Ximo Berenguer: 20 còmplices per construir el ‘fake’

BarcelonaJoan Fontcuberta ho ha tornat a fer. I amb un èxit inqüestionable. El premiat artista i teòric de la fotografia, especialista en el territori difús entre la realitat i la ficció, ha perpetrat un nou fake amb la invenció d’un fotògraf, Ximo Berenguer, presentat en societat amb l’aura pròpia de la descoberta d’un tresor. Per fer-ho ha comptat amb la col·laboració necessària d’una vintena de persones (i alguna institució tan prestigiosa com l’IVAM), entre estudiants, galeristes, comissaris, professors, historiadors i filòsofs. Aquesta vegada, ha anat un pas més enllà implicant en la conxorxa els mitjans de comunicació, col·laboradors necessaris per rubricar la pàtina de veritat a la història però que, a diferència de la resta, desconeixien que la història que van acabar publicant és falsa.

La trama es va començar a gestar fa un any i mig, coincidint amb l’exposició Fake a l’IVAM (del 20 d’octubre del 2016 al 29 de gener del 2017), comissariada per Jorge Luis Marzo. El comissari i Fontcuberta van organitzar un taller amb l’objectiu, segons Fontcuberta, d’esbrinar si avui, en l’era en què la informació viatja per les xarxes a la velocitat de la llum, encara era possible inventar un fake.

Fontcuberta recorda que la història de l’art n’està plena, i apunta la possibilitat que la mateixa descoberta de la suposada mainadera fotògrafa Vivian Maier en sigui un. “No en tinc proves, però m’ho diu l’olfacte”, afirma Fontcuberta. L’estimulaven el fenomen Maier i tota la mitologia recurrent sobre maletes plenes de fotografies inèdites trobades en les últimes dècades. A més, disposava d’un extens reportatge fotogràfic (3.000 negatius i algunes còpies d’època) sobre El Molino fet per ell als anys 70 que mai no havia sortit a la llum: un llibre d’encàrrec mai editat. Després, diu Fontcuberta, la seva trajectòria artística va anar per un camí ben diferent i el va deixar en un calaix. Fins que se li va ocórrer inventar un autor, un fotògraf homosexual valencià radicat a Barcelona en busca de llibertats individuals i col·lectives, i un context. Així va néixer Ximo Berenguer.

Deu persones participaven en el taller organitzat al voltant de l’exposició Fake : tres artistes joves triats per l’IVAM i la resta estudiants d’història de l’art en universitats valencianes. La primera fase va consistir a omplir la xarxa de referències a Berenguer, des d’entrades a la Viquipèdia fins a articles acadèmics. Després es van muntar les exposicions de la seva obra a la galeria valenciana Espaivisor i a la madrilenya Fernando Pradilla (dins del marc de PhotoEspanya i prorrogada fins al dissabte vinent). Es va convèncer els responsables de l’editorial RM, especialitzada en fotollibres, per publicar el llibre A chupar del bote, recopilatori del treball d’El Molino. Es van fer presentacions del llibre a l’IVAM (que va adquirir sis fotos del fals Berenguer per al seu fons) i al Círculo de Bellas Artes de Madrid. I es va tramar la complicitat de la resta d’implicats en la conxorxa, des de Mira Bernabeu, director d’Espaivisor, a Rafael Levenfeld (artista i assessor tècnic del Fons Fotogràfic Universitat de Navarra), el filòsof i professor Fernando de Castro i l’historiador de la fotografia Horacio Fernández.

La feina de falsejat va ser tan minuciosa com acostuma a fer-la Fontcuberta. Per documentar la suposada filiació de Ximo Berenguer (la biografia fictícia diu que va néixer a Picanya, a l’Horta Oest), van aconseguir llibres de família de l’arxiu de la localitat per si era necessari fer-los passar per propis del fotògraf inexistent; com que suposadament els 15.000 negatius atribuïts a Berenguer els havia custodiat la seva germana monja, comptaven amb la col·laboració d’una religiosa autèntica. No hi havia cap detall en l’aire, tot estava preparat per legitimar una història falsa. I, assegura Fontcuberta, per desvelar després que era mentida. Això diferencia un fake d’una mentida, diu. Per això defensa que el seu Ximo Berenguer és un fake, però creu que Vivian Meier sembla un frau.

Fontcuberta assegura que el seu objectiu és sempre pedagògic. En aquest cas, afirma, volia demostrar que si “pràcticament sense recursos” havien aconseguit que la història passés els filtres dels mitjans, aleshores institucions com la CIA o el ministeri de l’Interior tenen tot l’univers de la manipulació impune a les seves mans. Fontcuberta diu que va pactar confidencialitat amb els còmplices del projecte. També els donava llibertat per admetre o no la seva implicació. Amb els mitjans, com a mínim amb aquest mitjà, el pacte no va existir.