"Visca la vida! Cantarem i que es fotin"
Sanjosé i Belda tanquen els directes del projecte Càntut amb un concert magnífic a L'Auditori
'Càntut'. Sala 2 de L'Auditori. 3 de febrer
Que d'un projecte com Càntut se n'hagin pogut fer 49 concerts és una molt bona notícia. Primer, perquè evidencia que hi ha un interès per connectar-se amb el cançoner popular català. Després, perquè avala el format triat per Carles Sanjosé, Carles Belda, Jordi Casadesús (La Iaia) i Coloma Bertran (Les Violines), una barreja de pop i tradició que aconsegueix que les cançons dels avis recollides pel folklorista Albert Massip i reivindicades pel Festival Càntut sonin fresques. Al cap i la fi, la música popular és aquella que sobreviu fora dels arxius.
En el concert de comiat del projecte a la sala 2 de L'Auditori, organitzat pel BarnaSants i el Tradicionàrius, Belda va explicar que un home de Reus, l'Albert, li havia enviat una versió d''El general Bum-Bum', aquella cançó que feia escarni del general Eugenio de Gaminde que el 1870 va reprimir la Revolta de les Quintes bombardejant la Vila de Gràcia. En l'enregistrament de la versió que va sonar a L'Auditori, l'Albert en modificava algunes paraules per inserir-la en la repressió policial de l'1-O: era el general Rajoy qui ens atonyinava. És una prova més d'allò que Belda descriu com "la cadena de transmissió d'aquesta cultura".
"Dediquem el concert a la gent que està patint presó i exili per fer un país lliure. Contra el poeta que deia '¡Viva la muerte!', diem 'Visca la vida!'. Cantarem i que es fotin", va dir Belda abans de començar una actuació amb convidats com Roger Mas, Jaume Arnella, Quimi Portet, Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), Rafalito Salazar (Ai, Ai, Ai) i el grup polifònic La Mata de Jonc. 'El pomeró' i 'El pardal' van obrir una actuació que un cop més va demostrar la bona sintonia entre els músics, tant el mestratge de Belda amb l'acordió (impressionant la delicadesa a 'Flors de baladre', la composició d'Isidor Marí) com la flexibilitat de Sanjosé amb la guitarra, capaç del fraseig més sobri a 'La dida' i alhora de mantenir un duel amb l'harmònica de Joan Garriga a una 'Serrallonga' convertida en blues salvatge. A més, Casadesús va crear atmosferes psicodèliques remenant els teclats i Bertran va commoure amb el violí, una presència fonamental en peces com el cant de taverna 'Per l'aliment del bon vi'. També la van encertar els convidats. Roger Mas va posar profunditat a 'La vella filosa'. El ventilador rumber de Rafalito Salazar va enlairar 'La desgràcia d'un pobre home (el gitano)' i, a més, va incorporar al repertori un tema dels Ai, Ai, Ai, 'Marxants'. El "realisme surrealista" dels 'Goigs de Sant Quitèria' va ser entomat per Quimi Portet, i Jaume Arnella, heroi transgeneracional de la tradició oral, va aportar enginy i experiència en 'Una matinada fresca', la cançó que van repetir per tancar un concert magnífic.
Una reflexió final. Entre els convidats hi havia Joan Garriga, que amb La Troba Kung-Fú ha portat al present en clau de rumba mestissa peces del cançoner popular com 'La cançó del lladre', i molts grups de música tradicional interpreten aquestes peces arrelades en la història. Després del concert a L'Auditori, però, és lícit pensar que seria interessant veure Joana Serrat fent una versió de 'La dida', els Manel de 'Per l'aliment del bon vi', els Txarango de 'La desgràcia d'un pobre home', els Mishima d''El general Bum-Bum' o Senior o Mazoni de 'Serrallonga'. O, fins i tot, Rosalía atrevint-se amb els 'Goigs de Santa Quitèria'. Això seria donar continuïtat a un projecte tan especial com Càntut.
