DIA INTERNACIONAL DE LES VÍCTIMES DE L’HOLOCAUST

Valentina Pisanty: “Les polítiques de memòria han fracassat”

Semiòloga, s'ha especialitzat en el negacionsime i el racisme

La semiòloga Valentina Pisanty s’ha especialitzat en el negacionisme i el racisme. Molt crítica amb les polítiques de memòria, és la coordinadora editorial d’ Accepting diversity, un manual interactiu sobre la tolerància nascut d’un projecte d’Umberto Eco, Furio Colombo i Jacques Le Goff. Té una extensa obra en què analitza des dels contes de fades fins als discursos polítics. Va ser a Barcelona convidada per l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona (EUROM).

Afirma que tan perillós és banalitzar l’Holocaust com sacralitzar-lo.

Són dos mecanismes oposats, però complementaris. Banalitzar vol dir reduir l’Holocaust a un esquema narratiu molt simple i eliminar el més complex i el més difícil d’entendre. Convertir-ho en un una història amb víctimes i botxins, vendre-ho com si fos un producte comercial i reconduir-ho per respondre a les necessitats del present. Sacralitzar implica aïllar-ho, perquè no pot comparar-se a cap altre esdeveniment històric. Col·locar-lo en una vitrina en què ningú el pot tocar. Només en poden parlar alguns, com víctimes o institucions, i decidir com parlar-ne. Aquests dos elements es retroalimenten.

Com es retroalimenten?

La banalització crea les condicions perquè el negacionisme guanyi visibilitat. Quan es va començar a discutir sobre la banalització va ser als anys 70 amb la sèrie Holocaust, aleshores va sorgir també el negacionsime francès. S’utilitza políticament, per exemple, i es compara l’Holocaust amb els gulags, però no són el mateix perquè el comunisme no va utilitzar les càmeres de gas amb l’objectiu d’exterminar un poble. Amb la sacralització pot passar que el monopoli de la veritat s’utilitzi en benefici propi. Per exemple, quan Arafat [el president de l’Autoritat Nacional Palestina mort el 2004] va visitar Washington, la comunitat hebrea americana li va prohibir l’entrada al Museu de l’Holocaust i li van dir que era una reencarnació de Hitler. Aquest abús de la memòria fa que aflorin els prejudicis i les tesis negacionistes que defensen que els hebreus aprofiten la memòria de l’Holocaust per poder sostenir l’agenda sionista d’Israel.

Quan s’acosten les eleccions augmenten els homenatges a les víctimes. ¿Aquesta intensitat d’actes públics ajuden a recordar?

El problema és que quan expliquem el passat donem importància a la memòria i no a la història. I la memòria sempre és propietat d’algú, un punt de vista, i és parcial. La història, en canvi, aspira a ser objectiva i imparcial. Els últims 20 o 30 anys la memòria ha prevalgut sobre la història en la retòrica del discurs públic. I la memòria no pot explicar la complexitat d’un fenomen. En els esdeveniments traumàtics, com el nazisme o el franquisme, s’ha d’explicar com van ser possibles. La memòria és una narració simple, institucionalitzada, un ritual que s’ha convertit pràcticament en una litúrgia religiosa. No ajuda a entendre els esdeveniments ni crea les condicions perquè no torni a passar.

¿Es posa el focus en les víctimes però no s’expliquen les conseqüències socials i polítiques?

Quan el trauma de l’extermini nazi va ser reconegut als anys 60, durant un temps Europa es va dotar d’una espècie d’antivirus contra l’antisemitisme. Una de les conseqüències polítiques és Israel. David Ben-Gurion va saber utilitzar-ho políticament i va establir un nexe entre la memòria de l’Holocaust i el naixement de l’estat d’Israel. Políticament és legítim, però històricament és discutible.

Afirma que es va crear un antivirus, però actualment hi ha un auge de la xenofòbia i del racisme.

Els últims 20 anys s’ha fet una política de memòria molt intensa amb el mateix eslògan: Never forget, never again. La xenofòbia ha augmentat perquè evidentment les polítiques de memòria han fracassat. Pot ser que les polítiques de memòria no hagin funcionat i s’hagin de corregir. Però hi ha una altra possibilitat i és que el “mai més” no era el veritable objectiu sinó només una façana retòrica, perquè no s’han desenvolupat polítiques contra la xenofòbia i el racisme. Les societats occidentals sempre controlen l’eficiència de les polítiques, què funciona i què no funciona. Però en el cas de les polítiques de memòria això no s’ha fet.

¿Oblidem la responsabilitat col·lectiva?

A Itàlia s’explica que el 1943 els nazis van deportar els hebreus italians, però no que cinc anys abans els italians havien votat lleis que els expulsaven de les escoles o de les feines públiques. És molt difícil fer memòria autocrítica. Els nens italians potser no saben gaire història, però tots saben què és l’Holocaust. Tot i així, no s’ha fet autoanàlisi de la responsabilitat italiana i els perjudicis han continuat latents i s’han transmès dins l’àmbit familiar, generació rere generació. Els polítics incorporen la retòrica del feixisme als seus discursos i fer-ho ha deixat de ser tabú.

Com es pot generar un discurs alternatiu i trencar amb aquestes dinàmiques?

Si hi ha aquest ressorgiment del feixisme és perquè no hi ha propostes alternatives. Si hi hagués una alternativa que il·lusionés els joves, renunciarien a aquests residus d’unes idees que són del passat. L’escola també és molt important, s’ha d’aprendre a pensar de manera crítica. I no donar altaveu als provocadors.

Més continguts de