El Verdi menys conegut de ‘Luisa Miller’ arriba al Liceu
La soprano Sondra Radvanovsky i el tenor Piotr Beczala encapçalen un ‘cast’ estel·lar
BarcelonaPoques vegades hi ha una unanimitat tan gran pel que fa a la valoració musical d’una obra com la que es va produir ahir durant la presentació de Luisa Miller, de Verdi: des de la directora artística del Gran Teatre del Liceu (on s’estrena diumenge), Christina Scheppelmann -“és una òpera infravalorada”-, fins al director musical, Domingo Hindoyan -“el tercer acte és sublim”.
“Potser no és l’òpera més popular de Verdi, però està entre les meves tres preferides”, deia Sondra Radvanovsky només engegar la roda de premsa. La soprano nord-americana, una habitual de luxe al Liceu, va recordar que el paper de Luisa Miller, de “gran complexitat tècnica i desenvolupament interpretatiu”, l’havia cantat Montserrat Caballé al mateix teatre: “És un honor per a mi assumir aquest rol aquí, perquè Caballé és la meva ídol. Era una cantant única, amb una capacitat i flexibilitat vocals excepcionals”. De fet, aquest mateix estiu participarà en l’homenatge que li ret el Festival de Peralada.
Al seu costat, entomarà la potència vocal de Radvanovsky (que gairebé va eclipsar Jonas Kaufmann en l’últim Andrea Chénier i que també va ser una espectacular Norma) el polonès Piotr Beczala. El tenor va insistir en la complexitat del títol de Verdi: “La distància entre el principi, d’estil belcantista tipus Bellini i Donizetti, i el final, que gira cap al verisme, és enorme, i el personatge va creixent i prenent dimensió a mesura que avança la trama”.
Beczala va debutar en el paper de Rodolfo fa tres anys en versió concert, i després el va cantar en òpera al MET: “Com en Un ballo in maschera, Luisa Miller t’obliga a mobilitzar tot el teu espectre de possibilitats vocals, la qual cosa és ideal per desenvolupar la veu”. Radvanovsky hi va ficar cullerada: “Sí, sí, és molt saludable per a la veu cantar aquest repertori, perquè t’obliga a mantenir la flexibilitat vocal.” Comentant els pròxims compromisos, el tenor va avançar que l’any vinent cantarà Aida amb Radvanovsky al Festival de Peralada. Li va faltar afegir un “ups!”
En el segon cast debutarà en el paper de Luisa la jove soprano italiana Eleonora Buratto (La sonnambula a la temporada 2013/14 i La bohème a la 2015/16), que afronta el paper “amb molta cautela i respecte”, acompanyada del mexicà Arturo Chacón-Cruz, que debuta com a Rodolfo: “El llibret d’aquesta òpera no té gaire sentit, però la música és tan bonica i plena de color que es podria comparar amb Aida o Otello si fos més coneguda”.
Verdi i la relació pares-fills
La direcció d’escena d’aquesta Luisa Miller és de Damiano Michieletto. La producció de l’Opernhaus Zürich es va estrenar l’abril del 2010. Ulrich Senn, responsable de la reposició, va parlar precisament del llibret que va escriure Salvadore Cammarano inspirant-se en Càbala i amor de Friedrich Schiller: “Hi retrobem un dels temes constants i repetitius en l’obra de Verdi: la relació pares-fills i els conflictes intergeneracionals”. La trama, aquí, es duplica amb dos pares i els seus corresponents fills, Rodolfo i Luisa, a qui impedeixen casar-se.
“L’espai són quatre habitacions i dos pisos (burgès a dalt, humil a baix), una estructura que va pivotant en un joc de miralls per mostrar que els mateixos problemes afecten diferents classes”, va dir Senn, que sobre la reposició va explicar que sempre que la reposen és diferent: “Michieletto té un concepte molt clar del que vol, però treballa donant molt de marge als cantants”.
“Jo intento donar-los el confort perquè se sentin lliures sense ser-ho realment, provem coses i anem construint”, va afegir el director musical Domingo Hindoyan, que debuta al teatre barceloní. Hindoyan va lloar amb la seva veu de baríton aquest títol de Verdi: “Ell en va quedar insatisfet, tant pel llibret com per l’estructura, però amb el seu talent va crear una tensió dramàtica que recorre tota l’obra”.
