Crítica

Vint anys després...

Una 'Turandot' 'hi-tech' evoca la reobertura del Liceu amb el mateix títol

7 d’octubre del 1999. Barcelona s’engalana per reobrir el Liceu, cinc anys després de l’incendi que el va devastar. Núria Espert hi presenta una 'Turandot' tradicional, amb cartró-pedra luxós i un canvi al final, quan la princesa de gel se suïcida per fidelitat al seu principi: “Mai nessun m’avrà!” La polèmica està servida, tot i que la sang no arriba al riu.

7 d’octubre del 2019. La situació enrarida d’un país de destí incert i amb no poques divisions internes no impedeix que el Liceu festegi el vintè aniversari d’aquella ja llunyana reobertura. I ho fa amb glamur però sense reis, i amb la mateixa òpera, muntada per Franc Aleu en el que suposa el debut com a director escènic del videoartista català.

Aleu concep una 'Turandot' 'hi-tech' en què el “popolo di Pekino” sembla immers en la despersonalització dels llums de LED i de cíborgs dins dels quals hi ha els ministres Ping, Pang i Pong. Tan sols el príncep desconegut (Calaf), el seu pare Timur i l’esclava Liù semblen procedir d’un món encara humanitzat. Al final, però, Calaf es revelarà com un home assedegat de poder i que manlleva la diadema que corona la testa d’una Turandot que, despresa de la seva vestimenta de princesa, contempla entendrida el cadàver de Liù. Aquestes dues idees són les que Aleu defensa en un muntatge que, tanmateix, deixa bastant descuidats els retrats dels personatges i que resulta en general bastant estàtic. Es tracta d’un espectacle amb bones i efectives idees visuals, gràcies a la videcocreació del mateix Aleu, autor igualment d’una escenografia cosignada per Carles Berga i que en alguns moments recorda les escultures de Henry Moore. El magistral ús de la llum, dissenyat per Marco Filibeckç, acaba de complementar les coses, amb la complicitat d’un vestuari imaginatiu de Chu Uroz. Fora d’això, insistim, el muntatge no aporta gran cosa al que tots sabem sobre una de les òperes més populars del gènere i, a més, incorre en algunes idees no sempre ben defensades.

Hi havia molt d’interès per escoltar Iréne Theorin en el rol titular. Lluny de decebre, la soprano sueca va oferir una lectura intensa de la princesa, amb timbre noble, vocalitat d’esmalt i emissió potent. Al seu costat, el Calaf sempre noble del tenor Jorge de León, dotat d’una robustesa vocal molt apropiada al personatge i sempre complidor, tot i que la subtilesa no sigui marca de la casa. Al Timur d’Alexander Vinogradov li calen aguts més ben projectats, mentre que el centre i els greus són correctes. La gran triomfadora, tanmateix, va ser Ermonela Jaho, una Liù sensible, delicada, musical i amb exemplar bon gust en el fraseig.

Formidables el mandarí de Michael Borth i el trio de ministres (Toni Marsol, Francisco Vas i Mikeldi Atxalandabaso), i anecdòtica i entranyable la breu aparició de Chris Merritt com a Altoum.

Josep Pons va saber extreure de l’orquestra detalls i matisos en una concepció a voltes cambrística de la partitura pucciniana, molt millor en els moments intimistes que no pas en els més èpics, tot i el bon rendiment general de l’orquestra. El cor, ben complementat amb el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, va tenir bones intervencions, tot i que les reformes i els canvis a la secció femenina són més que necessàries.

Més continguts de