguem-ho d'una altra manera: Avui que fas anys és la cançó en què l’ànima folk i la mestissa s’ajunten més.

A.M.: Els Manel són un gran grup de cançons. La cançó la treballen molt bé, la tenen molt al centre. I sí que és veritat que en la música de fusió, en la tradició de mestissatge que hi ha hagut aquí i de la qual hem begut més directament, sempre estava tot més al servei del patró rítmic que del que era la cançó folk: la melodia, la lletra i la història. Ho hem anat barrejant sempre tot i, per la relació que la gent ha establert amb les cançons, crec que com a grup de música fusió hem tingut la cançó sempre molt present, però potser no al nivell de grups tant de cançó com Manel.

Segurament una de les claus del vostre èxit ha sigut que teniu un component melòdic que altres grups de fusió per ballar no tenien. Això també us ha fet ser el que sou.

A.M.: És que hem escoltat molta música. La música que escoltem ara a casa no té res a veure amb la que fem.

S.C.: Jo ara escolto cantautors tot el dia, com Jorge Drexler, que és un buscador que investiga i juga molt.

A.M.: Drexler busca la bellesa a cor obert, sense complexos. I nosaltres ho hem fet a la nostra mesura i fins on arribàvem. En això Jorge Drexler ha sigut una influència, però és que ens ha influït tothom, tots els discos que hem sentit. Aquests dies amb la mort del Pau Donés hi he pensat. Som incapaços de valorar quant de Jarabe de Palo està filtrat en Txarango. Tot.

S.C.: El disc Orquesta reciclando de Jarabe de Palo ens va marcar molt.

A.M.: Quines influències tenen les músiques que escoltem en el grup? Totes, encara que el resultat sigui una cosa estèticament molt diferent, però aquella idea, aquell deix, hi és. La cançó Si sabessis  neix d’un poema de Luis García Montero que es diu Aunque tú no lo sepas. Amb aquest poema d'un poeta de Granada acabem fent un reggae a l’estil de Bob Marley, i ni ell ni ningú sabrà que neix d’allà, tot es va transformant.

A De vent i ales hi ha més cançons que tenen un to més íntim i recollit que en els discos anteriors, oi?

A.M.: Sí. Totalment.

S.C.: En general el to del disc segurament és més recollit.

Sempre heu tingut una projecció política prou clara, tot i que les cançons no eren especialment explícites. I ara en l’últim disc sí que en feu una d’explícita, Cançons de llibertat.

A.M.: La nostra gran proposta política d’aquest últim capítol és la gira, i des de la celebració. No és estar lluitant a la contra, sinó construint una gira des d’un lloc al servei del bé comú. Aquesta és la gran proposta política. Ens hem explicat sense complexos quan hem xerrat i ens hem manifestat i posicionat sempre, però les cançons les hem salvat de tot això, però perquè ens han sortit així. I mira que és fàcil, perquè l’últim dia pots canviar la lletra i dir totes les proclames que vulguis. Ara sentíem que portem una càrrega a sobre de moltes coses mal curades i mal posades, i d'aquí ve Cançons de llibertat. Jo pensava en el Jordi Cuixart, que és un bon amic amb qui hem compartit camí i de qui de cop ens hem vist separats de manera injusta. El tenim molt present, a ell i tot el que passa. Aquesta cançó naixia de voler enviar-li una cançó dient-li que som aquí, i hi hem volgut ficar moltes coses. El disc comença amb una idea: "el meu poble ve de tot arreu, té molts noms, té molts déus". I volíem entrar precisament per aquesta porta perquè tot el moviment de politització que hem viscut socialment en els últims anys ha tingut moltes coses que ens han enamorat, però en algunes de les seves versions o camins tenia també un fort deix identitari molt feixuc i que no tenia res a veure amb nosaltres. Sentim que les nostres vides es toquen de manera constant amb la gent de tot el món, i a Cançons de llibertat volíem encabir-hi mil coses. Una era la nostra manera de viure-ho: ens sentim antifeixistes i ens hem sentit part de moltes coses; l’altra era recollir els moviments d’exili que hem viscut aquí, i que també és un cant a l’Espanya republicana. Quan estàvem escrivint aquesta cançó érem a Colera i vam anar a veure la tomba de Machado a Cotlliure, i pensàvem que tant de bo Espanya fos la de Machado i la de Lorca, i no la de les seves cunetes. Volíem que fos això, un cant de fraternitat, i no fer la casa petita sinó fer-la gran. En aquesta cançó hi ressonen totes aquestes coses.

Què és el pitjor que us ha passat en aquests deu anys?

A.M.: Moltes coses.

S.C.: Moltes, moltes tampoc, no?

A.M.: Quan poses tota la vida en un lloc deixes de viure moltes coses, i això sí que ho he sentit. Hi ha molta renúncia. Després, a nivell del que et suposa ocupar un espai tan visibilitzat sent un grup sense saber-ne, trobar-nos aquí al mig... És que cada petita cosa que hem dit l’hem patit i ens ha caigut a sobre. Hem estat en tants llocs que eren llocs de merda que al final et fan un mirall del món molt bèstia. Tot i així, crec que estem en un punt d’agraïment. Totes les coses que no ens han sortit bé, que no hem sabut viure, les hem viscut perquè eren coses a aprendre i hi ha un moment que el disc diu això, que tots els problemes seran aprenentatges. La vida t’agafa i et sacseja, i almenys jo estic superagraït de tot el que hem viscut.

S.C.: El pitjor no sé el que ha sigut, ni m’ho havia ni plantejat. Tant de bo tot el que hem viscut ens hagi servit, i que el que no hagi sigut tan bo ens hagi servit per aprendre.

"Quan poses tota la vida en un lloc deixes de viure moltes coses, i això sí que ho he sentit"

Alguer Miquel

De l’experiència frustrada del concert als balcons que volia organitzar l’Ajuntament de Barcelona, què n’apreneu?

A.M.: No res.

S.C.: Que encara ens hem de mirar més les coses que fem.

A.M.: Quan ens proposen un concert intentem veure des d’on neix i quina és la intenció. En aquest cas vam demanar quines marques hi estaven relacionades, per exemple. Se’ns va explicar que tot es feia des de la màxima humilitat i honestedat, que volia ser un homenatge, que tothom ho feia sense mitjans. Aquí ens hi podíem veure. Sí que sentíem que no era el moment de fer una festa. De fet, havíem triat una cançó que estava més en una línia de cantar dolç, i volíem dir unes paraules d’abraçada col·lectiva perquè estàvem vivint un moment duríssim, la gent ho havia perdut tot. Se'ns diu que tothom ho fa sense mitjans i de sobte en una roda de premsa s’explica que s’hi gasten 250.000 euros, que després es va saber que eren 500.000. ¿Aquests 250.000 eren per a les càmeres que ens venien a filmar? ¿Algú ha d’estar gastant aquests diners per filmar-nos tocant una cançó? No ens hi sentim còmodes, i és normal.

S.C.: Que està bé que els càmeres, que ho han passat malament, tinguin un curro i un sou, però ens semblava desorbitat gastar-se 250.000 euros.

Vosaltres cobràveu 1.500 euros.

S.C.: Nosaltres vam acceptar, i després ens van dir que hi hauria una mica de pasta. Però ja havíem acceptat que era per zero euros perquè aquesta era la voluntat de tothom.

Si éreu 20 grups i artistes, a 1.500 euros, la despesa artística era d'uns 30.000 euros.

A.M.: I alguns cobraven menys. A nosaltres ens van oferir 1.500 euros perquè som deu músics.

S.C.: Estava bé que hi hagués diners per als càmeres, que és un sector que també ho ha passat malament, com els tècnics de so. Però sí que és veritat que no surtien els números. No calia fer aquest desplegament de mitjans.

A.M.: S’havia de fer des d’un altre lloc. La intenció era bona, la idea que tenia l’Ajuntament era de fer un regal en un moment que s'estava vivint un sotrac. Amb totes les equivocacions que hi pugui haver, no crec que hi hagués mala fe. Però nosaltres, quan vam saber això que no sabíem, vam començar a escriure’ns amb els altres músics per explicar-los que en saltaríem perquè no ens hi sentíem còmodes.

S.C.: A mi el que em sap greu és com es va instrumentalitzar tot plegat. Va ser un reflex de la manera de fer política, i no només dels polítics, en què importa més el posicionament que ser crític.

A.M.: Ens va saber molt greu com va anar tot. Era una oportunitat per fer-ho des d’un altre lloc. També penso que hi va haver un punt d’ambició des del moment que es va voler fer el gran programa de televisió quan potser no era el moment de fer un programa per guanyar un Ondas. La mateixa cosa, més humil, hauria sigut més bonica i comprensible.

En el documental De vent i ales parleu de "vetllar per tot". ¿No és molt ambiciós pretendre arreglar el món?

A.M.: Sí, esclar que ens agradaria que tothom arreglés el món. El que ens ha passat a nosaltres és que no dormim bé. Tot depèn d’on fiques la casa. Casa meva no s’acaba a la porta de casa meva, jo em sento part d'un món en què hi ha molt dolor, i molt dolor innecessari. El contrari de la pobresa no és la riquesa, sinó la injustícia. És tan senzill com això. Jo em sento part de l’altre, i sento que en aquest disc hi ha una idea important que és saber que vivim l’un en l’altre, jo en tu saludo aquesta vida que és la mateixa que em travessa a mi, i que és gairebé divina, i l’agraeixo. Això és vetllar per tot. No som un grup d’il·lusos que ens pensem que cantant cançons podem canviar el planeta. Al contrari, hem vist les seves cares més brutes, hem estat en guerres, hem estat al mig del fang, sabem la duresa d’això. Igualment, en aquests llocs hi reconeixem la grandesa de persones que intenten fer les coses bé i viuen per donar-se. Hem entès que donar és el que mou més energia. Tot el que tinguis un dia et caurà a sobre. En canvi, donar és molt bèstia. I vetllar és això, cuidar l'altre com puguis, ja sigui qui tens aquí com l’altre que viu més lluny. Hem tingut l’oportunitat de tenir un grup de música i l’hem posat a l’abast de tot el que érem i tot el que sabíem. Ha sigut la nostra manera de relacionar-nos amb el món.