Velázquez converteix el CaixaForum en un petit Prado

59 obres del museu madrileny posen en relleu la vocació internacional de l’autor de ‘Las Meninas’

El CaixaForum de Barcelona va celebrar el 2012 el desè aniversari amb dues exposicions de Francisco de Goya i Eugène Delacroix que van fer rècord de públic. També en podria fer la que obre avui, Velázquez i el Segle d’Or, la primera de l’autor de Las Meninas a Barcelona. Són seves set de les 59 obres exposades, el màxim que poden ser fora del Museu del Prado simultàniament. “Molt poques vegades s’ha fet un préstec així. Velázquez és l’únic artista del Prado que té una normativa restrictiva de préstecs”, diu el director del Museu del Prado, Miguel Falomir. La mostra és fruit de l’acord entre la Fundació La Caixa i el museu, i també inclou pintures de grans artistes com Ticià, Rubens, Murillo, Josep de Ribera, Anton van Dyck, el Greco i Zurbarán.

Prop de 40 de les obres que han viatjat a Barcelona acostumen a estar exposades a les sales del Prado. “Els set Velázquez que hem prestat mereixen estar en qualsevol antològica de l’artista, per molt restrictiva que sigui. Es va mantenir en uns nivells de qualitat extremadament alts”, afirma Javier Portús, cap de conservació de pintura espanyola (fins al 1700) del Museu del Prado i comissari de la mostra. “Ara mateix en pocs llocs del món es pot trobar, en un sol espai, una de les pàgines fonamentals de fins on hem arribat en el camp de la pintura, sintetitzat i amb obres tan excel·lents”, subratlla.

La mostra està dividida en àmbits temàtics -dedicats a l’art, la religió, el saber, la mitologia, la cort, la natura morta i el paisatge-, el centre dels quals és una obra de Velázquez. A més, les set obres de l’artista exposades permeten tenir una panoràmica de les diferents etapes de la seva trajectòria, des dels anys de formació, amb Adoració dels Reis Mags (1619), una de les seves primeres obres mestres, fins a Bufó amb llibres (1640). A diferència dels retrats cortesans, la menor consideració social que tenien els nans aleshores permetia a Velázquez ser més lliure. Com que el rei Ferran VII va regalar a Lord Wellington Aiguader de Sevilla perquè l’havia ajudat durant la Guerra del Francès, aquesta obra, així com Vella fregint ous, es poden veure en unes pantalles interactives. “Els bodegons són la principal finestra a través de la qual podem treure el cap en la cultura material dels nostres avantpassats”, diu el comissari.

Un patró còmplice de l’artista

La intenció de Portús és que els espectadors comparin les obres de Velázquez amb les dels seus contemporanis, com va fer el mateix artista amb les que formaven part de les col·leccions reials, que li van servir per créixer i evolucionar. “Velázquez va treballar mogut per estímuls internacionals”, explica el comissari. A més, la figura del seu patró, el rei Felip IV, va ser cabdal: “El grau d’innovació estilística de Velázquez no es pot entendre sense tenir en compte que va treballar gairebé 40 anys al costat d’un dels grans col·leccionistes europeus, que era un dels pocs clients capaç d’entendre les seves exhibicions tècniques”. La imatge del monarca inclosa dins la mostra, a més de ser un retrat, és una eina diplomàtica: Velázquez va refer un primer retrat perquè la maduresa era un valor positiu per a un rei, que en aquest cas apareix amb un rostre impassible i per primera vegada amb un paper a la mà, un símbol de les tasques que portava a terme. La mostra inclou un dels retrats cortesans més icònics del pintor, Príncep Baltasar Carles, a cavall, el paisatge del qual, en lloc de ser una invenció, és real.

Per a Miguel Falomir, Velázquez és “un fill del Museu del Prado”: “Abans no el coneixia ningú perquè les seves obres estaven en palaus i molt poca gent hi tenia accés”. A més, va ser el primer pintor al qual el museu va dedicar una sala monogràfica. La primera de les obres de Velázquez exposada a Barcelona és el retrat de l’escultor Juan Martínez Montañés, que apareix amb un bust de cera del rei Felip IV. En aquell moment els pintors i els escultors reivindicaven que les seves obres eren art i no artesania, i la seva proximitat amb la cort contribuïa a reforçar-ho. Al marge de la capacitat tècnica, en el terreny de les temàtiques Velázquez va ser un artista “singular”, com diu Portús. Quan va rebre l’encàrrec de fer un retrat del filòsof Isop, com que sabia que conviuria amb el Demòcrit de Rubens, va decidir actualitzar el personatge i representar-lo com un captaire del seu temps. “No es coneixen models concrets. Velázquez tenia una gran imaginació i prou capacitat per fer un retrat verídic”, explica Portús.

Diego de Velázquez era un gran admirador de la pintura veneciana, representada en l’àmbit de la mitologia per una magnífica Venus recreant-se amb la Música i l’Amor de Ticià. També es va plantejar quina aportació podia fer ell a la tradició. Una de les obres on fa més evident la seva exigència és en el déu Mart pintat a escala humana: “No va intentar suplantar la realitat, sinó que confon el personatge en el seu entorn”. El principal recurs per aconseguir-ho són els diferents graus de realisme que aplica arreu del quadre. Per exemple, el rostre sembla estar desenfocat. “Velázquez és un dels pintors del seu temps que més fa servir la tècnica del non finito [inacabat]. Així mateix, en Mart hi ha nombroses “paradoxes narratives”: és el déu de la guerra però apareix en una actitud malenconiosa; en lloc d’en un catre de campanya està assegut en un llit, una referència als seus amors amb Venus, i està nu però conserva el casc. “Velázquez no es conforma amb representar les coses com s’espera sinó que els fa un gir més”, conclou Portús.

Més continguts de