Vila-Matas i Tavares elogien la complexitat literària amb sentit de l’humor

La complicitat entre Enrique Vila-Matas i Gonçalo Tavares va començar, primer, quan es van llegir mútuament -tots dos elogien l’obra de l’altre- i, en segon lloc, en un congrés a la ciutat brasilera de Parati. “Vam participar en una taula rodona, i després em vaig fixar que l’Enrique era tan tímid com jo -va explicar Tavares-. Seia durant molta estona en silenci i quan s’aixecava per marxar li deien que es tornés a asseure: « Sente-se» ”. Cada vegada que li deien això, Vila-Matas entenia « Sintesis », i va ser amb aquesta paraula que va batejar Tavares al pròleg d’ El reino (Seix Barral). “Li dic senyor Síntesi perquè, de la mateixa manera que les substàncies es concentren, també ho fan les idees, i Tavares és un mestre a l’hora de sintetitzar -va admetre, somrient-. El reino es fixa en la rebotiga dels nostres cervells, carregada d’irracionalitats i instints assassins. Tavares té un altre recull de novel·les, El barrio, que funciona com a contrapunt a aquesta foscor: és una zona amigable, un alegre chiado literari. És en aquest barri que imagino Tavares assistint a una d’aquelles inauguracions a què va el senyor Kraus per satiritzar-les: «El bon polític arriba tard fins i tot a la inauguració d’un rellotge»”.

Richard Sennet al Kosmopolis: “Mai he cregut en la jerarquia d’un públic elevat i un altre que no”

Més endavant de la conversa, moderada per Anna Maria Iglesia amb l’encert d’estimular connexions imprevistes entre l’obra dels dos escriptors, Tavares va mostrar un fragment d’una pel·lícula de Tarkovski per recordar que “tant en cinema com en literatura el que importa no és el tema que expliquis sinó el punt de vista”. D’això en sap un niu Vila-Matas, que fa un parell d’anys va publicar Mac y su contratiempo. “Era una apropiació d’un text meu anterior per simular que el repetia -va dir-. Si l’hagués repetit de debò hauria estat avorridíssim. En una de les entrevistes em van preguntar: «I què passa després del final de la novel·la?» Em va fer feliç. Els finals oberts s’assemblen a la vida, i de finals oberts me n’he trobat uns quants als llibres de Tavares”.

Enrique Vila-Matas: “L’art ha de ser optimista”

“A vegades penso que fem literatura per a gent que arriba a casa exhausta i que vol llibres previsibles -va admetre Tavares-. Hi ha una ansietat pel final que em sembla trista”. Els dos autors comparteixen la voluntat d’escriure “literatura complexa, amb os”. I divertida. “M’agraden els llibres que comencen per llocs inesperats -va assegurar Vila-Matas-. Godard deia que li agradava entrar als cinemes quan les pel·lícules ja havien començat. Al cap de poc temps va afegir que també marxava abans que acabessin”.

Gonçalo M. Tavares: “Al segle XX el progrés i la destrucció es barregen: l’un no seria possible sense l’altre”

Més continguts de