01/02/2015

Ventura Pons: “Durant molts anys m’he sentit sol estirant el carro”

6 min
Ventura Pons: “Durant molts anys 
 M’he sentit sol 
 Estirant el carro”

BarcelonaEl cineasta Ventura Pons (Barcelona, 1945) rebrà aquest vespre el premi Gaudí d’Honor - Miquel Porter a la seva prolífica trajectòria. Les parets del seu despatx, a la productora que té a l’Eixample, estan folrades amb els cartells de les 25 pel·lícules que ha dirigit, des del documental Ocaña, retrat intermitent (1977). Abans havia passat deu anys fent teatre, d’on ha acabat pouant bones històries. Per exemple, la del pròxim film que està a punt de rodar, El virus de la por, una adaptació d’ El principi d’Arquimedes de Josep M. Miró. El seu secret? “Tinc capacitat de reinventar-me, el nas i la intuïció que em ve de la mare i la constància i tenacitat del pare”, diu.

Com està? ¿Recuperat de l’accident de bicicleta que va patir fa un any?

Els metges diuen que estic perfecte, però és diferent una patacada als 70 anys que als 20. N’he tingut altres, d’accidents. Fa 25 anys a Mèxic em van disparar per l’esquena i vaig sentir que em donaven per mort. I també me’n vaig sortir.

Què significa per a vostè que li donin el Gaudí d’Honor?

Que sembla que sigui profeta a casa meva, que ja és difícil.

Vol dir per fi?

A tot arreu és igual. Bertrand Tavernier em va dir que a París li passava el mateix. Woody Allen és un exiliat econòmic. Aquesta és una professió molt maca però molt difícil, i n’hi ha que se’n surten i n’hi ha que no. Al món anglosaxó, quan un tira endavant, l’admiren; al món llatí, sospiten: què deu haver fet per tirar endavant?

I què ha fet?

Doncs les quatre coses bàsiques: treballar, complir, tenir paraula, tractar els altres com esperes que et tractin a tu, no estirar més el braç que la màniga... I, narrativament, saber de què parles en una pel·lícula. Si no, el director al tercer pla ja ensenya el cul. Si saps de què parles, la veritat, per petita que sigui, viatja sola. Si no hi ha veritat, trobaràs molta competència pel món. Faig pel·lícules amb contingut i porto 720 festivals, 34 retrospectives, he participat en congressos en universitats com Harvard, Cambridge i Eaton. He rebut tants premis que n’hi ha que no recordo. Però la gran sort, per a mi, és tenir salut i feina. Tinc una mentalitat molt anglesa, sóc de fets, no de paraules.

Per això va decidir muntar la seva productora, Els Films de la Rambla, per fer les seves pel·lícules.

Sí, això em dóna llibertat i independència. Si no, no hauria pogut fer la carrera que he fet. El cinema és una indústria artística, un art industrial. Una pel·lícula ha de tenir una finalitat industrial o artística. I si les dues coses van juntes, oli en un llum.

Amb quina es quedaria?

Amb l’oli en un llum! Tot i que parlar d’indústria en aquests moments, en què ens ho muntem com podem, és irreal. Fem veure que tot va bé i en canvi és el moment més difícil que he viscut mai.

En cinquanta anys de trajectòria?

Sí. Al cinema, encara que tinguis ofici i enginy, necessites diners. Un país que juga a primera divisió ha de tenir més mitjans. El valor social del cinema és enorme, és la finestra d’un país al món. Ara ho tenim molt malament. Ho tindrem bé quan siguem un país normal, quan puguem disposar dels recursos que generem, que són molts. No pot ser que tinguem l’IVA més alt d’Europa. No pot ser que l’estat espanyol hagi dedicat a la cultura el 2014 el 5% de recursos que hi han dedicat els francesos. No pot ser que la professió no hagi muntat un sarau. No pot ser la pirateria, ni que la gent accepti com a normal robar. Però, amb tot això, jo no sóc de queixar-me. Començo a rodar la nova pel·lícula. Per a mi, rodar és una festa.

¿Amb la seva trajectòria, deu ser més fàcil trobar recursos?

Tinc els mateixos problemes que tothom. Envejo el nivell de producció que tenia i amb el qual vaig fer grans pel·lícules. Ara en faig d’altres amb pressupostos ajustats. Però la clau és que la història sigui potent. A tot Europa, el cinema es finança amb els recursos de l’Estat, que ajuda el cinema nacional -i som el que n’hi dedica menys-, amb les precompres de les televisions públiques -que estan en la misèria- i amb la inversió privada, que la recuperes si tens espectadors a les sales, cosa que tampoc no tenim, per l’IVA, la crisi, la pirateria... La gent està perdent l’hàbit d’anar a les sales.

I vostè ha obert un cinema.

El Texas no és un caprici, és una gran satisfacció. És la meva petita contribució en dues coses amb les quals crec profundament: que el cine s’ha de veure al cine i que s’ha de normalitzar el català al cinema.

És el director més prolífic del cinema català.

No: sóc un dels quatre o cinc directors europeus més prolífics dels últims anys. I evidentment el que ha fet més pel·lícules en català a la història del cine. Crec en el meu país, la meva gent, la meva cultura. El que sé és el que veig i el que mamo.

Una constant i un tret diferencial del seu cinema és l’adaptació de novel·les i obres de teatre d’autors catalans: Benet i Jornet ( Amic Amat, Actrius ), Sergi Belbel ( Morir o no, Carícies, Forasters ), Quim Monzó (El perquè de tot plegat, Mil cretins ), Lluís A. Baulenas (Anita no perd el tren, Amor idiota ), Jordi Puntí (Animals ferits ) o Cunillé (Barcelona un mapa ). Per què?

La història del cinema és la recerca de bones històries. He adaptat històries que jo creia que entenia, d’autors que miren la mateixa realitat que jo. Amb Barcelona de fons, que és el decorat de la meva vida.

I no li han ofert encàrrecs?

Sí, a Madrid em volien fer una estrella, però no ho vaig acceptar perquè els guions eren dolents. Els productors s’hi juguen els diners, amb les pel·lícules, però els directors ens hi juguem la vida. I és lògic que em surtin més bé les coses en el meu idioma, que sàpiga explicar millor la meva ciutat, el meu món. Si les meves pel·lícules han funcionat internacionalment no és per la bandereta, sinó perquè tenen veritat. N’hi ha que juguen a fer pel·lícules de marcianitos i extraterrestres, tots hi cabem i és respectable, però cadascú és responsable de les seves coses.

Explotar el talent d’autors i actors d’aquí va fer que hi hagués qui considerés que feia, en diu Sergi Belbel, teatre provincià o folklòric.

La gent pot dir els disbarats que vulgui. Catalunya juga a la primera divisió en teatre, en interpretació i en literatura; això ve de lluny. A mi Carícies em va obrir les portes del món! Bergman, mestre indiscutible, hi ha un moment que se’n va a Alemanya per problemes amb el fisc suec i fa una pel·lícula en anglès, L’ou de la serp, que és el pitjor que ha fet a la seva vida. Perquè la seva veritat és a Faro i a Estocolm i amb els seus actors. És provincià Bergman?

Què n’opina, del moment que viu el cinema català?

Que hi ha gent molt interessant i un panorama divers. Els joves em preocupen, perquè ara ho tenen molt difícil. També és veritat que els han educat amb les vaques grasses i no els han ensenyat a espavilar-se. Lamento que les escoles de cinema posin al cap dels alumnes la idea que tots hem de ser americans, i que la premsa ho magnifiqui. Qui perd els orígens perd la identitat. Si no ets de ianquilàndia només aniràs pel món si les pel·lícules tenen chicha, i això ho trobes a casa teva, no fotem.

¿S’ha sentit un ambaixador de la cultura catalana al món?

No me n’he sentit, però ho he sigut. Conec tantes ambaixades! Jo no em crec res, només crec en la feina ben feta, i si això serveix, perfecte. Jo em llevo amb ganes de tirar endavant, de creure en el país i en la cultura. Durant anys m’he sentit bastant sol estirant el carro. Érem poquets. I encara trobo que som poquets.

stats