CINEMA

Virginia García del Pino: “El que millor retrata a un cineasta és la seva obra, no un documental”

La Mostra de Films de Dones concentra aquests dies un gruix important de la seva programació a la Filmoteca de Catalunya. Una de les cites imperdibles arriba aquest vespre amb l’estrena a Barcelona de La décima carta, el documental de la inquieta directora Virginia García del Pino (Barcelona, 1966) sobre un dels cineastes espanyols més importants de la història: Basilio Martín Patino, referent del cinema més compromès i punyent.

El film forma part del projecte Cineastas contados , en què directors moderns retraten un dels seus referents. Per què vas triar Patino?

Perquè m’agrada la llibertat del seu cinema, sempre fa el que se suposa que no ha de fer. Això provoca que els resultats no siguin mai rodons i que l’obra tingui fissures, però prefereixo un cinema arriscat i imperfecte que una cosa ja vista. També el vaig triar perquè l’havia vist en una masterclass i m’havia agradat la seva sinceritat. Posats a fer un retrat d’un cineasta que no conec, millor un que semblés accessible.

Com et vas plantejar la teva aproximació a Patino?

Em vaig posar una condició: no fer entrevistes. Era absurd, perquè jo ja sabia les respostes, les he llegit en els llibres sobre ell. Així que vaig fer servir una entrevista del 1981 i em vaig dedicar a acompanyar-lo i deixar que parlés, sense estirar-li la llengua. Només vaig fer-li una pregunta i no me la va contestar: per què va deixar el cinema tants cops. És l’únic que no havia trobat als llibres. I encara no en sé la resposta.

Poc després d’iniciar el documental es fa patent la seva incomoditat.

Sí, no funcionava. A mi em costava dirigir un equip de rodatge i ell no volia ser filmat. Era molt difícil treballar així, sense cap complicitat per part seva. Fins i tot em vaig plantejar abandonar el projecte. Al final vaig adonar-me que perquè m’acceptés havia d’estar sola amb ell, així que vaig acomiadar l’equip i em vaig dedicar a visitar-lo a casa seva. Si hi havia alguna possibilitat de fer una pel·lícula, havia de ser íntima.

Retratar un cineasta a través del cinema no deu ser fàcil.

No, no ho és. El que millor retrata a un cineasta és la seva obra, no un documental. El meu dóna algunes pinzellades sobre ell, però sobretot descriu la nostra relació. Segons com, el fet de no aconseguir el seu retrat em sembla més interessant que fer un biopic. Jo treballo amb la realitat i vaig trobar un Basilio gran, cansat, amb problemes de memòria i sense ganes de fer cinema. Així que em vaig proposar rescatar el cineasta. ¿Per això li donaves la càmera i us miràveu el seu arxiu a la filmoteca?

Sí, però no servia de res. No li venia de gust recordar i el documental tenia un final que no m’agradava gens. Per sort, es va produir la coronació de Felip VI i vaig anar a veure’l perquè sabia que els fets històrics li interessen molt. I va ser molt bonic quan ell va començar a analitzar la cerimònia i va acabar dient: “Algú hauria de fer una pel·lícula sobre això”. D’alguna manera, havia aconseguit ressuscitar el cineasta.

Per a qui has fet el documental?

Per a la gent que no coneix Patino. La idea era que l’espectador volgués veure les pel·lícules de Patino. Per això em centro tant en Queridísimos verdugos. Ara que tothom al·lucina tant amb The act of killing, em semblava interessant mostrar que algú ja ho havia fet fa molts anys. I crec que és la pel·lícula de Patino amb la qual els joves poden connectar més.

Patino ha vist el documental?

Sí, l’hi vaig ensenyar quan el vaig tenir acabat i li va agradar. Em va dir que havia fet una cosa molt veraç, però que es veia molt gran. I que li agradava molt que no fos una cosa convencional i els inserts de records que hi ha dins el pla.

Més continguts de