'Vivir dos veces': l'Alzheimer no és el final de la vida

Crítica de la comèdia dramàtica de Maria Ripoll que protagonitza un esplèndid Oscar Martínez

Direcció: Maria Ripoll. Guió: Maria Mínguez. 101 min. Espanya (2019). Amb Oscar Martínez, Inma Cuesta i Mafalda Carbonell.

Demostrar que la malaltia, per molt cruel que sigui, no és el final de la vida. Aquesta noble idea, carregada de possibilitats fílmiques, és al moll de l’os de 'Vivir dos veces', la història d’un professor de matemàtiques a qui li diagnostiquen Alzheimer i que l’únic que desitja és quedar-se en pau amb si mateix i amb el seu passat. En aquest trajecte ho aprofitarà també per quedar en pau amb el seu present. Maria Ripoll dirigeix el seu film des de l’emoció, i a l’emoció li devem els seus millors moments. Com el final, esclar: els ulls d’Oscar Martínez ho diuen tot i revelen quin gran actor que és.

Llàstima que per arribar-hi el vehicle embarranqui en unes quantes situacions impossibles, escenes de comèdia mal resoltes i diàlegs postissos. Inma Cuesta comença en un registre histriònic que grinyola per tot arreu i el personatge del gendre és fluixíssim. És agradable detectar homenatges a 'Els 400 cops' –l’escena de la descoberta al cotxe– i funciona la química de l’avi amb la neta –un bon descobriment–, però la dialèctica tragicòmica està esbravada. Rutllaria molt millor des del drama humanista, sense necessitat d’aquestes espurnes de comèdia –l’addicció al mòbil, el 'coaching'– que allunyen més que no pas apropen al fons de la pel·lícula.

Més continguts de