Cinema

Woody Allen: “No em penedeixo d'haver fitxat Donald Trump com a actor, tant de bo seguís fent pel·lícules”

El cineasta estrena al Festival de Sant Sebastià 'Rifkin's Festival'

El covid ha impedit a Woody Allen viatjar a Sant Sebastià a presentar Rifkin's Festival, que aquest divendres ha inaugurat el festival de la ciutat, però no ha tingut cap problema en connectar-se a través de Zoom des de la seva casa de Nova York amb un grup de periodistes més interessats a parlar de cinema que dels escàndols que encara el persegueixen als Estats Units.

Rifkin's Festival és plena d'homenatges a directors com Bergman i Fellini, però en la seva autobiografia assegura que no és pas cinèfil. Quina relació té amb el cinema, doncs?

Vaig créixer durant la Segona Guerra Mundial i només veia pel·lícules de Hollywood. Algunes eren meravelloses i d'altres més aviat estúpides. Però després de la guerra van començar a arribar pel·lícules europees i eren sensacionals, entenien el cinema com un art i eren imaginatives, provocadores... I quan jo pensava en ser director eren pel·lícules com aquelles les que volia fer. Però no soc una d'aquelles persones que han vist totes les pel·lícules dels directors importants. Jo vaig al cinema a passar-m'ho bé. La gent diu que els clàssics europeus són molt intel·lectuals, però no és veritat, són molt entretinguts i excitants, tant com una pel·lícula d'acció o una comèdia. Són pel·lícules entretingudes que, a més, estan rodades meravellosament i aborden temes importants. No és com fer els deures, si les veus no t'avorriràs pas. I així ha de ser. Si jo anava a veure una pel·lícula de Bergman era perquè m'ho passava bé, no per prendre notes o estimular la ment.

'Rifkin's Festival': Sant Sebastià no és Manhattan

És temptador llegir en l'elogi del cinema d'autor europeu de Rifkin's Festival una petita venjança contra la indústria de Hollywood que tan malament l'ha tractat últimament.

No, és més simple que això. Quan Mediapro em va proposar rodar una pel·lícula a Espanya vaig pensar: bé, ja he rodat a Barcelona i m'ho vaig passar molt bé, també he rodat a Oviedo i Avilés i no volia anar a Madrid perquè a l'estiu fa massa calor. I llavors vaig pensar en Sant Sebastià, on havia anat convidat pel festival. I com que no conec gaire la ciutat, vaig escriure la història al voltant del festival. Així és com va sorgir la idea d'homenatjar els grans directors com Buñuel, Fellini o la Nouvelle Vague, no hi ha cap motiu amagat.

De tots els cineastes que homenatja a Rifkin's Festival només n'hi ha dos que estiguin vius, Claude Lelouch i Jean-Luc Godard, que el 1987 el va fitxar per actuar en una pel·lícula seva, King Lear. Què recorda d'aquella experiència? ¿Manté el contacte amb Godard?

Em va escriure fa un parell d'anys, quan jo rodava a Europa. Però no, ja no estem en contacte. Va ser un honor treballar per a ell. Era una de les seves idees boges i em va demanar que hi participés i jo faria qualsevol cosa per Godard, perquè és un dels grans innovadors del cinema, una gran inspiració. La veritat és que vaig tenir la sort de poder conèixer molts dels cineastes que homenatjo al film: Fellini, Bergman, Godard... La majoria han mort, però Godard és un inconformista que ha decidit viure per sempre i jo me n'alegro.

Una plataforma ha organitzat una protesta contra la pel·lícula perquè, segons ells, sembla “un macroanunci d'encàrrec” que caracteritza Sant Sebastià com un parc temàtic i els preocupa la turistificació de la ciutat. Què en pensa?

És una ximpleria. La pel·lícula no tindrà cap efecte sobre la ciutat. La gent veurà a la pel·lícula que Sant Sebastià és una ciutat preciosa, però no crec que milions de persones viatgin aquí per culpa meva com si això fos Disneyland. A més, el meu públic segueix sent petit, només vindran un grapat de persones i segurament seran bona gent, no patiu.

¿Va donar instruccions a Wallace Shawn per imitar la seva manera d'actuar ?

Quan contracto un actor intento no dir-li res, fins i tot quan ells em demanen que ho faci. La Gina [Gershon] t'ho pot confirmar, només li deia: “Deixa de pensar en el personatge”. L'única instrucció que els dono a vegades és que parlin més ràpid o més a poc a poc. Normalment, més ràpid. Són gent amb un currículum excel·lent, grans intèrprets, no els vull complicar la vida dient “fes això, fes això altre, actua més com jo”, així que els deixo treballar tranquils i fer la seva contribució a la pel·lícula. N'hi ha que després diuen: “No parlava mai amb mi, només em preguntava si havia esmorzat bé”, però la majoria són feliços. I si tenen alguna pregunta específica la responc, òbviament, però no me'n fan gaires.

¿Creu que es repetiran els problemes de distribució que va tenir als Estats Units Un dia de pluja a Nova York?

Sí, probablement. Un dia de pluja a Nova York no s'ha estrenat fins ara als Estats Units, molt després d'havers-se exhibit amb èxit a Europa i la resta del món. I amb Rifkin's Festival crec que tornaré a tenir els mateixos problemes. Però estic segur que si la pel·lícula funciona i a la gent li agrada, tard o d'hora algú la projectarà als Estats Units o la comprarà alguna plataforma.

Què opina de les normes que han creat els Oscars per garantir la inclusió i la diversitat de les pel·lícules nominades?

L'objectiu és lloable. La inclusió i la diversitat són importants i els admiro pel que volen aconseguir. Però és complicat fer-ho en l'art. Una cosa és establir normes en universitats i empreses, no és senzill però val la pena intentar-ho. Però en la creació no s'ha de seguir cap norma, has de poder crear amb llibertat total. L'única responsabilitat que has de tenir ha de ser fer una bona obra d'art, no canviar la situació política, tot i que sigui una causa tan important com aquesta.

¿La pandèmia és un tema que el podria interessar per fer una pel·lícula?

Si tingués una idea brillant i divertida... Però és un tema tan depriment que no sé si és possible. No he sigut mai un cineasta social ni he fet pel·lícules sobre temes d'actualitat. La pandèmia sembla ara un tema molt excitant perquè tothom la té present, però d'aquí cinc o deu anys no tant. És com fer ara una pel·lícula sobre la grip espanyola. Els temes que m'interessen són més romàntics o filosòfics, problemes humans, coses que sempre van ser problemes i sempre ho seran.

Ja s'acosten les eleccions dels Estats Units. A Celebrity va fitxar Donald Trump com a actor. ¿Es penedeix d'haver-ho fet?

No, no me'n penedeixo, tant de bo seguís fent pel·lícules. No sé per què ha volgut ser president. És un paio a qui li agrada jugar a golf, sortir a la televisió, ser jutge en concursos de bellesa, veure el futbol... No sé per què va deixar aquesta vida. És un bon actor, té una bona presència en pantalla i va fer una bona feina a Celebrity. Però la presidència no és divertida, no sé per què vol ser president, hauria sigut més feliç fent d'actor al cinema.