Literatura

Witold Szablowski: "Hem canviat un tipus d’esclavatge per un altre"

Autor del llibre 'Los osos que bailan. Historias reales de gente que añora vivir bajo la tiranía'

El seu avi era membre del Partit Comunista i, de petit, coneixia tots els noms dels peixos grossos. Amb nou anys va viure el daltabaix que va suposar la caiguda del comunisme. Amb aquest bagatge, el periodista polonès Witold Szablowski (Ostrów Wielkopolski, 1980) va escriure les cròniques que aplega a Los osos que bailan. Historias reales de gente que añora vivir bajo la tiranía (Capitán Swing).

Què recorda d’aquell període?

Les botigues buides, perquè quan vaig néixer el comunisme ja estava en crisi i no vaig veure res dels anys daurats dels setanta. No podies comprar ni paper de vàter. L’economia en els últims anys era tan pèssima que només hi havia el mercat negre. Hi havia els cupons i recordo un dia que la meva mare els va perdre i els meus pares van discutir fortament. Tot i el paperet, havies d’esperar hores i hores fent cues. Als mercats hi havia el mercat negre, amb dones carregades de paquets amagats sota els abrics.

Aleshores l’entrada al capitalisme era vista com una esperança?

Ens pensàvem que seria així. A l’inici estava molt emocionat. No coneixia cap altre món i no sabia que abans de la guerra no hi havia comunisme; vaig veure a la televisió que tancaven el partit, que a mi em semblava que havia de durar sempre. El món d’un dia per l’altre es va omplir de color, com mostra la pel·lícula Good bye Lenin; tot es va omplir de productes. Va ser passar d’un món gris a prestatges plens d’aliments. Però com més gran em feia més m’adonava que hi havia un preu a pagar per aquesta transformació.

Els gitanos que feien ballar els ossos van ser una de les primeres víctimes, perquè els van prohibir treballar amb animals. Què li va interessar d’aquests personatges?

Cada família tenia la seva víctima. En la meva va ser la meva mare, que era mestra d’una escola que va tancar perquè només podia existir en un sistema comunista. No soc un gran fan del comunisme, però hi havia moltes coses bones perquè cada poble, per més petit que fos, havia de tenir una escola. En temes d’educació no es comptaven els diners. Pel que fa als gitanos, m’imagino els sentiments que devien tenir quan els van treure els ossos! Igual que la meva mare, que va quedar a l’atur i no es va refer.

Els gitanos estaven integrats gràcies al comunisme?

Exacte. No trobo a faltar aquells anys del final, però si avui soc periodista i escriptor és gràcies als canvis socials que va dur el comunisme, perquè la meva família havia sigut sempre pagesa pels dos cantons i els meus pares ja van poder estudiar i fer-se mestres.

Li deu costar explicar a Occident per què hi ha encara nostàlgics del comunisme.

Precisament per això he agafat el tema dels ossos ballarins com a metàfora: hi ha coses difícils d’explicar. Quan penses en la seva situació, tenien una vida estable, que no era perfecta perquè de vegades fins i tot els torturaven, però era l’única que coneixien i no sabien que hi havia altres ossos que vivien al bosc. De cop i volta, els van deixar en llibertat, es van quedar en estat de xoc i no sabien què fer. La llibertat era estressant, i quan llegim sobre aquests ossos intentem pensar que va passar el mateix amb els humans. Als anys 80 hi havia gent que volia guanyar més diners i tenir més productes a les botigues, però no van demanar intercanviar el comunisme pel capitalisme.

Què va suposar la llibertat?

Per a la gent que havia viscut tota la vida en un país sense llibertat, va ser problemàtica, perquè és fàcil enganyar-la, no entens les normes. Cal definir la llibertat. Som lliures en el món capitalista? Crec que hem canviat un tipus d’esclavatge per un altre. Quan pensem en els dispositius, els telèfons mòbils, Facebook... els millors enginyers del món juguen amb el nostre cervell per intentar que ens fem addictes al mòbil i ens gastem diners amb coses que no necessitem, i davant d’això som molt vulnerables. Amb tot, crec que podem ser lliures al marge del sistema. Has de mirar cap endins. Això és el que vaig veure quan llegia sobre aquests ossos. Els únics moments que eren lliures tenien una llibertat organitzada i controlada, però quan els sortia de la seva pròpia naturalesa, la llibertat era més genuïna.

En la segona part del llibre recull una sèrie de viatges que va fer per països com Cuba i Grècia.

Volia parlar de llibertat des de molts angles i com la gent lluita per aconseguir-la. Un dels meus personatges preferits és la senyora polonesa que viu a l’estació Victoria de Londres. Discapacitada. A la Polònia comunista li donaven feina en una fàbrica de guants. Quan es va quedar sense feina va anar a Estrasburg per denunciar la injustícia. El tribunal es van limitar a dir-li que escrivís una carta. Va ser un fracàs, però es va adonar que la gent li donava diners perquè sentien pena per ella. Aleshores va decidir dedicar-se a pidolar, però ho faria a la ciutat més rica, Londres. Quan la vaig conèixer era una sensesostre, però és la persona més lliure que he conegut.

Com va treballar les entrevistes?

Intento treballar-les literàriament seguint Kapuscinski; per tant, la literatura és molt important, però intento que no em destorbi: la meva prioritat és que el text sigui llegidor i atrapi el lector; per això faig capítols ben curts.

Ha embellit les històries?

No he inventat res, tot està basat en els fets, i les històries són tal com me les van explicar. La literatura rau en la metàfora dels ossos ballarins que no poden gestionar la seva llibertat tal com els passa als humans. De fet, també som animals, i si parlem d’emocions no som tan diferents dels ossos.

Com veu el govern d’extrema dreta que hi ha a Polònia avui dia?

No és un problema només de Polònia. A la majoria de països europeus, els polítics són tan corruptes que la gent no confia en ells i busca noves idees, i es deixen seduir per persones que tenen un bec d’or. Un 30% dels joves voten aquests idiotes perquè ja no confien en ningú i busquen algú més radical que els promet canvis.