Música

Xavier Puig: "A vegades als músics se'ns ha apartat de les decisions artístiques importants"

El director principal del Cor de Cambra del Palau de la Música dirigeix el seu primer programa

Xavier Puig (Cervera, 1973) dirigeix aquest cap de setmana el seu primer programa com a director principal del Cor de Cambra del Palau de la Música. “És un programa ideal tècnicament per treballar el cor”, explica Puig tot just acabat un assaig en què ell mateix ha dirigit el cor professional del Palau i l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra ( ONCA), amb Gerard Claret com a concertino. Plegats interpretaran, dissabte a Ordino (Andorra) i diumenge al Palau de la Música, la 'Cantata BWV 4, Christ lag in Todesbanden', de J.S. Bach, 'Summa', d’Arvo Pärt, i l’obertura de l’òpera per a ensemble i film 'La belle et la bête' que va fer Philip Glass a partir de la pel·lícula de Jean Cocteau. Les tres peces van lligades sota el títol 'Rituals, fronteres espirituals', que també és el primer del cicle d’aquest any de l’ONCA al Palau.

Deunidó la complexitat de ‘Summa’, d’Arvo Pärt.

Sí, és una complexitat que quan agafes la partitura no ho sembla: és una música senzilla, però fer-la espiritualment atractiva no és tan fàcil, i a més és molt despullada. Quan l’afinació no es troba o en una secció no hi van tots junts és molt evident.

Com va pensar el programa del concert? ¿Estava molt condicionat pel fet que Philip Glass fos el compositor convidat de la temporada del Palau de la Música?

No, Glass va ser una aportació posterior que ens va demanar el Palau. Nosaltres volíem fer un diàleg entre Bach i Arvo Pärt, que sempre s’ha manifestat hereu de la música de Bach. Són dues estètiques molt distants i contrastades, però que tenen factors comuns, com ara que parteixen del gregorià. I aleshores va ser quan des del Palau ens va dir que dins aquesta estètica minimalista igual hi escauria la figura del compositor convidat i vam posar l'obertura de Glass, que és molt contrastant, molt rítmica i brillant, i que ens serveix com una bufetada per despertar.

Curiosament, Glass havia estudiat molt la 'Cantata BWV 4' de Bach que interpretareu.

Sí, són aquests extrems que es troben. Tots aquestes compositors minimalistes han begut molt de la música de Bach.

¿Hi veu la connexió espiritual entre aquestes obres?

El que hi veig és una voluntat de transcendència des de la primera nota. També és molt curiós perquè la música de Bach va ser escrita amb una finalitat molt utilitària, per fer el diumenge següent, però des del primer moment hi ha una voluntat de transcendència. Aquesta cantata, a més, és una obra molt interessant. Es diu que la va fer per a unes oposicions d’organista a Mühlhausen, i per això és una combinació de totes les capacitats tècniques de Bach. I això que és una obra de joventut, perquè només tenia 22 anys quan la va fer.

¿En què consisteix la seva feina com a director principal del Cor de Cambra?

Jo soc qui porto el dia a dia del cor. El Palau volia mantenir una direcció artística general del Simon Halsey, i ell és el director artístic tant de l'Orfeó Català com del Cor de Cambra, però el dia a dia dels cors el portem el Pablo Larraz a l'Orfeó i jo al de cambra. El Simon fa més aviat una supervisió general.

Com es concreta aquesta supervisió?

La relació és molt fàcil perquè ell ens dona moltíssima llibertat. Jo diria que la supervisió és més a llarg termini. El cor està en un procés de renovació, i per tant hi ha una sèrie d'audicions que van començar l'estiu passat i que s'acaben aquest estiu. Aquí ell sí que hi té una aportació a llarg termini, i naturalment també treballa la gestió internacional del cor, mentre que jo porto més la gestió nacional de la temporada.

Quants membres té el Cor de Cambra?

Membres fixos són setze. És un cor que ha anat perdent plantilla fixa. De fet, el Palau sempre ha manifestat la voluntat que arribi a ser un cor de projectes concrets més que no pas una plantilla fixa. Mentrestant, encara respecta el contracte d'aquestes setze persones. Però la meitat del cor ja són extres, gent que hem anat fidelitzant i que participen en gairebé totes les produccions. Això també ens dona un cert marge perquè hi ha un tipus de veus que ens interessen més per a un repertori determinat i d'altres per a un altre. Aquesta flexibilitat és un aspecte positiu. És veritat que potser no hi ha l'estabilitat de treball, perquè hi ha uns membres que van canviant, però d'altra banda ens permet poder buscar les veus adequades per a cada repertori.

¿Per a la seva carrera, què significa assumir la direcció del Cor de Cambra?

És una gran satisfacció. Per exemple, poder treballar una cantata de Bach amb un grup instrumental professional, com habitualment ja fem, però també amb un grup vocal professional, és un ideal per a mi. Era el màxim a què aspirava en l'àmbit coral. D'altra banda, m'ha agradat molt que justament aquesta temporada hagi començat també com a director titular de la Simfònica del Vallès, perquè en aquest país estem acostumats a encasellar els directors corals i els directors instrumentals, i jo no vull renunciar ni a una ni a l'altra perquè sempre he tingut un peu a cadascuna d'elles i he reivindicat que els cors puguin jugar en una primera divisió musical. A vegades als cors se'ls considera en una segona divisió, primer perquè són amateurs, però també per factors socials i culturals. Realment no hi ha cap motiu musical perquè la part coral sigui inferior a la instrumental. Hi ha una sèrie de dinàmiques socials establertes, com ara que quan hi ha un cor i una orquestra sempre dirigeix el director de l'orquestra, que són coses que ens hauríem de replantejar, perquè possiblement et necessita menys l'orquestra que no pas el cor. A més, els directors corals no s'atreveixen a dirigir orquestres, i en canvi els d'orquestra sí que s'atreveixen a dirigir cors tant si coneixen la veu com si no. Per tant, vull reivindicar aquesta primera divisió de la música coral, el repertori de la qual té una entitat enorme, igual que el de la música instrumental. I m'agrada molt poder combinar les dues activitats.

També passa que en una gran institució l'orquestra sempre té prioritat, i el cor a vegades queda arraconat.

Sí, és aquesta percepció social que no té cap justificació, perquè puc assegurar que la qüestió de l'afinació en el cor és d'una gran dificultat, perquè s'ha d'estar revisant contínuament. Hi ha alguns elements en el cor que són realment virtuosos, de molta dificultat, i és una cosa que hem de reivindicar.

Xavier Puig, nou director de la Simfònica del Vallès

Quin és el seu projecte amb la Simfònica del Vallès?

És un projecte completament diferent del Cor de Cambra. Amb el cor cal fer un projecte perquè és un cor que havia tingut molt poca activitat i que ara hauria de remuntar a curt termini; per exemple, hauria de tenir més presència al territori, que és un dels nostres objectius. Precisament un dels objectius de la col·laboració amb l'ONCA és arribar a acords amb orquestres per poder portar el repertori arreu, en aquest cas a Andorra, i ja sabem que aquest programa el farem a Sant Cugat a la tardor. Això ens permetrà girar una mica més els repertoris. Per tant, tinc la sensació de crear un projecte. En canvi, la Simfònica del Vallès és un projecte creat, una maquinària que funciona per si sola. És una altra història. Hi ha un repte a curt termini que és millorar l'instrument de l'orquestra, veure quins elements ens poden ajudar a millorar. En aquest sentit, ja estem fem un seguit de reunions amb els caps de secció i petits assajos amb quintet de corda i amb els vents. També ens estem plantejant quins repertoris ens poden ajudar. I a llarg termini hi ha la qüestió de la renovació, que penso que no és una opció sinó una obligació de qualsevol entitat musical. La Simfònica té més de trenta anys...

I una peculiaritat organitzativa.

Exactament, els músics són els propietaris de l'orquestra. Això és un factor molt bonic, molt romàntic. Que uns músics s'organitzin per fer una orquestra penso que és el millor que podem fer com a músics, però també és veritat que hem de trobar els mecanismes perquè hi hagi una renovació que es faci d'una manera orgànica. Això està passant perquè un 40% de l'orquestra són extres, gent que no són pròpiament els accionistes de l'orquestra. Però ho hem d'estabilitzar creant noves places, i hauríem d'anar pensant qui serà la Simfònica del Vallès d'aquí vint anys, que no sigui de reforços que fan la seva aportació i se'n van, sinó començar a implicar aquesta generació actual, implicar-los no només en el 'bolo' puntual sinó en la responsabilitat col·lectiva de portar una orquestra. És un treball molt apassionant, el de la responsabilitat col·lectiva dels músics, perquè som un sector patològicament dispers en què cadascú va a la seva i cadascú conrea el seu hortet. La dinàmica de la Simfònica del Vallès, en què les coses es consensuen i es parlen, demana molta generositat, i per tant un perfil de músic molt concret. No és només un músic que toqui molt bé, que naturalment, sinó una persona que tingui unes habilitats col·lectives. Per tant, a curt termini hem de millorar el producte que tenim ara, i a llarg termini hem d'anar pensant qui serà aquesta nova generació de la Simfònica, perquè l'altra s'està acabant per jubilacions. Ara ja es comencen a jubilar els fundadors i hem d'anar pensant com fem la millor orquestra possible.

En el programa d'aquest cap de setmana, el Cor de Cambra treballa amb l'ONCA. ¿Amb quines altres orquestres hauria de treballar més el cor?

De fet, ja hem col·laborat amb moltes orquestres, començant per les que tenen cicle al Palau de la Música. I per primera vegada aquest any el Cor de Cambra participarà en la gira de Setmana Santa de la Simfònica del Vallès, que ens permet portar el 'Rèquiem' de Fauré i el de Rutter a sis ciutats de Catalunya. És una gira que ens permet això que volem amb el Cor de Cambra: que el territori senti un cor professional. A vegades en aquest país ja ens hem sentit satisfets amb bons cors amateurs, que han fet molt bona feina i és molt lloable, però crec que poques vegades han sentit realment el que és un cor professional amb qualitats individuals i qualitats col·lectives. L'any que ve ja tenim una col·laboració tancada amb Vespres d'Arnadí per fer música montserratina i de Mozart. I d'aquí dos anys tenim emparaulada una col·laboració en la 'Missa en si menor' de Bach amb l'Orquestra Simfònica Camera Musicae. Són agrupacions que tenen presència al Palau i té tota la lògica que les aprofitem. De fet, el primer que vaig plantejar és que el cicle coral del Cor de Cambra no fos només 'a cappella', sinó que comencéssim a establir col·laboracions amb les orquestres.

"En la idiosincràsia del país té sentit que l'orquestra nacional estigui a L'Auditori i que un cor nacional estigués al Palau de la Música"

Una col·laboració amb l'OBC deu ser més complicada.

Aquest seria el llarg termini. El Cor de Cambra té un curt termini, la difusió territorial, però jo també he fet un projecte a llarg termini. Si el Palau té un cor professional relativament desaprofitat i a L'Auditori tenen una orquestra, l'OBC, sense cor professional, jo crec que el sentit comú i la lògica de país seria que a llarg termini poguéssim pensar en un cor nacional que fos una ampliació del Cor de Cambra, una ampliació d'uns quaranta cantants, i que tingués residència al Palau però que donés servei a L'Auditori i fins i tot al Liceu, que també s'ha interessat en aquest sentit. En la idiosincràsia del país té sentit que l'orquestra nacional sigui a L'Auditori i que un cor nacional fos al Palau de la Música. Som en un moment de país difícil per a projectes d'aquesta envergadura, però jo hi insistiré molt perquè crec que es necessita un cor professional de concerts i l'hem de poder construir deixant espai als cors amateurs; és important que no anem a treure espai als cors amateurs, però el que no pot ser és que els cors amateurs li treguin l'espai a un cor professional amb tots els ets i uts del país. Aquest és un repte a llarg termini.

¿I aquí quin paper hi jugaria el Cor de Liceu?

El Cor del Liceu està en el seu propi procés; no es van cobrint les places, sinó que es funciona amb llistes de reforç i empreses col·laboradores, i crec que a ells tampoc els acaba d'agradar el model cap al qual estan anant. Per això també es van interessar en el fet que un cor professional d'una entitat que no deixa de ser privada com és el Palau, i que per tant té més flexibilitat que no pas una entitat pública, li donés un servei que és molt diferent a trucar a una llista que no saps si funcionarà. De tota manera, estem parlant de vocalitats i objectius diferents. Un cor d'una òpera sempre és un cor amb una vocalitat molt determinada per omplir teatres enormes i per traspassar orquestres al fossat, i el nostre cor busca vocalitats diferents per fer a vegades un treball una mica més cambrístic. Però, vaja, la sort és que tenim una generació de cantants que tenen formació individual però que estan acostumats a cantar en cor. Això és una novetat de fa uns pocs anys, perquè abans estava molt separada la formació d'un cantant de la d'un cor. Per entendre'ns, tu feies un cor de cantants i allò no es podia sentir perquè no hi havia una educació des del punt de vista col·lectiu. En canvi, ara comencem a tenir una generació de cantants cantaires que han començat en cors i que s'han format vocalment com a solistes. Aquest és el model que ja tenim. En el cor hi ha gent que després fan de solistes en altres activitats, i un dels reptes és fer compatible això: no tallar-los les ales, sinó donar-los la flexibilitat perquè siguin solistes i després adaptar-se en el cor. Això és per a mi la doble intel·ligència: posar les teves qualitats al servei d'un col·lectiu. I ara ens trobem molts cantants que això ho saben fer.

Ara també hi ha una generació, la seva, que està ocupant càrrecs molts importants en l'ecosistema musical: Robert Brufau a L'Auditori, Víctor Garcia de Gomar que anirà al Liceu...

Sí. Tot i que, pel que fa als perfils, sempre hi trobo faltar un cert protagonisme del perfil musical, de la gent que trepitja escenari.

Bé, ells sí que tenen formació i experiència musical.

Sí, és veritat, i és un pas endavant molt considerable, però reivindico el protagonisme dels músics en les decisions musicals. Als músics, també perquè tenim altra feina a fer, a vegades se'ns ha apartat de les decisions artístiques importants i jo reivindico que almenys hi tinguem veu. Sí, és una bona notícia aquests nous perfils que estan pujant, però els músics també hem de tenir veu, entre altres coses perquè tenim el cul pelat de gestionar, som conscients de la gestió dels pressupostos, del que és viable, de que és atractiu... Jo estic a la Simfònica del Vallès, que és una orquestra que necessita el públic per sobreviure, i per tant som plenament conscients de fins on podem estirar en la programació i a l'hora del risc. Però també és imprescindible que hi siguem, en la presa de decisions, perquè la programació no caigui en la pura comercialitat. Necessitem aquest diàleg. De fet, jo mateix l'he viscut, Vaig estar d'assistent a l'OBC a l'època de l'Ernest Martínez Izquierdo, quan hi havia el Joan Oller a L'Auditori, i recordo aquelles discussions com un factor molt enriquidor perquè tots érem conscients que havíem d'arribar a un acord per a una temporada; es van obrir moltes finestres i hi va entrar molt d'aire fresc. Aquest diàleg ha de continuar, i per això sempre convido els músics implicar-se, perquè, en aquest país, ¿els projectes musicals qui els ha fet? Músics com Pau Casals, que fa cent anys va crear l'Orquestra Pau Casals, que va ser la iniciativa d'un músic indiscutit i que va portar uns repertoris que avui gairebé no ens podem ni plantejar. Quan veus la programació de l'Orquestra de Pau Casals, va programar Hindemith, Stravinsky, Honegger, Milhaud, Xostakóvitx...

Compositors que a més eren contemporanis de Casals.

Exacte. Hi va haver una valentia per part de músics com Toldrà, que després va agafar les regnes de l'orquestra, i Robert Gerhard, que va assumir la gestió musical de la Generalitat. Músics en actiu que eren els gestors de la música durant la República.

També passa que els músics a vagades es frustren en la gestió. Vostè mateix va deixar la direcció del Festival de Pasqua de Cervera.

És veritat. El que passa és que no me'n penedeixo, d'haver-ho fet. He deixat una empremta de la qual n'estic molt satisfet. En qualsevol cas, els fracassos no ens han d'impedir els intents. Bé, tampoc va ser un fracàs, sinó el final d'un cicle.

L'Orfeó Català col·labora en l'últim disc de Rosalía, però en general hi ha la sensació que els músics de l'àmbit clàssic informeu poc els del pop sobre la vostra existència.

Crec que cada vegada hi ha més interacció, i en aquest sentit l'Esmuc és un lloc de trobada. Jo mateix vaig fer un projecte amb la Sílvia Pérez Cruz perquè havíem estat col·legues a l'Esmuc. Crec que cada vegada estem col·laborant més. Hi ha més projectes que fusionen diversos estils, i a més a més ho fem sense cap mena de complex d'inferioritat per cap part. A les temporades clàssiques anem a buscar cada vegada més col·laboracions amb altres estils, entre altres coses perquè ens porti altres públics, però també per airejar el món clàssic, que jo crec que és molt necessari. Per exemple, la forma de cantar de la Sílvia, que van fer un projecte amb el Cor de Lleida, és una cosa que als músics ens va impressionar molt positivament; de cop i volta veies una expressió molt directa de la qual en podíem aprendre molt. La presència d'escenari d'aquesta gent és una cosa de la qual en podem aprendre molt, i cada vegada som més músics col·legues.

També és important que la gent del pop s'adoni que hi ha uns instruments clàssics magnífics, com ara els cors i les orquestres.

Sí. Anem bojos buscant aquestes col·laboracions perquè a vegades necessitem posar un contrapunt a la nostra temporada. Per exemple, en el Concert de Sant Esteve, el Cor de Cambra vam fer una peça de l'Arnau Tordera. Va ser una aportació molt necessària per al cor, i ens ho vam passar molt bé amb l'Arnau.

Més continguts de