Víctimes  de la Guerra Civil:  més enllà dels morts

MEMÒRIA HISTÒRICA

Víctimes de la Guerra Civil: més enllà dels morts

El Memorial Democràtic i el MUME mostren el cost humà del conflicte i tots els esforços per salvar vides

Víctimes de la Guerra Civil: més enllà dels morts

Han passat 80 anys des de la Guerra Civil però encara no sabem quantes víctimes va deixar. El Centre d’Història Contemporània de Catalunya porta més de tres dècades elaborant una relació dels morts a Catalunya -catalans i no catalans, d’un bàndol i de l’altre- i, de moment, té registrades 55.170 morts o desapareguts. S’estima que quan s’acabi l’estudi la xifra podria arribar a 80.000. Però si entenem per víctima tothom que va patir les conseqüències del conflicte -soldats que van sobreviure però van quedar traumatitzats o mutilats, vídues en condicions econòmiques paupèrrimes, orfes, malalts per culpa de la fam i les epidèmies, refugiats sense casa, exiliats de per vida, persones amb el patrimoni perdut per sempre- la xifra podria multiplicar-se diverses vegades. De totes aquestes pèrdues parla Víctimes 1939-1945 al Memorial Democràtic, exposició que es pot veure fins al març. El Museu Memorial de l’Exili (MUME) mostra sobretot l’exili. Autoritzats per a sortir. L’èxode del 36 explica la fugida, l’estiu del 1936, de les persones vinculades, sobretot, a la burgesia més benestant, a l’Església i a la dreta catalana. L’exposició, que es pot veure fins al 3 de febrer, destaca com les autoritats catalanes van facilitar la seva sortida del país.

Mapes que parlen

“Una víctima és una persona que pateix un mal que no vol, i a partir d’aquí no només hi ha els morts, sinó també els supervivents”, diu l’historiador Jordi Barra, que ha comissariat Víctimes 1939-1945. L’exposició del Memorial Democràtic té la singularitat que explica l’impacte de la guerra a través de mapes inèdits amb moltes xifres, fotografies, històries personals i objectes: des d’un tros de metall vell que formava part de la tanca del camp d’Argelers fins a una maleta. És la història a gran i a petita escala. “El mapa et parla; a través seu visualitzes moltes coses i te’n qüestiones moltes altres, però no hi empatitzes; per això també aportem els relats personals”, explica Barra.

El mapa de fosses ajuda a visualitzar els enfrontaments i les seves conseqüències: seguint-les és fàcil imaginar on hi va haver la Batalla de l’Ebre o el front del Segre. Entre els visitants impacta sobretot el mapa amb l’acollida de refugiats per comarques. Fa un parell d’anys Europa es va comprometre a acollir 160.000 refugiats. No ha complert, i va ser molt difícil arribar al compromís. Potser per això les xifres que mostra el mapa commouen: la Segarra, amb 22.044 habitants, va acollir 7.744 refugiats (35,12% sobre la població); Osona, amb 73.956 habitants, en va acollir 11.265 (15,32%); i el Vallès Oriental (64.685 habitants), 10.466 (16,18%).

“Moltes vegades, quan acaba l’exposició, molts visitants marxen preguntant-nos i preguntant-se com és que encara ignorem tantes coses, com és que encara no s’han obert fosses o no se sap el nombre de morts”, diu Barra. L’exposició parla de les víctimes dels dos bàndols. “Parlem de víctimes sense entrar a valorar qüestions ideològiques -explica Oriol Dueñas, l’historiador del Memorial Democràtic-. És la primera vegada que al Memorial parlem de manera directa dels que van ser perseguits el 1936; calia fer-ho de forma rigorosa i sense cap mena de por”.

L’altre exili

El febrer del 1939, mentre prop de 450.000 persones creuaven la frontera per refugiar-se a França, tornaven a Espanya més de 30.000 catalans que n’havien fugit l’estiu del 1936. Aquests catalans són els protagonistes de l’exposició del MUME. La majoria van poder fugir gràcies als salconduits que els va facilitar la Generalitat, i uns 15.000 van sortir dels ports de Barcelona en vaixell cap al sud de França i Itàlia (sobretot a Gènova). L’historiador i comissari de l’exposició, Rubèn Doll-Petit, calcula que la xifra d’assassinats pels incontrolats a Catalunya, entre el 19 de juliol del 1936 i finals d’any, va ser de 6.400; un 30% eren eclesiàstics.

Però a diferència del que passava al bàndol franquista, el govern republicà insistia a demanar públicament que s’aturés la violència. Ajudar a fugir els perseguits era una manera de lluitar contra aquells assassinats. “El que va fer la Generalitat és un acte humanitari sense precedents; el govern estava desbordat per tot el que passava al carrer, però va fer l’impossible per salvar com més persones millor”, diu Doll-Petit. Quan van tornar, la majoria d’exiliats es van adherir al govern de Burgos. Molts joves van passar la frontera clandestinament per allistar-se al bàndol franquista.

Més continguts de