Viatge al fons de les 500 nits de Joaquín Sabina
El cantautor d’Úbeda actua avui i demà al Palau Sant Jordi amb les entrades gairebé exhaurides
BarcelonaProblemes de salut i amb Hisenda estan dictant l’actualitat relacionada amb Joaquín Sabina (Úbeda, 1949), que avui i demà omplirà el Palau Sant Jordi per tancar la celebració del quinzè aniversari de la publicació del disc 19 días y 500 noches (1999). Primer va ser la interrupció del concert a Madrid del 13 de desembre. “No em trobo bé”, va dir abans de baixar de l’escenari després de gairebé dues hores de concert i quan només faltaven els bisos. Havia patit un episodi de pànic escènic, va dir ell mateix quan va comparar el que li havia passat amb el que ha dut la cantant Pastora Soler a deixar els escenaris.
El pànic ja l’havia superat quan va fer un segon concert a Madrid el dia 16. El seu representant, José Navarro Berry, va recordar els problemes de salut de Sabina des que va patir un ictus l’any 2000. “Sempre queda un pòsit”, va dir Berry. Tanmateix, l’atac de pànic també va poder ser una crisi d’ansietat causada per una investigació d’Hisenda, segons va publicar El Mundo dissabte passat. Berry reconeixia que l’Agència Tributària li reclama quatre milions d’euros i que li havia embargat cautelarment el 87% del capital social d’Ultramarinos Finos, l’empresa que administren Sabina i la seva dona, Jimena Coronado. És un cas similar al d’altres artistes que facturen a través d’una societat, de la qual cobren un sou, i que Hisenda també està investigant.
La combinació dels problemes de salut i fiscals podria donar material per a unes quantes cançons, perquè l’experiència ha nodrit bona part de l’obra de Sabina, com ara 19 días y 500 noches, un disc on la primera persona de les lletres té un caràcter molt confessional i on la música descriu pràcticament totes les seves influències.
Honestedat brutal argentina
Sabina va començar a treballar en les cançons de 19 días y 500 noches després d’una col·laboració amb l’argentí Fito Páez que va acabar com un rosari de l’aurora especialment tòxic. Ja tenia 50 anys i així ho va voler explicar a la cançó A mis cuarenta y diez, un autoretrat vestit de testament on Sabina adopta maneres de Bob Dylan, i on més que cantar recita. Aquesta peça evidencia el que perseguia la producció d’un altre argentí, Alejo Stivel, que va convèncer Sabina que seria més creïble una veu tal com raja i que l’edat i la vida havien invalidat per cantar de manera ortodoxa. I així, sense impostar, canta De purísima y oro amb l’eco de Chavela Vargas, tira cap a la rumba a Cerrado por derribo i recita Como te digo una ‘co’ te digo la ‘o’, un rap formalment càndid que fa servir per explicar aquella Espanya que Aznar deia que anava bé.
En conjunt, l’àlbum no arriba al brutalisme confessional que va signar aquell mateix any Andrés Calamaro a Honestidad brutal, però líricament hi ha menys autocomplaença i sí força mala llet i rancúnia. És el que expressa a la cançó 19 días y 500 noches, una rumba a l’estil de Bambino que camina per la fina línia que separa el despit de la misogínia: “ Siempre tuvo la frente muy alta, la lengua muy larga y la falda muy corta ”, canta. En el disc Sabina parla de les dones amb romanticisme o amb crueltat. Va de la idealització de les prostitutes d’ Una canción para Magdalena, composta amb Pablo Milanés, al retrat carregat de verí de Barbie Superstar, una peça on empelta Satisfaction dels Rolling Stones per dibuixar una joguina trencada.
