FOTOPERIODISME

World Press Photo: els inferns de cada dia

El CCCB rep l’exposició de la 61a edició del premi, on es pot veure la cara més íntima de drames humanitaris i mediambientals d’arreu del món

Al Camerun i en altres països de l’Àfrica central i occidental és habitual que a les adolescents els planxin els pits. És un procediment dolorós i es basa en la creença que endarrereix la maduració i és una prevenció contra les violacions. A la Michelle, una noia de deu anys, és la seva mare qui li fa massatges perquè no li creixin els pits. La fotògrafa egípcia Heba Khamis va guanyar un dels premis del World Press Photo, i a partir d’avui el públic barceloní pot descobrir aquesta i altres històries en la tradicional mostra del guardó al CCCB.

Com ja es va fer públic fa unes setmanes, el guanyador és el veneçolà Ronaldo Schemidt (Caracas, 1971), de l’agència France Presse, que va immortalitzar un manifestant en flames, José Víctor Salazar Balza, durant les protestes contra Nicolás Maduro als carrers de Caracas. A diferència de les últimes edicions, marcades per les imatges dels estralls de la guerra de Síria i els drames migratoris, en aquesta hi ha menys imatges paroxístiques i més testimonis d’inferns més pròxims i també quotidians. En alguns casos, com el reportatge del britànic Toby Melville sobre l’atropellament mortal al pont de Westminster, sí que les tragèdies més pròximes estan relacionades amb la manera com la geopolítica internacional ha contribuït a convertir el Pròxim Orient en un polvorí, i les conseqüències també han arribat a Europa. En una de les seves imatges, una dona ajaguda a terra i sagnant mira esfereïda a la càmera.

Crida l’atenció que quan els reporters s’allunyen de la primera línia de foc apareixen les dones com unes víctimes potser encara més silenciades. El suec Magnus Wennman documenta la vida vegetal de dues germanes de Kosovo refugiades a Suècia. Pateixen la síndrome de la resignació, una estranya malaltia que només s’ha localitzat en aquest país i que produeix immobilitat, mudesa, incontinència i falta de resposta a estímuls físics. Per a Sílvia Omedes, la directora de l’entitat que porta la mostra a Barcelona, Photographic Social Vision, els treballs inclosos dins la mostra revelen el paper “útil, informatiu i conscienciador” del fotoperiodisme. Entre els 42 fotògrafs guanyadors només hi ha quatre dones -Heba Khamis, Tatiana Vinogradova, Carla Kogelman i Ami Vitale- i la fundació organitzadora té una iniciativa específica, Women Photograph, per incentivar que n’hi participin més.

Tres casos més de reportatges de caràcter intimista són el de la russa Tatiana Vinogradova, que ha retratat despullades una sèrie de treballadores sexuals als seus apartaments; el de Carla Kogelman, que ha seguit la vida de dues germanes en un poble que només s’abasteix amb energies renovables en una zona rural d’Àustria pròxima a Txèquia, i el del reporter australià Adam Ferguson per al New York Times sobre divuit nenes segrestades per Boko Haram. També fruit d’un encàrrec, de Metges Sense Fronteres, l’italià Alessio Mamo explica, entre altres coses, la història de la Manal, una nena d’11 anys que va ser víctima de l’explosió d’un míssil a Kirkuk i que ha de portar durant moltes hores al dia una màscara per protegir-se la cara, reconstruïda per cirurgians de l’ONG.

La mostra, que compta amb la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell per portar a Barcelona els treballs de la categoria de multimèdia i audiovisuals, inclou 313 fotografies dividides en vuit categories. Enguany n’hi ha una de nova, dedicada al medi ambient. Fins i tot en aquest terreny el conflicte està representat amb certa distància: Thomas P. Peschak va retratar un albatros ferit, però no les rates invasores que la van atacar a l’illa Marion, al territori antàrtic de Sud-àfrica.

La intensa selecció dels premiats

Guanyar un premi del World Press Photo no és gens fàcil. En aquesta edició, que ja és la 61a, hi van participar 73.044 fotografies, obra de poc més de 4.548 fotògrafs de 125 nacionalitats. “El procés de selecció dels guanyadors és molt intens, hi ha molt debat”, explica Omedes, que va ser la secretària del jurat. Al marge de la vida que hi ha a les imatges, el World Press Photo és un guardó viu, que de cap manera pot ser aliè al sector.

Els fotògrafs que passen a les últimes rondes de la selecció han d’enviar els arxius digitals en brut de les imatges per ratificar que no han sigut manipulades -es poden editar, però no treure’n ni afegir-hi informació-. Una altra de les qüestions cabdals són les condicions en què treballen els reporters. “Vivim en una situació precària”, afirma el fotògraf freelance Javier Arcenillas, guanyador del tercer premi en la categoria de reportatges de llarga durada. “Volem que les realitats que documentem es vegin, es difonguin. Em veig com una eina de transmissió. Treballem amb elements tan delicats com el dolor aliè, i amb una cosa molt important: l’ètica”, explica Arcenillas. Aquest reporter també recorda que el seu treball s’ha publicat 300 vegades, però posa en relleu l’observació calmada que permet una exposició.

Com la imatge guanyadora, el treball d’Arcenillas també està fet a l’Amèrica Llatina, cosa menys habitual en comparació amb els reportatges més comuns dels Estats Units, l’Àfrica i el Pròxim Orient. El seu projecte s’endinsa en el terror diari que viuen les víctimes de les bandes, els assassinats i els robatoris a Hondures, el Salvador, Guatemala i Colòmbia. “El fotoperiodisme és més necessari que mai, és més útil. Els meus companys segueixen treballant a Veneçuela en unes condicions terribles”, diu Schemidt, que viu a Mèxic i recorda la duresa de les condicions de treball al nord del país, marcat pel narcotràfic. Per al director del CCCB, Vicenç Villatoro, l’exposició del World Press Photo és necessària perquè els treballs que s’hi poden veure són una expressió de “llibertat” i de “veritat”, i permeten entendre millor els conflictes de l’actualitat. En aquest sentit, la fundació organitzadora del guardó vetlla per la llibertat d’expressió i no censura cap treball per poder portar la mostra a una ciutat determinada. Als països àrabs rebutgen els nus femenins i enguany han topat amb la política birmana. “Els últims anys la mostra s’ha pogut veure a Birmània, però aquest any hi ha dos treballs, de l’australià Patrick Brown i el canadenc Kevin Frayer, sobre un tema molt delicat, el conflicte amb els refugiats rohingyes, i és possible que enguany no hi vagi”, diu Babette Warendorf, la comissària de la mostra, que estarà oberta fins al 27 de maig.

Ronaldo Schemidt: “L’escena va durar aproximadament 14 segons”

Com va fer la fotografia que ha sigut premiada?

Feia prop de 20 dies que treballava a Caracas. Va ser un dia de manifestacions molt violentes. Un vehicle blindat va envestir uns manifestants i una motocicleta que els manifestants van prendre. La van arrossegar com un trofeu i quan vaig veure que la cremaven em vaig adonar del perill. Em vaig apartar, i després va esclatar. Vaig aixecar la càmera reaccionant de manera instintiva a la gran fogonada, que no vaig veure. L’escena va durar aproximadament 14 segons.

¿Ha tingut més notícies del protagonista de la fotografia?

No ha volgut parlar amb la premsa, va quedar molt afectat. La seva germana sí. El José Víctor s’està recuperant. Va patir cremades al 70% del cos, va estar ingressat quatre mesos i li van fer més de 25 operacions. A través de la seva germana vaig saber que gràcies a la meva fotografia el van poder identificar i van rebre recursos i medecines per a la recuperació.

Ha cridat l’atenció que la seva imatge és la primera sobre l’Amèrica Llatina que guanya el World Press Photo des dels anys 60.

A Veneçuela no hi ha bombardejos amb milers de víctimes ni atacs amb armes químiques, però el reconeixement està justificat perquè hi ha una crisi econòmica, política, social i humanitària terrible.