LITERATURA

Valter Hugo Mãe: “No hi ha res que justifiqui més la nostra vida que els altres”

poeta i narrador. publica ‘el paradís són els altres’

“La gent vella, si és casada, es fa besos petits. La gent jove sol fer-se besos més llargs, plens de paciència. Jo no tinc gaire paciència. Dec tenir l’ànima més vella. No ho sé”. En aquests termes s’expressa la nena que dona veu al relat El paradís són els altres, la primera obra traduïda al català de l’escriptor portuguès Valter Hugo Mãe (Angola, 1971), publicada per Lleonard Muntaner Editor. Poeta i narrador amb més d’una vintena de títols publicats, ha estat guardonat amb el premi de poesia Almeida Garrett (1999), el José Saramago (2007) i l’Oceanos (2012), entre d’altres. Aquest dijous El paradís són els altres es presenta a la Fundació Joan Miró de Barcelona. La portada i fins a deu dibuixos de l’artista català il·lustren el llibret.

Com neix El paradís són els altres ?

Va néixer dins un taxi, al Brasil. De fet, una part la vaig escriure dins el taxi. Feia temps que pensava en les coses que m’explicaven els amics sobre el trencament de la parella. La crisi econòmica els havia afectat. Sovint, quan els diners s’acaben, l’amor també. No volia que fos així. Jo era al taxi i em va trucar un amic de Portugal per explicar-me el que li passava. Quan portava 10 o 15 minuts parlant, li vaig dir: “Soc a l’estranger. Les trucades són molt cares. Ara no estic en condicions de salvar el teu matrimoni. T’escriuré”. Així que vaig explicar aquest cúmul de coses que passen al si d’un matrimoni quan l’amor s’acaba. I ho vaig voler fer en la veu i la mirada d’una nena, de la manera tan bàsica i senzilla com ho veiem de nens.

Per què una nena i no un nen?

Jo soc el petit de la família. Tinc dues germanes grans. Vaig créixer impressionat per les coses de les dones, fins i tot diria que vaig aprendre a mirar amb els seus ulls. També és una posició ideològica. Volia que parlés una nena que, en cap cas, no està educada per casar-se. No les veig així, a les nenes, ni als nens. Volia que s’expressés amb llibertat, amb naturalitat, sense els condicionants i les imposicions d’una educació de patrons patriarcals.

És un relat feminista?

Femení i feminista. De fet, El paradís són els altres neix també de la meva novel·la La deshumanización, on el pare de la narradora li diu que la humanitat comença amb l’altre. En tot cas, sempre reclamo que no hi ha igualtat ni respecte cap a les dones. És com si mires un edifici, que seria el món en el seu conjunt, i només trobes un tracte igualitari en un dels apartaments. La societat és immadura i profundament injusta amb les dones. Fins i tot amb les que compleixen el patró masclista. La meva germana gran és més que guapa, i qualsevol podia pensar que arribaria on volgués. Jo, des de molt d’hora, vaig entendre que aquell físic privilegiat seria una condemna per a ella. Aquesta condició estètica sempre ha prevalgut davant els altres, per sobre d’altres qualitats.

Què vol dir amb la frase que titula el llibre, “El paradís són els altres”?

Com deia ja a La deshumanización, una novel·la que parteix de reflexionar sobre la popular expressió de Sartre [“L’infern són els altres”], el pare de la nena narradora li diu que els altres no són l’infern, que són el paradís, perquè una persona sola és com un animal i perquè la humanitat comença en els que ens envolten, no exactament en nosaltres. La solitud no és humana. No és el nostre objectiu estar sols. Pot ser un instrument, però no un objectiu. No hi ha res que justifiqui més la nostra vida que els altres.

Què vol dir: que quan estem sols ens surt l’animal que som?

Nosaltres tenim lloc dins d’un animal i hem de ser-ne conscients. Podem tenir la bèstia domesticada, per dir-ho d’alguna manera, però hi és. Vist des de la cultura, diria que tothom té una dimensió que no és culturitzable, que no és cultivable. Només demano que aquesta part no es manifesti de manera grollera i em faci sentir vergonya de mi mateix, però tampoc vull perdre aquesta condició no cultivable. El desafiament és tornar a la dimensió natural.

Quan una acaba de llegir el relat pensa que la vida pot ser o es pot explicar de manera molt complicada o molt senzilla, com s’hi explica.

La vida és difícil, complexa, però la podem fer molt millor si la pensem de manera senzilla i la mirem amb ulls purs. Com a escriptor, tinc com a objectiu millorar les coses. I més que no pas ser reconegut com a escriptor, vull ser una bona persona. Escriure té una dimensió ètica. No escriuria si no pensés que puc millorar el món. Per a mi la literatura té el poder d’expandir el que és possible.