SÈRIES

'Veneno': el mite sorgit de la teleporqueria

Els Javis rescabalen la memòria de Cristina Ortiz en forma d'inspiradora icona trans 

En mans de Javier Ambrossi i Javier Calvo, l'edició 2017 d' Operación Triunfo va fer història. Aquest duet creatiu va demostrar que un reality es podia enfocar des del bon rotllo, la inclusió i la reivindicació de les emocions positives, en lloc d'esperonar la rivalitat, les baixes passions i la fama a qualsevol preu. De passada van connectar com ningú amb una nova generació que ha naturalitzat el seu vincle amb aquests nous formats audiovisuals i l'entreteniment de masses, també com a vehicle per representar la visió diversa de les identitats sexuals i de gènere. És ben lògic doncs que els també responsables de Paquita Salas hagin dut a terme la restitució de la figura de Cristina Ortiz, la Veneno, personalitat televisiva forjada a Esta noche cruzamos el Mississippi, el late night de Pepe Navarro a Tele5.

Veneno entronca amb aquella tradició de la cultura queer que opta per les estètiques de l'excés, com el melodrama exacerbat, el costumisme barroer, el kitsch o la pràctica d'una feminitat hiperbòlica, des de la consciència que són valors menystinguts per la cultura benpensant. Els Javis, tanmateix, no exploten el potencial subversiu d'aquest posicionament sinó la seva normalització. Veneno no vol reivindicar la força dels marges, del "mal gust" o de la raresa, sinó ressituar les seves protagonistes en el mainstream. La sèrie du a terme aquest procés inscrivint la trajectòria vital i professional de la Veneno en l'arc dramàtic d'auge i caiguda d'una estrella, de manera que propicia la connexió emocional amb les seves tribulacions alhora que consolida l'estatus d'icona mediàtica de qui va posar en escena sense vergonya la seva identitat trans en un mitjà de comunicació de masses. La sèrie no amaga els moments més durs i qüestionables de la protagonista, però no entra gaire a qüestionar les dinàmiques depredadores de programes com el Mississippi, tot i que introdueix per compensar-ho la figura tràgica de Juan Antonio Canta. 

La història de Cristina Ortiz se'ns explica en bona part a partir de la biografia que en va escriure la periodista Valeria Vegas, que en la pell de Lola Rodríguez es converteix en un personatge més de la sèrie. Vegas exerceix de contrapunt narratiu i alhora encarna el punt de vista d'aquesta nova generació que reconeix en la Veneno una figura pionera. Però també resulta el personatge més enutjós, no només per la seva tendència a acaparar protagonisme sinó perquè al damunt funciona com una màquina de subratllar. S'entén l'afany didàctic sobre la cultura trans d'una sèrie amb vocació d'arribar a un públic ampli, però no calia que Vegas es dediqués a verbalitzar totes i cadascuna de les lliçons de vida, que no són poques, d'Ortiz i les seves companyes. Aquí es concentra el pitjor tic dels Javis, aquesta insistència a simplificar-ho tot en un moment inspirador i catàrtic.

Per sobre de tot, el llegat de la Veneno es reencarna en les tres fabuloses actrius que la interpreten en diferents edats, Jedet Sánchez, Daniela Santiago i Isabel Torres, transmissores dels múltiples matisos de la personalitat de la vedet: la fragilitat i el desvergonyiment, la voluptuositat d'un cos no normatiu, el dramatisme dels moments més dolorosos i la lleugeresa en les situacions quotidianes. Sense deixar de plasmar la diversitat del col·lectiu, Veneno atorga el protagonisme que feia falta en prime time a l'experiència específica d'una dona trans a l'Espanya dels últims cinquanta anys. 

Javier Calvo i Javier Ambrossi per a Atresmedia

En emissió en obert a Antena 3 i accessible íntegrament a Atresplayer Premium