El llibre primer d'elegies de Sext Aureli Properci (57/46 aC-15 aC) comença d'una manera francament deliciosa: "Cíntia fou la primera que em captivà amb els seus dolços ulls, míser de mi, jo que encara no havia estat tocat de cap desig. Llavors Amor féu abaixar els meus ulls sempre arrogants i m'oprimí la testa amb els seus peus. El pervers m'ensenyà, d'ençà d'aleshores, a avorrir les noies castes i a viure sense seny; i ja fa tot un any que aquesta follia no em deixa, i això que he de tenir els déus contra mi". Joan Mínguez va traduir l'any 1925 per a la Fundació Bernat Metge les Elegies de Tibul i les de Properci: a la introducció al volum propercià dóna una explicació de la subjugadora Cíntia de l'elegia inicial, a qui no qualifica pas de meretrix (prostituta), sinó de mulier stolata (matrona). "I pot afegir-se que àdhuc fou casada amb la Lèsbia de Catul, perquè parlant Juvenal de la diferència entre l'esposa antiga i les modernes posa enfront d'aquella muller d'altre temps, Cíntia i Lèsbia", conclou. S'entén, llavors, que el poeta acabi demanant ajuda: "I vosaltres, amics que aviseu massa tard l'esgarriat, cerqueu-me metgies per al cor malalt". El poeta està perdut. La seva confessió final és definitiva: "A mi, la meva Venus m'infligeix unes nits amargues, i no em deixa en cap moment Amor".
